‘El arte de invocar la memoria’: desembullar la madeixa del temps

En la coberta, roja, hi ha un parell de sabates. Unes sabates velles, fetes xixines, de les quals a penes es conserva la sola, el taló i la sivella. No tenen propietària. Bé, sí que en tenen, però no sabem qui. Podrien ser de la seua àvia, de qualsevol dona que fora jove a Espanya en els anys 30, o podrien ser de Vicenta Mena Mahiques i de Rosa Climent Grimaldo, afusellades i enterrades en la fossa 115 del cementeri de Paterna, on es van trobar.

La imatge acompanya l’assaig El arte de invocar la memoria (Barlin Libros), de la historiadora Esther López Barceló, un text breu en què trau el cap a la ferida oberta del nostre país. “Les sabates activen el dispositiu de les nostres memòries particulars per a connectar-nos a una memòria compartida”, escriu López Barceló, que veu l’exhumació científica com a procés comunitari que forma part de la reparació.

Recuperar els cossos estimats és vital. Qui ha patit una pèrdua sap de la importància del ritual de comiat per a poder viure amb la ferida; la ferida no desapareix, ni tan sols cicatritza, ens acompanya. Quan es nega aquest dol, es converteix en una cosa terriblement dolorosa per a l’individu, sovint patològica, però en una cosa encara més gran per a la col·lectivitat: “Quan els victimaris van negar a les seues víctimes la possibilitat d’una tomba, no sols buscaven amagar les proves del crim, sinó també vedar el dol als que els van sobreviure (...) [el franquisme] sí que es va preocupar de tancar les ferides dels seus (....) el culte als caiguts era un element legitimador de la croada”, amb el seu màxim exponent en el Valle de los Caídos. La retòrica del vencedor i del vençut que es manté quasi un segle després.

“Hi ha una voluntat deshumanitzadora en la manera de depositar els cossos en la terra”, “com uns gossos”, recull López Barceló, que ja fa anys que treballa en l’exhumació de fosses i en la divulgació de la memòria democràtica. “La memòria és cerca”, sosté en l’assaig, que combina la història amb la cerca d’un to poètic, metàfores que puguen expressar què implica traure els cossos de la terra, donar-los a les seues famílies, les lleis que ho possibiliten i les que busquen impedir-ho. “Si emprem el mot memòria és perquè no sabem com anomenar tot aquest temps fallit que va quedar després de les desaparicions”, apunta, i després afig: “En descobrir la fossa, els tornen el nom, la vida en mort”.

Barceló escriu sempre conscient que forma part d’una genealogia, que la seua veu és resultat dels que la precedeixen. Per això els seus escrits estan plens de referències, velades o explícites, i dedica les seues pàgines a saldar el deute pendent: articles, novel·les, poemes o xarrades amb familiars refuten la seua cerca. Fins i tot dedica un capítol a una sèrie de propostes artístiques per a “fer memòria de la denúncia social” i “la cerca d’una reparació simbòlica”. Ella afig: “Sempre escric des del dubte”.

Juntament amb el que és científic, el que és acadèmic, mostra també el que és humà, el que s’amaga en els detalls. Per exemple, el quadern que l’escriptor Miguel Martínez del Arco descriu en la seua novel·la La memoria del frío, un codi clandestí d’abreviatures que usaven les preses comunistes. A Segòvia, en la Presó de las Ventas, una vintena de preses van crear un llenguatge basat en les guies de costura, en les notes per a fer calça. “Hi ha una unió indissoluble entre les dones i la memòria dels pobles”, apunta. També es deté en les notes sobre els murs, grafits primigenis que deixen constància de qui i com va viure una guerra, les pistes que determinen què va passar en un lloc.

Tornem a les sabates. Per què aquesta importància sobre les coses? Per què emocionen un penjoll, un rellotge, un sonall en una butxaca? Els objectes que es troben en les fosses ens fan completar els cossos mentalment; a vegades, posem carn a una fotografia; a vegades, inventem la forma d’uns anònims; a vegades, emplenem l’espai amb els nostres familiars. Ens porten a la pregunta que força el pensament empàtic: Podrien haver estat ells en aquest lloc? Els objectes recuperats en les fosses no formen part del patrimoni cultural, recorda l’autora, que reivindica que haurien d’estar en un museu, com va fer l’any passat La Beneficència de València en el Museu Etnològic i el de Prehistòria. Un objecte recuperat parla si se li fan les preguntes adequades, pot indicar l’època, la propietat, els hàbits. Una paret parla si un es deté a observar-la. La terra dona pistes sobre el que la va precedir. Només cal saber i voler mirar.

En la coberta, roja, hi ha un parell de sabates. Unes sabates velles, fetes xixines, de les quals a penes es conserva la sola, el taló i la sivella. No tenen propietària. Bé, sí que en tenen, però no sabem qui. Podrien ser de la seua àvia, de qualsevol dona que fora jove a Espanya en els anys 30, o podrien ser de Vicenta Mena Mahiques i de Rosa Climent Grimaldo, afusellades i enterrades en la fossa 115 del cementeri de Paterna, on es van trobar.

La imatge acompanya l’assaig El arte de invocar la memoria (Barlin Libros), de la historiadora Esther López Barceló, un text breu en què trau el cap a la ferida oberta del nostre país. “Les sabates activen el dispositiu de les nostres memòries particulars per a connectar-nos a una memòria compartida”, escriu López Barceló, que veu l’exhumació científica com a procés comunitari que forma part de la reparació.