Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Una vella mala idea d'Espanya

Símbols independentistes entre els participants a la Via Catalana. / Enric Català

Nota prèvia: Aquesta sèrie de 7 articles relativament breus tenen com a fil conductor la vella idea d'una Espanya essencialista i la seva suposada i "indissoluble unitat" que segueix vigent en la cultura política espanyola, i que fa pràcticament impossible un diàleg racional amb Catalunya. Les esquerres polítiques catalanes i espanyoles han quedat desubicades davant l'auge de dos nacionalismes contraposats. No obstant això, o bé les esquerres, que sempre han estat les forces que han promogut les conquestes democràtiques, es resituen, o bé les dretes ens conduïran a una catàstrofe. Una segona sèrie més breu analitzarà els principals conceptes que són alhora font de confusió i de confrontació. Encara que l'autor no dissimula les seves opcions, la seva pretensió és contribuir a aclarir els termes de la discussió i a proposar escenaris de trobades.

"De todas las historias de la Historia, la más triste es la de España, porque acaba mal", ens recorda Jaime Gil de Biedma, tan actual avui com fa més de mig segle, quan va escriure Moralidades. Com el present és ja història venen ganes de citar la sentència de Marx sobre la repetició històrica. El que va ser tragèdia en els anys 30 ara és una farsa. Però per a molts aquest present no és una broma; el present els atabala, la seva vida s'ha precaritzat en totes les seves dimensions, els neguen el futur. L'Estat és una farsa, la societat és una víctima. El 'cas català' n'és un símptoma revelador. No hi ha un 'problema català', hi ha sobretot un problema espanyol. Un problema més propi de l'Estat -del Regne d'Espanya i dels seus aparells- que de la societat espanyola.

La reacció del Govern espanyol, de les cúpules dels partits estatals (PSOE inclòs), de la gran majoria dels mitjans de comunicació espanyols de fora de Catalunya, ens fa retrocedir a una idea d'Espanya cutre, metafísica, intolerant. Ens referim en aquest article a la relació d'aquesta Espanya amb Catalunya, però la regressió democràtica també s'expressa en altres camps: l'educació, les relacions amb l'Església, la ideologia de convertir-ho tot en mercaderia, etc. L'Espanya dolenta de Machado: “La España de charanga y pandereta… especialista en el vicio al alcance de la mano… esa España que ora y bosteza, vieja y tahúr, zaragatera y triste… esa España inferior que ora y embiste, cuando se digna usar la cabeza… hay un español que quiere vivir y a vivir empieza, entre una España que muere y otra España que bosteza… españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de la dos Españas ha de helarte el corazón”. És l'Espanya oficial d'avui, la que envesteix, la del Govern de l'Estat i dels portaveus del PP, la de la caverna i la brunete mediàtica, la de la conferència episcopal, la FAES, les cúpules de gran part dels aparells de l' Estat -especialment de la Judicatura-, la d'una monarquia decadent, i fins i tot de polítics o intel·lectuals conreats que confonen la democràcia amb un sistema institucional que es va forjar mitjançant un procés democratitzador però condicionat pels aparells del passat i limitat per la debilitat dels nous actors polítics, i que després va fer marxa enrere. I ja sabem que quan es fan aquests processos a mitges es caven les pròpies tombes... Aquesta Espanya és avui la més visible, la que expressa una regressió democràtica que ens condueix a altres temps, anteriors a la democràcia. I, per tant, a una explosió social.

Mentrestant hi ha l'altra Espanya, la que badalla políticament, la de Rajoy (que deixa als seus col·legues que embesteixin), les cúpules del PSOE, els grups econòmics que viuen a costa o amb el suport de l'Estat, la part de la societat que només se socialitza per mitjà dels pitjors programes de la televisió. L'Espanya que menysprea quant ignora, la que menysprea la cultura, la que odia la diferència, la de ande yo caliente y ríase la gente. La que vota indistintament al PSOE o al PP però que no ha assumit una mínima cultura política democràtica, en alguns casos interessadament (els que es beneficien d'aquesta pseudodemocràcia) i en d'altres per no haver pogut educar-se a causa del caràcter oligàrquic de les institucions de l'Estat i el divorci entre els aparells partidaris i la ciutadania. Sí que cal reconèixer que els poders locals, en part, i els partits i moviments nacionalistes perifèrics i les organitzacions d'esquerra han promogut una socialització política democràtica.

Som conscients que existeix una altra Espanya, democràtica i tolerant, però que s'expressa poc en l'escenari polític. Hi ha una esquerra que va més enllà de les institucions. Algunes organitzacions polítiques, moviments socials i sindicats de classe, indignats i ONG, col·lectius alternatius... Hi ha un món cultural viu i una intel·lectualitat que res té a veure amb "esta España inferior que ora y embiste", que ni badalla ni menysprea. És menys visible, menys institucionalitzada, però més moderna i progressista que l'Espanya institucional. S'expressa principalment a les xarxes, també al carrer i es mobilitza per les seves demandes específiques, en uns casos, o per la seva justificada indignació general, en d'altres. Però en situacions que no li afecten directament mira a una altra banda. O bé no entén quan es tracta de situacions que no corresponen als paràmetres bàsics del pensament progressista. En aquests casos actuen els prejudicis i els dogmes i també la pressió dels mitjans i dels aparells polítics dominants. És el que passa davant de la confrontació Catalunya-Estat espanyol. Uns per acció, altres per omissió, la majoria nega o considera exagerada la realitat del problema i s'escandalitza quan apareixen símptomes greus de desafecció entre la ciutadania catalana i l'escenari polític espanyol, com passa quan es tracta de promoure un referèndum o una consulta no vinculants per saber si el poble català vol o no mantenir el seu actual estatus dins l'Estat espanyol. S'ha naturalitzat denunciar l'amenaça separatista en nom d'una idea metafísica d'Espanya molt més propera a la "unidad de destino en lo universal" (José Antonio) que a la realitat plurinacional que fins i tot recull la Constitució (ja que per a catalans i bascos definir-se com a nacionalitat equival a nació).

En resum: la idea dominant i anacrònica d'Espanya només pot produir sentiments "separatistes" en pobles com el català, que no participen d'aquesta idea, que tenen una personalitat específica i que se senten no reconeguts i mal acceptats per la seva diferència.

El cas del sector cultural i intel·lectual espanyol és interessant, ja que s'hi poden percebre els matisos i la vocació dialogant i també la dificultat d'entendre's, fins i tot d'escoltar-se. Simplificant, podem establir tres tipus d'actituds entre els membres d'aquest sector a l'hora d'opinar sobre el cas català: els intransigents, que fins i tot defensen l'ús de tots els mitjans per evitar que avanci el procés català, els que lamenten l'"error" dels catalans per pretendre decidir el seu futur, i els que volen una solució compartida, pactada, sempre que no sigui la independència. Posicions favorables o comprensives davant la reivindicació de la independència són molt escasses en l'escena pública. A Catalunya poden expressar posicions més o menys simètriques a les de la resta d'Espanya: l'independentisme radical, que era minoritari i ha crescut en gran part a causa de les postures intransigents espanyolistes; els que desitjarien una negociació pactada entre Catalunya i Espanya, i els que es conformarien amb un pacte fiscal, alguna participació en les relacions internacionals i més autonomia en qüestions de llengua i de cultur. Hi ha una tendència per ambdues parts a generalitzar les posicions més intransigents de l'altra part com si fossin pròpies de tots. Ara dominen les actituds més radicals de les dues parts, però els uns ho fan bé, situats dins del sistema polític de l'Estat espanyol, i altres en són fora -o pròxims únicament a poders polítics molt limitats- i reivindiquen un dret propi de qualsevol democràcia com és manifestar quin és el futur polític al qual aspiren.

El sector cultural i intel·lectual espanyol que ha pres posicions polítiques en els mitjans de comunicació ha estat nombrós i aparentment heterogeni, però bastant coincident en les seves accions i omissions. Amb més o menys contundència, la gran majoria és contrària a la consulta i, òbviament, molt més a la independència. I els que expressen postures comprensives, els que admeten fins a cert punt una consulta i consideren que cal dialogar, no són molt creïbles a Catalunya. Les seves omissions han estat en el passat recent clamoroses. És suficient citar un cas: la sentència del Tribunal Constitucional que va demolir un Estatut ja raspallat i aprovat per les Corts. ¿Quants opinadors habituals, experts en política o en cultura, intel·lectuals orgànics o inorgànics, independents o propers als partits i institucions, es van manifestar en contra d'una sentència que va ser una provocació tan aberrant com absurda? ¿Quants van denunciar que mitja dotzena de "juristes" vinculats al PP o oportunistes gremials aprovessin una sentència política teleguiada per la FAES? Ho van fer fins i tot en contra de la posició d'una minoria qualificada, la qual cosa demostra el caràcter "interpretatiu", per tant molt discutible, d'una sentència que va incendiar l'opinió pública catalana? ¿Quants van expressar vergonya i indignació davant la imatge de tres malfactors del Tribunal Constitucional (dos recolzats pel PP i un pel PSOE) fotografiats cigar en mà a la plaça de braus de la Maestranza celebrant la seva malifeta el mateix dia que es donava a conèixer seva sentència? ¿Quants van reaccionar davant el lamentable article de Carme Chacón i Felipe González a 'El País' en què van pretendre legitimar la sentència que va indignar la gran majoria de la ciutadania catalana?

Davant el futur immediat cal tenir en compte el ressentiment i la desconfiança generada a Catalunya no només contra el PP i el PSOE, sinó també contra els que miraven a una altra banda davant els greuges i davant les agressions a la llengua i a l'educació, les inversions compromeses i no realitzades, el dèficit fiscal, l'abús de la legislació orgànica per buidar les competències de la Generalitat, les campanyes orquestrades i les declaracions de polítics en contra de Catalunya... No s'adonaven que la societat anava a explotar i que el sistema de partits polítics a Catalunya no és igual al que existeix a la resta de l'Estat espanyol (excepte Euzkadi)? La suma del moviment popular al carrer i d'una majoria de partits a les institucions només necessitava una espurna per encendre's. I entre el Tribunal Constitucional, la crisi econòmica, la corrupció i degeneració del règim polític, els menyspreus i amenaces del govern del PP, l'hostilitat més o menys activa i l'escàs suport o comprensió de les opinions públiques espanyoles, hi ha hagut alguna cosa més que espurnes, veritables bombes que han provocat una rebel·lió popular. I si a Espanya no canvia de rumb el conflicte anirà a més. Qui avisa no és traïdor.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
16 de octubre de 2013 - 07:00 h

Descubre nuestras apps

stats