En l'habitació del gasetiller hi ha un enorme elefant que bramula d’una manera ensordidora i li impedeix lliurar-se a les seues complaents elucubracions. No troba la manera d’eludir la seua presència ni de fer-lo callar. Quan es posa davant de l'ordinador per a tractar d'escriure alguna cosa, no veu sinó aquestes persones famèliques que, arrupides entre les runes de Gaza, esperen que un obús fabricat en algun lloc prop de Chicago, Hamburg o Brescia les rebenten d'un moment a un altre. Imagina el seu patiment i la seua desesperació mentre, en un sinistre collage, veu uns que celebren la seua pròpia maldat i d’altres que somriuen jesuíticament o tracten de colar indecents romanços autoexculpatoris. Gens importa que fins ara ell haja escrit poc o molt obre l'assumpte ni quants ho estan fent en aquests moments. És incapaç d’escriure sobre cap altra cosa sense sentir una culpa insuportable. Només li venen al cap exabruptes, insults, epítets toscos i precisos que li agradaria enfilar com qui fa una soga verbal per a ajusticiar els culpables de tant de sofriment. Però, com no pot limitar-se a fer això, ací el tens, pegant voltes a aquella pila de sang, d'excrements, de dolor, de perversitat, tractant de traure d'aquell fangar alguna idea profitosa, tot esquivant la percepció que no és sinó un altre miserable que intenta esborrar amb un discurset inútil la seua connivència amb els canalles.
El canceller alemany Merz declarava el 26 de maig a la cadena WDR que “fer patir d'aquesta manera a la població civil és una cosa que ja —ja— no es pot justificar amb la lluita contra el terrorisme de Hamás”. Ho deia després de la mort documentada de més de cinquanta mil civils assetjats des de fa mesos, el mateix dia que reiterava la seua intenció de continuar subministrant armes a Israel. Aquestes armes amb què estaven i estan practicant el tir al blanc amb els famolencs que fan cua per a aconseguir algun rosegó dels que utilitzen com a esquer la Fundació Humanitària per a Gaza, creada ad hoc pels Estats Units i Israel. Dies abans, mentre un altre mitjà alemany, Red Media, era obligat a tancar per informar sobre la situació de Palestina i denunciar la complicitat europea amb el genocidi, en altres publicacions europees començava a despuntar la preocupació perquè els crims d'Israel i la putrefacció moral de la seua població poden dificultar el seu futur, com si això fora el més important. “Sobre Gaza ja —una altra vegada ja— no cap el silenci”, deia un benintencionat titular. I, quan ha cabut el silenci? I per què ha cabut? Comenceu a plantejar-vos la possibilitat —només la possibilitat— de prendre alguna iniciativa que frene als genocides quan, a més dels cinquanta mil i escaig morts, una xifra que augmenta dia rere dia, portem comptabilitzats més de cent cinquanta mil ferits, quan les terres de cultiu, la xicoteta flota pesquera i qualsevol altre mitjà de subsistència han estat arrasats, quan han estat destruïdes les llars, els col·legis i els hospitals, quan la desnutrició i la malaltia s'estenen sobre més de dos milions de persones assetjades i amuntonades en a penes el 20 % del territori que els pertany, quan el representant de Palestina en l'ONU, amb veu, però sense vot, esclata a plorar enmig del seu discurs en citar les mares gazianes que demanen perdó als seus fills per no poder protegir-los ni de la fam ni dels canons… No us estranyeu si no posem molt d'entusiasme a aplaudir-vos. Us heu fet els sords quan convenia i ara us exhibiu practicant el noble art de caure de la figuera. La victòria d'Israel serà també la vostra, que ningú us n'arrabasse la glòria.
Heu esperat —seguiu fent-ho— que la situació fora irreversible, tant, com perquè els palestins que sobrevisquen accepten qualsevol cosa amb tal de salvar la vida, el que els en queda. Nosaltres, faltava més, donarem per bo el que feu sempre que feu alguna cosa, sempre que el pobre elefant palestí deixe de bramular desesperat. Però molts ja sentim destruïda la nostra humanitat. Quan aquesta intenta refer-se, es veu impel·lida a qüestionar l’humà, a renegar de si mateixa: si això és el que som, no volem ser-ho. No seran només les infraestructures el que caldrà reconstruir després de la catàstrofe de Gaza. “Si vols una imatge del futur, imagina una bota esclafant un rostre humà… eternament”, deia Orwell en 1949. Aquest era l'estat d'ànim després de la Segona Guerra Mundial, un sentiment disfòric del qual mai no hem aconseguit eixir del tot. “Des d'Auschwitz sabem de què és capaç l'home, i des d'Hiroshima sabem què està en joc”, deia Viktor Frankl. El títol del seu llibre, aparegut en 1946, L'home a la recerca de sentit, pareix una resposta a açò altre que va dir Camus en 1942 sota l'impacte de la tragèdia bèl·lica: “Jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la pregunta fonamental de la filosofia”. En aquestes som encara. Ara, com llavors, tan inevitable és el pessimisme com la necessitat escapar-ne. En aquella ocasió, les elits econòmiques, que encara tenien un caràcter nacional, es van servir dels feixismes patriòtics per a alliberar-se del seu principal enemic —que era, és i serà qualsevol forma de lluita organitzada contra l'explotació—, per a aparéixer posteriorment com a garants d'uns valors democràtics devaluats i estretament vigilats. Els mateixos que ens van arrabassar la democràcia ens la van tornar degudament afinada (a Espanya quaranta anys més tard). Hi havia pau perquè havien guanyat ells i havien fet tots els canvis necessaris per a assegurar-se la victòria durant molt de temps.
S'insisteix últimament, a falta d'una millor explicació de l'auge de la ultradreta, que el poder econòmic, ara de caràcter global, està tornant a atiar el monstre feixista en virtut d'aquell vell mecanisme, però cada vegada està menys clar que les intencions siguen exactament les mateixes que aleshores. Per molt controlats que tinguen els dispositius a través dels quals s'obri pas la voluntat democràtica, els que tenen avui el poder no necessiten fingir que accepten aquesta voluntat, han decidit prescindir de la incòmoda màscara liberal. A quin sant i per a què anaven a sotmetre's al dictat d'un grapat de pelacanyes, per molt que siguen aquests els que, quan encara poden votar, els serveixen per a promoure els seus testaferros? Als que ho estan acumulant tot els molesta l'estat democràtic, per poc democràtic que siga a aquestes altures, i no s'amaguen per a reconéixer-ho. L'Estat i els organismes supranacionals no els poden donar ja res que no puguen prendre ells mateixos directament. Ni tampoc prendre’ls-hi res. I si encara no és exactament així, al pas que anem ho serà ben aviat. No és casual que, just ara, l'acostumada impunitat d'Israel haja arribat als extrems que estem veient amb la benedicció d’aquesta plutocràcia. La massacre dels palestins per part d'Israel, a més d’un fet abominable que posa en evidència la nostra degradació moral, és un símptoma del desastre que es cou en el nucli del sistema. Els amos del món no necessiten la democràcia ni els seus instruments; nosaltres sí. I estem cometent l'error d'ajudar-los a demolir-la, uns per acció i altres per omissió, uns per maldat i altres per ignorància. Les institucions democràtiques, aquestes que estan tan corrompudes, desvirtuades, prostituïdes, prostrades, tan fetes merda, són l'única arma que ens queda. Una volta perdem definitivament el control polític, ho haurem perdut tot. I hauran de ser altres, aquests fills i nets a qui tant estimem, els que, quan ja no tinguen res a perdre, ho hauran de recuperar a costa de molt de dolor i patiment, com tantes vegades ha passat al llarg de la història.
0