Anna Gas Serra: “M’atreu observar i analitzar el món interior, entendre el comportament de les persones”

Anna Gas Serra (Barcelona, 1996) és una caixa de sorpreses que tot just acabem d’obrir, però que durà cua. És autora de dos llibres de poemes guardonats, Crossa d’aigua (2017) i Llengua d’àntrax (2019), aquest darrer publicat acuradíssimament per Edicions del Buc. Acaba de debutar en la narrativa amb un recull de contes demolidors, El pèndol (Proa), premi Mercè Rodoreda. Amb vint-i-quatre anys, aquesta escriptora és una força reveladora.

Quan la lliges, i encara més quan l’escoltes enraonar, comences a sospitar que darrere d’aquest rostre jove i angelical hi ha una visió de la vida que no perdona, que conta i escriu sense compassió, amb una maduresa insòlita i, segons com, inquietant, i et demanes: ¿com és possible que una autora tan jove copse i desgrane les pulsions de la vida –de fet hi ha un relat que es diu Pulsió– les contradiccions, les misèries, però també alguna grandesa, amb una narrativa que posa el llum sobre la foscor humana amb tot el que això comporta: malestar, desassossec, complaença, autoengany?

Dels dotze relats d’El pèndol, Anna Gas –que va començar a escriure contes quan encara anava a l’institut– conta que els primers els va escriure l’any 2015, però la majoria són del 2019 i 2020.

L’autora –que es va graduar en estudis literaris i ara estudia psicologia– es va centrar en la poesia durant els primers anys d’universitat. Ara, però, ha reprès la narrativa en un llibre on ressona la poeta que du dins. Tanmateix, com ella diu, pensar històries, personatges i trames diverses li ofereix una altra mena de llibertat.

Resulta colpidor, enigmàtic, i fins i tot pertorbador, un talent tan fresc, punyent i incisiu com el seu que tira pel dret a base de revolts; de girs inesperats, temàtics i d’estil. ¿Potser la darrera alenada d’autors diu que la literatura catalana vibra, està viva, es renova, i té moltes veus per oferir al món?

De moment, jo no m’atreviria a incloure’m en el futur de la literatura catalana. Avui, autors que tenen entre vint i quaranta anys, estan creant una obra ben feta i afortunadament troben espais on publicar. Sobretot en poesia, hi ha moltes editorials independents que publiquen molts bons escriptors. Potser la gent una mica més gran, els que ara tenen quaranta anys o més, sí que ho van tenir més complicat.

Per tant, això que en diuen de la generació tap...

Jo no ho he sentit mai. Almenys, en l’àmbit literari.

Àngels Gregori comentava fa uns mesos que una de les coses més satisfactòries del panorama literari actual català és veure noms joves en la poesia com vosté o Maria Sevilla, i comprovar que hi ha una continuïtat en bones mans. Què hi té a dir: continuïtat o trencament?

Hi ha gent que ens classifica, als autors més joves, com a trencadors o diferents, però jo no tinc la sensació de fer res trencador. Potser hi ha una recurrència entre nosaltres, la insistència en el cos com un tema visceral, però no trobo que ens hagem allunyat tant del que es feia abans, literàriament parlant.

Vosté ha escrit poesia i narrativa: ¿hi han conviscut totes dues des d’un principi?

Vaig començar a escriure contes a l’institut i a presentar-me a alguns certàmens literaris, però després ho vaig deixar una mica i vaig passar a la poesia perquè trobava que allò que escrivia tenia més interès i sentia que em faltava madurar en la narrativa. Ocorre, però, que quan publiques un llibre de poesia et marquen com a poeta i et conviden a recitals, però jo no m’encasello en res i ara fa dos anys vaig sentir que tenia coses a dir i ganes de contar històries i a poc a poc vaig anar escrivint els contes.

¿Què experimenta escrivint narrativa per contrast amb quan fa poesia?

L’expansió. Sobretot la possibilitat de poder explorar personatges i jugar amb el fil narratiu, jugar amb el narrador. I l’extensió del text que, per contrast amb el poema, m’obliga a esforçar-me perquè jo tendeixo a ser sintètica.

Doncs el següent pas, una novel·la.

Idealment m’agradaria molt escriure una novel·la, però no m’hi llençaré pel simple fet d’escriure-la. Primer he de tenir una bona idea, com faig amb els contes, per a cada relat tinc una idea, o diverses, però totes diferents, i després vaig fent.

Tanmateix, El pèndul és un llibre que, tot i ser relats ben definits i independents, deixa una sensació d’unitat, de forces compartides i connectades, com si els relats es parlaren entre ells.

És curiós perquè, tot i que no van ser pensats com un conjunt, hi ha una relació intrínseca. Jo anava apuntant idees i quan les tenia al davant pensava: d’aquestes idees, quines en salvaria? I fins que no ho tenia, no em posava a escriure. I a poc a poc va sorgir un estil, uns temes, una manera de pensar i contar que convergia i anava creant aquesta unitat, però tot de manera natural, no hi havia res planejat prèviament.

Vosté ha fet Estudis Literaris, però actualment estudia psicologia. ¿Algun lligam entre la psicologia i els seus relats?

Sí i no. Gairebé res del que he estudiat en Psicologia es relaciona directament amb el llibre. Però la psicologia m’ha interessat sempre perquè m’atreu observar i analitzar el món interior, entendre el comportament de les persones, de les relacions familiars, de parella, les sexo-afectives. Per tant, jo tinc aquesta manera de mirar integrada, miro buscant raons, explicacions.

Potser per això en la majoria de les històries planeja el desencís, la por (mare de les ansietats), l’autoengany, les càrregues familiars, “herència enverinada que de vegades engendra violència”, com diu vosté, la veritat que s’amaga darrere les coses que no volem mirar.

En gran part, sí.

¿Té pensat dedicar-se professionalment a la psicologia, o a escriure?

En el futur veig la psicologia com una dedicació, sense deixar d’escriure, és clar. Però si visqué d’escriure, potser no acabaria deixant d’escriure perquè llavors seria una obligació, amb terminis, contractes, i ho faria exclusivament per diners. Jo no voldria aquesta pressió externa per part dels editors, perquè no treballo bé sota pressió.

Curiós...Molts escriptors malden per professionalitzar-se i no ho aconsegueixen. En tot cas: ¿què opina vosté, que n’ha guanyat tres, dels premis literaris?

Són un coixí important, sobretot si encara no ets una autora coneguda, i sovint l’única opció de publicar i poder guanyar uns diners. Una altra cosa són els autors ja coneguts.

En una entrevista recent, un escriptor valencià em deia que els autors coneguts de vegades ho tenen difícil per trobar editors i recorren igualment als premis, la qual cosa, els treu llibertat.

No hi estic totalment d’acord. Els autors coneguts troben editors, i els premis no crec que et treguin llibertat, sinó que poden funcionar molt bé i et donen visibilitat.

Et situen en el mapa d’alguna manera.

Sí. Ara bé, el que ocorre amb els premis i que trobo un desajust important és que hi hagi premis de novel·la com el Sant Jordi, dotats amb 60.000 euros, una barbaritat, i guardons com el Mercè Rodoreda de narrativa i el Carles Riba de poesia estiguin reconeguts amb 6.000 i 3.000 euros, respectivament. Ho trobo desproporcionat.

En els seus relats vosté tira pel dret a base de revolts; de girs inesperats, tant temàtics com d’estil. Amb tot això posar llum sobre la foscor humana i mostrar les contradiccions, les misèries, però també hi ha espai per a la grandesa humana, ¿no creu?

M’encurioseix això que dius de la grandesa humana, i que ja ho comentaves en la crítica que vas fer del llibre al Catorze perquè, de misèries en parlo, i molt, iels personatges són bastant desgraciats.

Fins i tot indesitjables.

Exactament, però grandeses...No sé. On les veus tu?

No n’hi ha moltes, però en el darrer conte, Camí ascendent, entreveig un escletxa, una llum dins de tanta foscor.

Bé, ja sé per on vas. Ara que ho dius, aquest conte és totalment diferent als altres, significa un trencament en el llibre. Tinc un amic que em deia: “no el veig aquest conte al final del llibre”. Però jo sabia que li donava un contrapunt, perquè projecta una visió més compassiva, una certa tendresa que no hi havia als altres relats. És un relat on hi ha amor, bona intenció i transparència.

Amb tot, darrere del seu rostre jove i angelical hi ha una visió literària de la vida poc compassió, una maduresa insòlita i, segons com, inquietant. Si a hores d’ara copsa i desgrana les pulsions de la vida tan punyentment i incisiva amb una visió tan àcida i lúcida sobre les persones ¿Què passarà o escriurà als quaranta o als cinquanta s? ¿Hi haurà encara secrets per a vosté?

[Anna somriu]. La veritat és que sempre he tingut pressa per créixer. Als quinze anys em sentia adulta, tot i no ser-ho, ara sí que ho sóc ja, però m’agradaria pensar que encara em queden moltes coses per aprendre. Em passa que quan veig pel·lícules on surten adolescents, penso: “com m’estimaria tornar als quinze anys!”. Amb tot, la maduresa no depèn tant de l’edat, sinó de les experiències. Hi ha nens que als dotze anys ja han perdut el pare o la mare i que ja saben què és fer un dol. Jo sóc sensible i ho analitzo tot, i com que em passen coses, sempre trobo idees i històries a contar. No faig literatura autobiogràfica, però tinc present l’experiència pròpia. És més fàcil partir d’una situació que conec i tirar del fil. Ara bé, quan acabo un llibre penso que no escriuré mai res més.

¿Li han trobat mai alguna sintonia amb Carlota Gurt? 

No t’ho sabria dir! He llegit els seues relats, que van guanyar el premi Rodoreda l’any passat, i els trobo força diferents dels meus..

Sí, però...Em fa l’efecte que totes dues parteixen de situacions conegudes i les duen a la ficció a basa de despullar els personatges de la hipocresia que sovint els envolta, i destapant, o provocant, segons com, situacions inaudites banyades de certes pinzellades sòrdides. Totes dues ens deixen sense alè.

Miran-ho així, potser sí.

De vegades la vida és tan absurda i extrema que només parodiant-la podem contar-la. Pense ara en relats com Els cecs i Setrill.

Crec que l’absurditat ha sortit ella sola, bastant natural, sobre una realitat ja existent, que hi era, i jo només estic mostrant-la, de manera prou espontània. En canvi, en contes com ara Pecorino o Desitja-la, sí que hi va haver més treball, més reelaboració. Amb Pecorino em vaig trencar el cap. No volia crear massa desconcert, però tampoc m’agrada ser explícita ni dir massa coses o donar-ho tot mastegat. Per això en Pecorino, com es comporta el protagonista, la imatge que té d’ell mateix, acaba explicant tot allò que li passa, per què no sap dir no ni posar límits.

Gran tema, l’assertivitat! Però no ho desvelarem, i deixarem que els lectors surten corrents a buscar el llibre. Per cert, dels dotze relats del llibre ¿algun de favorit?

No. O en tot cas, depén del moment. I tu?

Barrufet, Excurs, Pulsió, Camí ascendent trobe que són els meus favorits. En els tres primers es parla, o malparla, del sexe. Un tema on vosté ha fet bingo perquè mostra la cara b del sexe, la menys plàcida. Un tema delicat i tractat amb molta agudesa.

Va ser un tema que es va fer present i va acabar filtrant-se en el llibre. No volia donar lliçons, sinó explorar i veure què no funcionava. El sexe no és fàcil, costa. Costa molt entendre’s amb l’altre, i passes per situacions inimaginables. La incomunicació entre les persones és un tema que està molt present al llibre i es dona en totes les esferes i relacions, però en una situació tan íntima com són els encontres corporals i sexuals aquesta incomunicació i falta d’enteniment s’accentua. Per això, millor absent que dolent.

Com diu una de les protagonistes d’Excurs “He après una lliçó inestimable: val més l’absència de sexe que el sexe dolent, que em penava que no, però efectivament existeix”.

No voldria acabar l’entrevista sense demanar-li quina relació hi ha entre l’Anna Gas Serra poeta i la narradora

No són mons aïllats, per descomptat. La persona que mira i escriu és la mateixa. En la poesia treballo la condensació, i per tant està plena d’imatges i metàfores. Hi ha el joc de desxifrar el significat i el llenguatge requereix més atenció i reflexió per part del lector. La narrativa, per contra, és més fluida, i el lector hi entra amb més facilitat. Ara bé, els temes i la mirada pessimista sobre les relacions humanes estan presents en les deus.