Un país de 'xonis'?

Els valencians som capaços del millor i del pitjor, tot alhora. Aquest país de contrastos va quedar palés diumenge passat al programa Salvados, dedicat a l’enfonsament de les caixes d’estalvi. D’una banda, Jordi Évole indagava en els sous milionaris dels directius de la CAM, en els viatges sumptuaris i en les ruïnoses inversions en què van entrar per ordre dels polítics que les controlaven. De l’altra, però, vam poder lluir també un dels pocs exemples de bona gestió del sector financer estatal: el cas de Caixa Ontinyent. Vicent Ortiz, cap de Secretaria i de l’Obra Social, va descriure amb molt de seny i humilitat el secret del seu èxit: no gastar més del que ingressen, no entrar en aventures embogides, resistir-se a les pressions del poder i mantenir-se fidels als orígens fundacionals, que comporten un retorn a la societat més pròxima dels beneficis que n’extrauen de l’activitat econòmica. Sembla senzill, però no deu ser-ho tant ja que, com concloïa Vicent, fa poc eren la caixa número 43 de 45, i avui són la primera de només dues. Han passat de cua de lleó a cap de ratolí. Em trac el barret davant aquesta rara avis de la coherència.

Es dóna la circumstància que, a la mateixa hora que s’emetia aquest programa, l’MTV estrenava un nou engendro: Gandía Shore. I ja tenim de nou els valencians com a exemple de banalitat, excessos i festorro continu. Quatre paios ultramusculats i les corresponents xonis hipermaquillades s’han instal·lat en un xalet de Gandia per beure alcohol, lluir palmito i, com va dir el tal Labrador, “entrenar el rabo”. No és aquesta, certament, una imatge edificant, i per això mateix tindrà una audiència ben lluïdora, però coincidisc amb l’equip de govern de la capital de la Safor: per enfonsar la imatge de Gandia fa falta molt més que aquest programa infecte. Els individus que exposen la seua misèria intel·lectual a les càmeres no són “el poble” i no són, per descomptat, la ciutat ni el país que els acull. Són ells mateixos qui, a títol particular, es retraten d’una determinada manera. Fóra bo que tinguérem present aquesta distinció fonamental, perquè ja n’hi ha prou que paguem justos per pecadors en aquest país.

Però per contrarestar una imatge dolenta no és suficient amb criticar-la. Cal actuar. Seria, doncs, un bon moment per fer un nou esforç institucional i posar en valor la particular Caixa d’Ontinyent de Gandia: el seu ric patrimoni literari i cultural, un llegat extraordinari a l’alçada del que atresoren moltes grans ciutats europees. Per descomptat que Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella i Francesc de Borja no anaven tant al gimnàs com Abraham, Clavelito, Labrador i Esteban, però és obvi que exercitaven molt més les ments respectives. Ells representen, de fet, el país culte que ens estimem (i enyorem). L’obra que ens van deixar en herència ens fa sentir orgullosos de ser el que som els valencians, i ens recorden (si els recordem) el que podem continuar sent.