Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

'Dietaris 1937' de Nicolau Primitiu, testimoni primordial

Nicolau Primitiu.

0

La Biblioteca Valenciana ha publicat fa unes setmanes els dietaris de Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca 1877-València 1971) corresponents al 1937, segon any de la Guerra Civil. Exactament, entre el gener i el setembre, és a dir, entre els primers bombardejos per mar dels rebels sobre València, amb el govern de la República instal·lat a la ciutat, i la batalla de Belchite. L’obra està disponible en paper i en format digital (https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.do?id=12419)

Com el primer dels volums editats (2010), que recollia les anotacions de 1936 ¾igualment a cura de dos filòlegs ben destacats, Josep Daniel Climent i Emili Casanova, que hi han dedicat un esforç més que evident¾, es tracta d’un document d’enorme vàlua per a entendre tota mena d’aspectes en la vida política, econòmica i social valenciana, durant un període que molts decennis després continua suscitant recerques i interrogants. 

Enmig de la frondosa literatura ja arreu del món i en creixença constant, sobre la Guerra Civil espanyola de 1936-1939 -estudis, memòries, narracions literàries, biografies, etc. -, aquests dietaris mantenen una notable singularitat i un interès més que evident, pel que fa al transcurs de la vida quotidiana a la rereguarda valenciana. 

L’obra parla d’una època de trasbalsament general i està escrita quasi de seguida dels moments en què s’han produït els fets que narra o que simplement resumeix en un comentari, a partir d’una experiència viscuda de relats de persones del seu familiar o social o del que deien la premsa o la ràdio, seguides pel dietarista sistemàticament. 

Aquesta immediatesa relativa, més o menys alterada per les circumstàncies, com ho expliquen els editors, que han hagut en part de reconstruir els textos a partir de distints manuscrits, a més de posar-hi oportunes notes a peu de pàgina, és un dels seus valors informatius. Un altre és el caràcter privat de les anotacions, que li donen el to el d’una crònica personal. Hi ha, certament, interpretacions i comentaris incorporats a la narració i de vegades un dubte o una cautela quan es refereixen fets que el dietarista no coneix directament i que en ocasions qualifica de rumors sense base real. Val a dir que justament aquesta manera ponderada d’actuar, classificant les informacions, remarca innegablement la seua voluntat d’assolir la màxima autenticitat possible i, en conseqüència, també el grau més elevat de credibilitat. 

A través de les seues quatre-centes pàgines, les notes de Nicolau Primitiu Gómez Serrano registren fets de la vida a València o Massarojos, on alternava la residència familiar, o altres poblacions de l’Horta, però també a la Ribera, especialment on es conreava arròs, i altres comarques valencianes, a les quals tenia relacions familiars o professionals, com a industrial i per això havia de viatjar de tant en tant. Ocupen un espai important als dietaris les seues constants accions personals per tractar de comprar als drapers o en femers públics, i de salvar així restes de llibres o documents procedents d’arxius i biblioteques saquejats o incendiats, sobretot eclesiàstics, des dels primers temps del conflicte bèl·lic. També, i no és ara qüestió d’enumerar exhaustivament les informacions consignades, hi ha dades sobre lluites polítiques i sindicals, dificultats per adquirir queviures ¾amb el racionament, les cues davant dels comerços i altres tragèdies quotidianes¾, preus dels productes, funcionament d’entitats bancàries, recerca d’avaladors polítics, violència criminal ¾assassinats clandestins, judicis sumaris o passejos¾, detencions més o menys justificades ¾i visites a les presons o les gestions per obtenir l’alliberament d’algú¾, construcció de refugis a causa dels cada vegada més freqüents bombardejos aeris o navals ¾i les víctimes que produïen arreu de la ciutat¾, canvis en noms de vies urbanes, pràctiques religioses secretes, presència de persones evacuades de Madrid o altres zones pròximes als llocs de combat, contactes amb velles relacions personals, protagonistes de la vida cultural valenciana ¾Felip Mateu i Llopis, Almela i Vives, Salvador Carreres, Isidre Ballester¾, problemes en els transports públics i en el subministrament de materials per a tallers i indústries… En fi, tot un seguit d’informacions, sovint de primera mà, de gran utilitat per a entendre en els detalls primordials de cada jornada la vida de la gent que es trobava immersa en una dramàtica situació excepcional. 

I enmig de tot això, els fets de la vida personal de l’autor. Com ara la intervenció del seu taller, que passà a ser gestionat per un comitè de socialització. O la relació amb la família, molt nombrosa a través de les filles i els fills del matrimoni Gómez Serrano-Senent Ibáñez, dels germans, que eren d’ideologies distintes ¾Francesc, Eliseu, Emili¾, gendres i nores, cunyats i altres parents més o menys directes, als quals cal afegir amistats molt fermes i mantingudes, fins i tot de veïnat al lloc d’estiueig, que les circumstàncies potser lligaven més en una xarxa de solidaritats i comunicacions. A la manera antiga, podríem dir, encara viva no fa tant de temps. 

Aquestes dues dimensions en què es produeixen els fets, contínuament intercomunicades ¾la vida social i la personal¾ recorren i construeixen la narració que els dietaris proposen. I, per això mateix, permeten veure amb més claredat com el trasbalsament de la vida col·lectiva repercutia en la individual d’un home que posseïa un gran sentit familiar a la manera tradicional, quasi patriarcal. I que com a empresari en part traslladava aquest sentit a la relació amb els treballadors. Un valencianista que havia estat president de Lo Rat-Penat, però també de Proa, entitat unitària creada per Gaetà Huguet i Segarra, i membre del Centre de Cultura Valenciana. I un home que ha vist amb simpatia la República, pensant sobretot en l’autonomia que en podia rebre el País Valencià, i que no simpatitzava amb els colpistes, però que s’horroritzava davant del desordre desfermat i la violència sense control ni justificació possible.  

Tot aquest món de dues dimensions, la pública i la privada, don Nicolau el devia tenir mentalment organitzat en tots els detalls fins al 1936, perquè funcionés com un rellotge, en la mesura que la vida de les persones pot adaptar-se a pautes regulars. I probablement el devia imaginar projectant-lo cap al futur immediat com una estructura de continuïtat més o menys garantida, que només podia ser alterada o modificada per esdeveniments previsibles, sense que s’hi produïssen traumes ni trencaments notables, un àmbit adaptat als canvis inevitables en una dècada de modernització en els hàbits i els costums, en la tècnica i en altres ordres del que es podia anomenar progrés humà. 

Del caràcter de Nicolau Primitiu Gómez, de la seua perseverança, hi ha una prova indiscutible en el fet que, entre 1916 i 1965, pocs anys abans de morir, fou fidel, entre altres hàbits, a la redacció continuada dels seues dietaris. Per la data i per altres raons, aquests de la guerra tenen una significació pública especial dins del conjunt. Això fa imprescindible que sense retards innecessaris es faça l’edició dels corresponents al 1938 i 1939, com a culminació d’un cicle tràgic del qual recullen testimonis de gran utilitat.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
26 de febrero de 2021 - 23:00 h

Descubre nuestras apps

stats