La integració supranacional a Europa no ha estat un camí rectilini. Seixanta-cinc anys d’història després de la creació de la primera de les tres comunitats europees ens mostren una evolució a colp de crisi i salts cap endavant. Moviments de reacció que en compte de solucionar els dèficits democràtic i social que la UE portava de partida els han anat agreujant, fins al punt que ja molts es pregunten de manera oberta si Europa viu en una crisi permanent o si és en si mateixa el motiu de la crisi.
Però la veritat és que, malgrat totes les tensions, la Unió ha aconseguit mantenir la seua integritat i els seus objectius de partida, fins al moment. Per fer-ho, ha recorregut a distintes estratègies, que han passat de vegades per no acceptar un “no” per resposta i en altres per forçar un “sí” per diverses vies. Així, no podem oblidar que el camí per a resoldre el “no” de Dinamarca al Tractat de Maastricht va ser fer-los tornar a votar. Una cosa semblant va passar amb els dos “no” d’Irlanda a sengles reformes dels tractats; diferent però també qüestionable va ser el conjunt de reaccions que es van esdevenir després del “no” rotund del poble grec. Qüestió distinta, encara que igualment efectiva, va ser la gestió d’allò que semblava una victòria de la ciutadania contra un projecte europeu que s’allunyava del seu control l’any 2004. Després dels dos “no” a la “Constitució Europea” de França i dels Països Baixos, la UE va fer el seu gran salt endavant aprovant, sense pena ni glòria ni debat públic, el Tractat de Lisboa, que recollia pràcticament tot sencer el projecte rebutjat.
Sortejats així els obstacles més explícits i gràcies al maneig dels consensos, les cessions i les amenaces més o menys evidents, la Unió i la seua arquitectura juridicoinstitucional ha reeixit a convertir-se en un instrument perfecte per a garantir un rumb polític quasi immutable, independent o poc amenaçat pel color dels governs nacionals de torn. En efecte, i en particular en els últims anys, les decisions en matèria econòmica preses per la UE, però sense participació del Parlament Europeu, o bé han estat la via perfecta perquè uns governs determinats, com l’espanyol, adoptaren decisions antisocials “sota el mandat europeu”, pagant-hi un cost polític pròxim a zero; o bé ha estat la via utilitzada per a limitar la capacitat politiconormativa en països com Grècia. En altres paraules, en un bon nombre d’ocasions la UE i el seu Consell exerceixen com a pantalla de les voluntats inconfessables d’una part dels estats membres, que s’imposen als altres amb estil certament poc democràtic. Sent així, hem de preguntar-nos quin marge de canvi polític queda a les mans dels legisladors estatals davant de la bulímia competencial de la UE.
Una de les vies més acabades i menys conegudes per a aquesta infiltració de Brussel·les en les polítiques estatals, que tractarem amb assiduïtat en aquestes pàgines, és el Semestre Europeu. Es tracta d’un mecanisme mitjançant el qual els governs nacionals s’obliguen a negociar els seus pressupostos i els seus plans nacionals de reforma amb la UE i a acceptar les recomanacions del Consell i de la Comissió, abans de sotmetre la implementació d’aquests als parlaments respectius. Com es reconeix en un informe finançat pel Parlament Europeu, les polítiques d’austeritat derivades de l’aplicació les Recomanacions per País aprovades pel Consell per a Espanya en el marc d’aqueix semestre han donat lloc a retrocessos ben greus en matèria de benestar i de drets fonamentals (sanitat, educació, drets laborals). Així i tot, la lectura de les recomanacions aprovades per a Espanya al juliol del 2015 mantenia la senda d’establir, entre altres, mesures com ara l’adequació dels salaris a la productivitat. Tenint en compte que els nostres salaris mitjans s’han reduït 8 punts des de l’any 2000, la recomanació és certament qüestionable. Però com assenyalava, aquest Semestre Europeu i el seu impacte en la nostra vida diària queda enfosquit i allunyat del debat polític, ja que es manté la dinàmica habitual en la UE de considerar que les decisions en matèria econòmica han de mantenir-se en mans dels tècnics i allunyats de la política representativa.
Altres qüestions, certament també fonamentals, dominen l’agenda mediàtica de la UE. La greu crisi humanitària mal gestionada que colpeja la Mediterrània continua protagonitzant les baralles entre el Consell i el Parlament. L’acord amb Turquia, en execució del qual l’agència Frontex “va transportar” 124 persones entre Grècia i Turquia dissabte passat, continua sent un objecte jurídic identificat que ha rebut enormes crítiques en el si del Parlament per la justificació impossible des del punt de vista del dret de la UE. Per a revifar el debat, el Parlament va aprovar el dijous un text en què, entre altres coses, critica el comportament de Turquia respecte de la protecció dels drets humans, la qual cosa ha provocat una irada reacció des d’Ankara.
D’altra banda, i fins i tot a pesar de la seua incapacitat en matèria d’iniciativa legislativa, el Parlament europeu manté una activitat frenètica respecte de la qual també donarem compte en aquest blog. Com a mostra és important cal destacar que l’europarlament acaba d’aprovar temes d’importància innegable: la creació d’un fitxer de dades de tots els clients de les aerolínies en la UE o la directiva de secrets comercials. Pel que fa a tots dos textos, la majoria ha estat clara, la gran coalició entre socialdemòcrates i populars funciona habitualment, impermeable a les crítiques des de l’ala esquerra que, en concret respecte del segon text, van alçar la veu per denunciar el possible impacte d’aquesta nova protecció especial dedicada a les empreses sobre les llibertats d’expressió i d’informació, la denúncia d’irregularitats o els drets de la gent treballadora.
Són molts els debats actuals que es queden en el tinter en aquest apunt inaugural: el Brexit, els papers de Panamà, l’informe dels 5 presidents, la pretesa unió fiscal, els planejats “consells de competitivitat”, el desequilibri institucional i la llunyania que hi ha entre les institucions i la ciutadania de la UE. Però hi haurà temps per a desplegar-los i per a valorar-ne els efectes possibles sobre la nostra realitat quotidiana. Com a tancament, cal portar aquell cèlebre discurs que, en el Col·legi d’Europa de Bruges des d’on s’escriu aquest apunt, va pronunciar el 1988 Margaret Thatcher. La dama de ferro va plantejar la seua visió de la UE basada en l’assoliment de tres objectius comuns: maximització del lliure comerç, primacia de la integració en l’àmbit econòmic i adopció de mètodes de decisió intergovernamentals. Tot i haver estat considerada una euroescèptica, la veritat és que la seua recepta sembla que ha tingut èxit.
