Per què la ciutadania creu que en política tot allò nou, pel simple fet de ser-ho, és bo? Joan Boada es formulava aquesta pregunta fa pocs dies. Assumpte més que interessant i necessari sobre el qual reflexionar davant les demandes i els anhels existents. També per la necessitat d'introduir rigor en els debats que comencen a donar-se. Però Boada potser no ajudava tot el que podria a quedar-se en l'afirmació que tots els nous lideratges sorgits en les files de l'esquerra tenen en comú posar a tots els polítics majors de 40 anys al sac de la casta o de l'stablishment. Els recriminava l'adamisme de pensar que fins a la seva aparició no hi ha hagut ningú treballant pel mateix que ells i elles busquen.
“No confiïs en ningú de més de 30 anys”. Aquesta va ser una consigna dels estudiants que en el curs 1964-1965 van impulsar el moviment per la llibertat d'expressió (Free Speech Movement) a la Universitat de Berkeley. Havien despertat en un país, els Estats Units d'Amèrica, que es presentava com a paradigma del món lliure en els anys de la Guerra Freda. Un país en què el comitè d'activitats antinord-americanes actuava impunement. En el qual la població negra patia exclusió i discriminació. En el que la universitat ja es veia com a pilar fonamental de la indústria i no podia acceptar el dissens crític al seu interior. Després vindria la Guerra de Vietnam. I aquestes persones que es van trobar a Berkeley van voler canviar les seves vides i el seu país. Els seus majors, en part, eren un obstacle. Però també sabien que convenia fer excepcions a la limitació de més de 30 anys i les van fer. “No estem contra els vells, estem en contra del que els fa envellir”. Aquesta és una de les pintades associades al Maig francès de 1968. Hi ha qui va voler veure la mobilització com un enfrontament entre generacions. Una mica d'això hi va haver, com gairebé sempre passa a les mobilitzacions amb un pes important de la població jove. Però mai són sempre joves les persones mobilitzades. No va passar a Berkeley 65 o París 68, i tampoc passa ara.
Està quallant l'expressió “nova política” i sense fer una definició clara de què és s'acostuma a oposar a la “vella política” existent i que es voldria transformar. Quim Brugué ha apuntat una definició d'aquesta “nova política”: la nova política seria la de la gent en contraposició amb la institucional i apostaria per l'empenta ciutadana per superar les traves institucionals. Posa com a exemple d'aquesta “nova política” la defensa que es fa des de diferents posicions per la mobilització ciutadana l'11 de setembre que, davant les dificultats institucionals, faria possible la consulta del 9 de novembre. Si ens quedem amb aquesta definició i delimitació em sembla que massa coses importants en quedarien fora. Brugué considera que aquesta nova política encara s'ha d'enfrontar amb la realitat i que totes les lliçons que està donant són exclusivament teòriques. No hi ha intents concrets i pràctiques de noves maneres de fer política?
Avui, la reivindicació d'una altra manera de fer política i les propostes que intenten posar-la en pràctica no es construeixen majoritàriament des de la crítica a les persones majors de 30 o 40 anys per la seva edat. Es fa des del qüestionament d'unes maneres de fer política que no comparteixen. Es fa des d'una crítica clara i concreta d'opcions preses per diferents formacions polítiques en les últimes dècades, ja fossin al govern de les institucions o a l'oposició. Es fa sabent que des de l'oposició no es pot fer el mateix que a l'estar en el govern, però que no és suficient amb el no compartir, amb el denunciar. Es fa des d'opcions movimentistes que han optat per fer política des de les institucions. Es fa des de la consideració que s'ha arribat a un moment en què no es pot continuar tolerant l'intolerable. Es fa des de la posició que no n'hi ha prou amb condemnar els desnonaments, els CIEs, la corrupció, els paradisos fiscals, l'atur, la pobresa... No n'hi ha prou, i per això hi ha qui s'organitza per aturar desnonaments, per intentar oferir respostes habitacionals quan les administracions no ho fan, per fer visibles els CIEs, per impulsar l'economia solidària...
Es reivindica una altra manera de fer política (nova política?) i convindria entrar en detall de què està emergint exactament i com pot relacionar-se amb la ja existent. És una nova política que té molt de la vella política que no hauria envellit, al seu entendre, i de la qual s'aprèn constantment. Una nova política que descansa en la horitzontalitat que pot aportar la vella assemblea. Una nova política que aposta per la vella mobilització social, per la construcció de contrapoder. Una nova política que busca unir el dir i el fer, la vella coherència. Una nova política que busca unir-se a la vella ètica, entenent que el virtuós fora de la política institucional no deixa de ser-ho en entrar-hi. Una nova política que es posa com a objectiu aconseguir una cosa tan vell com que les persones puguin viure dignament allà on es trobin. Una nova política que no comença de zero, que troba referents concrets en la nostra història recent, en persones i col·lectius que han fet política des del barri, la fàbrica, la universitat... Una nova política que pot reivindicar la desobediència civil noviolenta i la revolta apresa d'Antígona, Rosa Parks, Pepe Beunza...
Parlem de la fascinació de la novetat i del vell. Parlem dels intents de buscar noves maneres de fer política. Parlem de la necessitat d'analitzar críticament la nostra història. Parlem del que vam fer i no tornaríem fer, del que pensàvem que no passaria i va passar. Parlem del que vam guanyar i cal tornar a guanyar. Parlem i no deixem de fer-ho. Actuem i no deixem de fer-ho. Avui, tant o més que altres períodes difícils de la nostra història, és imprescindible fer-ho per les generacions que patim i les que ho faran depenent del que els deixem.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
