Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Qui té por de les prostitutes?

Josué González Pérez

Excoordinador de ALEAS-IU (àrea LGBT d'IU) i activista LGTBI i feminista —

Per bé o per mal, no sembla senzill evitar que els anomenats "ajuntaments del canvi" estiguin situats en el punt de mira dia sí i dia també. Aquesta vegada, és l'ajuntament de Barcelona per la decisió valenta del seu equip de govern sobre la prostitució al carrer. A diferència de l'anterior govern de CiU, Barcelona en Comú trenca amb l'estigmatització en reconèixer les treballadores sexuals com a subjectes polítics amb autonomia per decidir responsablement sobre les seves vides.

Així doncs, la demanda dels col·lectius de prostitutes contra un tracte de "segona" per part dels poders públics comença a veure's satisfeta. És lògic pensar que no hi ha raons reals per negar aquesta correspondència, però en determinats sectors socials subsisteixen posicions que tanquen aquestes dones en categories abstractes que, al final, acaben caricaturitzant-les fins al punt de la deshumanització. Bona part d'aquesta oposició respon a enfocaments feministes coneguts habitualment com a "abolicionistes". D'aquí que algunes jutgem imperiosa la crítica al nucli del seu discurs, tot i que comptant amb alternatives al mateix.

En aquestes últimes setmanes, la premsa ha disparat les alarmes: Ada Colau vol regular la prostitució. I com sempre, el relat mediàtic dista bastant de les intencions reals de l'equip d'Ada Colau, més quan les competències per a aquesta tasca són inexistents. De moment, l'ajuntament és contrari a la normativa actual que acull la criminalització de les treballadores sexuals, de manera que aposta per l'articulació d'un marc de protecció per un exercici del treball sexual en millors condicions -d'higiene, per exemple- al mateix temps que procura alternatives sociolaborals dignes per aquelles dones que desitgin abandonar aquesta activitat.

D'alguna manera, amb això es respon a les reclamacions dels col·lectius de prostitutes que, d'altra banda, s'han resistit al silenci davant les primeres mobilitzacions de sectors abolicionistes pròxims a CiU i al PSC, recordant-los la seva responsabilitat en l'empobriment i la precarització de les seves vides. En aquesta línia, la regidora de Feminismes, LGTBI i Cicle de la Vida, Laura Pérez, ha llançat un article molt valent on traça una assenyada línia vermella alhora que marca una fita històrica: "les putes també són dones, també s'organitzen , també tenen veu". Touché.

Amb aquesta declaració, manifesta un gir radical respecte al tractament del govern de Xavier Trias i de les institucions i partits en general, sempre assumint que elles no tenen facultats per a decidir sobre les seves vides. Ben diferent és el discurs polític que acompanya la campanya amb la qual algunes alcaldesses de la zona metropolitana de Barcelona, Cristina Simó -del PCE i Moviment Democràtic de Dones- i alguns col·lectius feministes propers al PSOE pretenen a afrontar l'ajuntament de Barcelona -curioses companyes de viatge, sí, tota una amalgama-.

Amb seguretat, és possible afirmar que no hi ha res de nou sota el sol a l'argumentació que dirigeixen cap al consistori, tot i que sorprèn que s'agafin descaradament en tot el seu discurs a la "possible regulació". De veritat ignoren que això és impossible des d'una administració local? Grosso modo, la seva posició política diguem que compta amb tres aspectes cardinals freqüents en l'abolicionisme, a saber: a) la negació d'un estatus de subjecte per a les prostitutes, generant una evident discordança respecte al criteri normatiu que mantenen per la resta de dones; b) l'articulació d'un relat sobre la migració femenina on s'anul·la l'agència de les implicades, creant "víctimes sense projecte migratori"; i c) una concepció de la sexualitat femenina i masculina en termes d'antagonisme.

Per descomptat que es tracta d'una evident resurrecció del feminisme cultural, liderat per Andrea Dworkin i Catherine Mackinnon en els seus orígens, que ha entès la sexualitat com un espai marcat irremeiablement pel perill i com un mecanisme categòric per ratificar la subordinació als homes. És verídic que aquest paradigma ha tingut un impacte en el feminisme espanyol diferent al cas nord-americà, encara que sembla que en ambdós casos ha comptat amb posicions de privilegi en la mesura que circula còmodament tant pels mitjans de comunicació com per diferents instàncies governamentals , presentant-se, amb més o menys èxit, com la postura oficial del feminisme.

D'altra banda, algunes pensem que aquest sector acostuma a manifestar-se sempre que percep cert perill per a la seva hegemonia. I això succeeix quan les putes aconsegueixen certa legitimitat i les seves veus deixen de ser definides com a "mer soroll" - parafrasejant Ranciére-. Aquest cop no ha estat molt diferent ja que en les declaracions enviades a premsa no existeix ni una censura de les polítiques impulsades per l'anterior govern de CiU i molt menys cap al·lusió a les queixes de les dones. En canvi, és per celebrar que la regidora Laura Pérez no dubti en expressar la seva condemna, subratllant alhora que la seva extinció com a normativa municipal constitueix el nucli dur de les intencions del govern local.

Després, cal preguntar-se què ha passat en aquest temps perquè aquest sector no hagi emprès una campanya similar a l'actual i amb el mateixa acarnissament, contra la violència de l'ordenança municipal del civisme vigent des de 2006. És que els freqüents atropellaments que han patit les dones per part dels cossos i forces de seguretat no constitueixen agressions amb una motivació clarament patriarcal? Afortunadament, i sobretot a Barcelona, les treballadores sexuals s'han organitzat de diferents maneres no només per oposar-se a aquestes pràctiques sinó a més per impedir la seva invisibilitat com a violència comptant, dit sigui de passada, amb el suport d'una part gens menyspreable del feminisme català .

La campanya abolicionista que intenta subvertir la intenció del govern municipal recorda al que Jeffrey Weeks, històric activista i intel·lectual gai, va encunyar com a "pànic moral". Amb aquest terme, nomena una operació política que, servint-se de les possibilitats materials que ofereixen els mitjans de comunicació de masses, construeix una amenaça -sexual gairebé sempre- per la pau social amb una presentació estigmatitzant dels actors implicats, els quals acaben patint la intervenció de les pràctiques punitives necessàries per generar un imaginari social que transmeti calma a costa, això sí, de fabricar o incrementar víctimes particulars.

Si analitzem ara el discurs dominant sobre prostitució femenina és possible trobar en la sexualitat i en les migracions -dues realitats saturats per se d'elements farisaics i fantásticos- articulant en un relat d'època que desperta totes les alarmes. De la seva reeixida construcció depèn l'acceptació social de les polítiques que, malgrat ser presentades com iniciatives contra el "tràfic i la tracta", criminalitzen tot l'entorn de la prostitució i els fluxos migratoris no ordenats pels estats. I quina útil resulta simplificar tot amb una gramàtica emocional, amb termes com "màfies" o "tracta de blanques", per despolititzar les causes estructurals de la feminització de les migracions!

Aquests discursos impugnen les posicions que moltes dones han ocupat històricament en les cadenes migratòries per tal d'assentar una relació metonímica entre tracta, tràfic i prostitució. És més greu encara quan en certs discursos feministes no hi ha cap judici crític amb aquest tractament mainstreaming del tràfic que, més que perseguir el delicte i protegir les dones supervivents, emprèn una croada contra la immigració irregular localitzada en diferents nivells de la indústria del sexe, carregant contra aquelles dones amb major autonomia migratòria sota la rúbrica del delicte de tràfic.

La conseqüència més evident és la implantació d'un clima de por i desconfiança que fa que moltes persones migrants, moltes dones, no denunciïn situacions d'abús per la por de ser deportades als seus països d'origen. D'aquí resulta imperiosa la necessitat del disseny d'altres polítiques que garanteixin abans de res els drets de les dones embolicades en situacions de tràfic i violències diverses, la qual cosa suposa una ruptura amb el paradigma que impregna la campanya abolicionista amb un marcat caràcter punitiu i securitari propi del neoliberalisme actual i la seva corresponent "racionalitat migratòria". L'adopció d'una òptica diferent obriria la porta a la reflexió al voltant de preguntes com ara: per què no hem apostat en cap moment per entrenar a les pròpies dones per a la identificació de víctimes de tracta? Podríem imaginar alguna campanya que interpel·li als clients perquè aquests denunciïn si detecten que hi ha un delicte?

En efecte, hem tocat la qüestió del tràfic perquè aparenta ser un punt de consens entre les diferents posicions feministes, encara que no ha estat necessària una suspensió del judici davant una metodologia clarament errònia. Després, la veritat és que aquest "marc interpretatiu" mai hagués estat possible sense les experiències, els "coneixement situats", de les treballadores sexuals.

És més, aquest debat no floriria sense la influència de la lluita política de tantes dones que han enfrontat l'estigma i alçat la seva veu en l'espai públic, lloc en el qual és possible, segons el parer del pensament de Hannah Arendt, cobrar existència política sota la mirada de tots/es. Es podria dir, com es fa des d'alguns sectors, que el reconeixement de drets per a les prostitutes respon a interessos empresarials, poc lloables en suma, però la veritat és que resulta poc ètic negar la seva construcció com a subjecte polític que, al capdavall, és el que motiva la discussió en el pla institucional.

Després de tot, els "ajuntaments del canvi" mantenen la il·lusió amb la seva particular "expansió del camp del possible". A hores d'ara de la pel·lícula, de sobres coneixem que la gestió institucional no és "bufar i fer ampolles", ja que la subversió de l'statu quo per garantir una vida més digna col·lectiva està lluny de ser un procés lliure de conflictes, inherents a tot canvi social. Del que es dedueix que aquelles campanyes que utilitzen la prostitució com a munició en una bruta declaració de guerra contra el consistori català no constitueixen una rara avis.

És imprescindible el constrenyiment d'una societat civil organitzada i polititzada i d'aquí la insistència en el cas de les prostitutes. Però no està de més apel·lar a la responsabilitat col·lectiva en un moment on les necessitats i demandes de les dones van ocupant la "centralitat" de la política municipalista, i més si el contrari pot fer perillar un horitzó democràtic i igualitari. De la mateixa manera, responsabilitat i temprança en l'acció institucional per esquivar qualsevol obstacle que pugui impedir una cosa tan bàsica en democràcia com és el reconeixement de drets per a totes les dones, fins i tot per aquelles que exciten tantes alarmes en certs sectors.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats