La crisi de la dreta

Després de quatre anys del primer Govern del Botànic (2015-2019) amb el PSPV i Compromís i després de la victòria electoral de maig de 2019, que ha donat lloc al Botànic 2, ara amb la incorporació de Podem, el panorama s’ha aclarit bastant.

Les negociacions de formació del nou Govern no han estat fàcils. Han mostrat amb transparència les insuficiències d’uns i altres quant a assentar un model de pacte i de relacions a tres. El context espanyol, tan volàtil, no ajuda. La pluralitat a tres costa de gestionar, més que abans, quan es limitava a dos. Però no hi ha hagut obstacles insalvables. Com es podia preveure, s’ha imposat la responsabilitat.

Els arbres d’una negociació complexa no poden amagar el bosc d’un resultat satisfactori que ja veurem quin joc dona. Esperem que el sentit de la responsabilitat acompanyarà el nou Govern, el nou Consell de la Generalitat, perquè els reptes de tot tipus -econòmics en primer terme, però de seguida també socials i culturals, i polítics en el sentit més genuí de la paraula- són d’una dimensió aclaparadora.

Però ara voldria referir-me a un altre aspecte del panorama polític. Avesats com estem -o com hem estat al llarg de més de vint anys- a parlar i a fer taules redones sobre la “crisi de l’esquerra”, una crisi alhora teòrica i pràctica, sobre la fi del comunisme i les incògnites de la socialdemocràcia, sobre la hipòtesi d’una nova esquerra i la variable ecologista, se’ns podria escapar -pel costum tan arrelat- una realitat cridanera i transcendent. La crisi de la dreta. I concretament, de la dreta valenciana.

Ja en la campanya electoral es va poder observar un greu desenfocament. Tant en el discurs com en determinades incorporacions a les llistes electorals la dreta multiforme i tripartida va centrar-se en un espectre del passat. Va centrar el seu discurs en l’anticatalanisme. Com si estiguérem encara als anys 70/80, com si els Països Catalans foren una realitat imminent que vindria de la mà de Ximo Puig i Monica Oltra. En aquest sentit, recordaven el candidat d’AP de les eleccions del 15 de juny 1977, Giner Boira, que va omplir València de pamflets on, apocalíptic, afirmava: “valencià, el 16 de juny ja no seràs valencià, seràs català”, si triomfaven el PSPV i el PCPV.

Varen triomfar, sí, per a espant de la dreta, que organitzà llavors la famosa “Batalla” de València que tant va afeblir-nos col·lectivament, però els valencians continuaren sent valencians. No han après res.

Quina dèria. En el fons, ja ho sabem, no són els Països Catalans. Són els tímids avanços en la promoció i institucionalització de la llengua, del valencià, el que cou. Avesats a la imposició -del castellà- entenen que qualsevol recuperació del valencià és una imposició. No són els Països Catalans, per descomptat, sinó la consolidació de la consciència de poble valencià i d’una autonomia cada vegada més forta que és vista amb enorme recel i suspicàcia des de Madrid, des del centralisme estatal, s’entén, perquè pensen que tot el que guanyem nosaltres, entre Morella i Elx, és terreny que ells perden (en termes econòmics i culturals, fins i tot sentimentals, perquè no entenen el nostre país sinó com a terra subordinada).

A la sessió de les Corts Valencianes en què es va votar de nou Ximo Puig com a president de la Generalitat, el 13 de juny, la dreta valenciana estigué representada per dos sopranos i un tenor. Isabel Bonig (PP), Ana Vega (Vox) i Toni Cantó (Ciudadanos). Anticatalanisme, barbaritats, estirabots, histrionisme a cabassos, una agressivitat estranya i extemporània. I un discurs anti-immigració hieràtic i barroer, xenòfob i inhumà, que deixà glaçada la Cambra a càrrec de la representant de Vox, que es va mostrar anticonstitucional perquè digué que vol acabar amb les autonomies, que formen part del bloc constitucional. Amb aquesta gent pacten el PP i Ciutadans. Fins ací han arribat.

Crec que es pot parlar d’una crisi orgànica de la dreta. De la dreta valenciana. En la mesura que no té projecte de País ni de Comunitat, que no aborda els problemes reals dels ciutadans, de l’economia i la societat. I que substitueix el treball coherent i seriós sobre les qüestions que vertaderament són importants per una artilleria grossa de desqualificacions: que si nacionalisme, que si populisme, que si Bildu, que si els seus amics els independentistes, que si no ha esmentat ETA en al·ludir a Ernest Lluch, que si comunistes, que si allunye’s vostè de Pedro Sánchez i torne al PSOE de la Transició... politiqueria de la pitjor espècie i qualitat, manca total d’altura, de projecte, de nivell.

No saben que posen així les coses molt fàcils a l’esquerra, que s’ocupa de temes -d’altra banda complicats i que demanen esforç col·lectiu- com la cohesió social, les ajudes als dependents, la correcció de les enormes desigualtats, el model productiu, el finançament, la potenciació de la investigació i el desenvolupament, la millora del sistema educatiu i del model universitari, la recuperació de posicions en termes de renda per habitant, la promoció de la llengua i la cultura, el canvi climàtic, la reindustrialització, l’envelliment de la població, el futur de les pensions, la precarietat, la reconducció del turisme, la mobilitat sostenible, la competitivitat de la nostra economia, la modernització de l’agricultura, el paper dels valencians a Espanya i a Europa, etcètera.

¿Algú ha sentit alguna cosa sensata per part de la dreta sobre aquestes qüestions? No, cap ni una. Tot insults, barroeria, atacs, desqualificacions, escopinades. Garrotades. Ens trobem davant d’una crisi orgànica de la dreta, amb una representació en mans d’extremistes i demagogs, de gent fora de la Constitució, de gent sense altura ni cultura política democràtica. O sense cultura tout court.

La dreta valenciana tingué in illo tempore representants qualificats. Als anys trenta Lluís Lúcia (condemnat a mort per Franco i per la República), Joaquim Reig, Ignasi Villalonga. Aquests tenien nivell. Comparats amb Bonig i Cantó, eren uns gegants. En la darrera etapa del franquisme i la transició, els Maldonado, Noguera, Domínguez Barberà, Muñoz Peirats, Burguera, fins i tot Broseta Pont, eren una altra cosa. Posteriorment començà la davallada, amb Pedro Agramunt (gendre d’un industrial i apartat per corrupció del Consell d’Europa), Zaplana (el gran corrupte), Barberà (que permeté el cas Taula), Olivas i Camps (tots sospitosos i processats)... Una davallada als inferns, que ha deixat molt tocat al PP valencià. Que ara està en mans de dues ànimes en pena que no s’acaben de trobar, com Maria José Català i Isabel Bonig. Fora de lloc, inadequades, illetrades, sense les connexions socials, la formació, les idees i el projecte que una societat complexa com la valenciana exigeix.

I què dir de l’histriònic Toni Cantó? Que es creu que ha de representar una obra de colps i bastonades, d’espadatxins a sou, que no se sap mai si parla seriosament o sobreactua, si pensa el que diu o diu el que pensa. La distància amb els antics capdavanters de la dreta valenciana és astronòmica. Obscena.

Crisi de la dreta, per tant. Òrfena d’idees i de plantejaments seriosos. L’únic que li queda com a subministrador d’ideologia i arguments, a més del diari Las Provincias i la Universitat Catòlica, ja una mica gastats, és la connexió directa amb Madrid, d’on procedeix la ventada d’agressivitat grotesca, al compàs dels pactes amb Vox a Andalusia i Madrid. O més lluny encara, la gesticulació vinculada a l’agressivitat ridícula, però altament perillosa, que emana de l’administració Trump. Una presidència entestada a abordar problemes complexos amb el simplisme d’un adolescent en crisi. Talment Cantó o Bonig i els seus arravataments. El risc en el primer cas és portar el món a situacions de greu perill, a la vora de l’abisme. En el segon cas la cosa no és tan greu i perillosa: només fan el ridícul. Un ridícul enorme i sense pal·liatius.

Cantó, Bonig i Vox: una dreta en crisi que no està a l’alçada del que una bona part l’electorat conservador -però no sempre reaccionari ni deshonrat, ni tan inculte- podria legítimament demanar. Allunyada del que els interessos valencians conservadors (propietaris, empresaris, etc.) podrien demanar, en la mesura que saben que dirigir una societat significa fer-se càrrec dels seus problemes i de la complexitat, i no tan sols disparar a tort i a dret.

Per aquest cantó, doncs, els reajustaments en la dreta estan cantats, són previsibles ja ara, seran inevitables, perquè amb aquests components no anirà massa lluny.

I de retruc -i crec que ens n’hem de felicitar- la llarga vida del Botànic, tot i les dificultats d’una relació a tres, està assegurada. Si predomina la sensatesa, per molt de temps.