Errades, oblits, confusions

La saviesa antiga ho tenia molt clar: errare humanum est. Tothom s’equivoca o l’erra. L’ésser humà s’equivoca: forma part de la seua naturalesa. Només no s’equivoquen -diuen- les màquines. Però no és del tot cert: sempre hi ha un marge d’indeterminació, un punt no del tot afinat o ben programat, la intervenció d’un fet imprevist que du de dret a l’error i que provoca l’accident -lleu o bé catastròfic. Al capdavall, les màquines són obra humana. I sempre hi haurà un clivell per on s’escola la fatalitat, el que no s’esperava.

Tampoc s’equivoquen mai -diuen- els suposats súper-homes, els grans líders, els dictadors, autòcrates o aspirants, els oligarques i els grans executius, que de vegades es consideren semi-déus. És fals: s’equivoquen, i els seus errors poden costar milions de vides, com ens ensenya la història (i el present).

En l’escriptura -aquesta pràctica humana ancestral, inventada, sembla, pels sumeris- i en l’edició dels textos resultants, s’escolen errors i errades, ara i adés. ¿Qui no n’ha fet o no els ha observat? Tothom s’equivoca en algun moment o en alguna circumstància. En el procés d’edició, concretament, hi tenen un paper molt destacat uns personatges singulars -alguns, llegendaris- que són els correctors. Són els qui s’encarreguen de la revisió i la correcció dels textos, orto-tipogràfica i d’estil. Perquè hi ha autors que dominen la seua matèria primera, el llenguatge i la llengua en què escriuen, i que produeixen textos d’enorme pulcritud, llestos per a impremta. Però n’hi ha d’altres que no, que són descurats i embullats o que fan faltes d’ortografia. Sempre m’ha intrigat el cas dels grans escriptors que no saben escriure (correctament, si més no). Sort dels correctors, que tot -o gairebé- ho veuen i esmenen. Sembla que Vicent Blasco Ibáñez tenia un secretari particular molt competent en gramàtica castellana i l’Obra Completa de Josep Pla deu molt a correctors mítics com el senyor Bardagí.

Tot llegint, m’he trobat recentment, ací i allà, amb algunes errades curioses, fins i tot divertides en algun cas. Totes disculpables i susceptibles d’esmena. Menors, diria. No són d’aquelles greus que fan malbé un text o que el lector mateix no podria subsanar pel seu compte en el procés d’intel·lecció de l’escrit. Així, al llibre de Richard Overy Sangre y ruinas. La gran guerra imperial, 1931-1945 (Tusquets, 2024), que és juntament amb Tierra quemada. Una historia global de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gutenberg, 2025), de Paul Thomas Chamberlin, una obra fonamental, cabdal, per a entendre d’on venim (i on podríem tornar), s’hi pot llegir, a la pàg. 75: “La idea de conseguir territorio adicional gobernado o dominado por un pueblo definido en términos de su homogeneidad racional y su superioridad cultural se consideraba una compensación por los ‘sacrificios pesados y sangrientos’ de la guerra, en palabras de Haushofer.”  De seguida ve el dubte: aquesta homogeneïtat “racional” a què suposadament es referia Klaus Haushofer -pare amb Friedrich Ratzel de la “geopolítica” germànica, que reivindicava Lebensraum per als alemanys-, no serà per ventura homogeneïtat racial? Sembla més coherent i ajustat al deliri d’aquella disciplina que conegué tant d’èxit en les dècades de 1920 i 1930 a Alemanya i que inspirà la política d’agressió i genocidi nazi a partir de 1933 i fins el 1945, en un crescendo que tingué com a fites 1935 (lleis antisemites de Nuremberg), 1936 (intervenció a favor de Franco en la guerra civil espanyola), 1938 (annexió d’Àustria, agressió a Txecoslovàquia) i 1939 (agressió a Polònia, començament de la guerra mundial). El llibre de Richard Overy, molt recomanable, il·lumina el rerefons històric que feu possible l’agressió i el genocidi, en el context de la rivalitat entre imperis establerts i imperis emergents i la destrucció d’un ordre internacional. Afegeix molta complexitat -analítica i alhora factual- al relat convencional i suscita paral·lels inquietants. Perquè també ara observem aquest tipus de rivalitat i la destrucció d’un ordre internacional. No em resistiré a reproduir una citació de passada: “En 1939, Leonard Woolf publicà Barbarians at the Gate amb la intenció d’advertir als seus compatriotes de la fragilitat d’un món modern que donaven per descomptat”. Una sensació semblant s’escampa a hores d’ara.

De vegades en l’experiència lectora et quedes parat, alguna cosa grinyola. Així, en una crònica periodística de Xavi Ayén (publicada a La Vanguardia sobre la recent Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, on tingué presència destacada la cultura catalana) es podia llegir que un avi de Marisol Schulz, la directora general de la FIL, havia sigut d’Esquerra Unida (!). A veure: una mica de context per tal d’evitar anacronismes onírics. Marisol Schulz Manaut té orígens valencians per part de mare, a sa casa la mare i l’àvia parlaven valencià, cosa que li permeté connectar fàcilment amb la cultura catalana, quan es traslladà a viure a Barcelona durant un temps. Els Manaut eren republicans d’esquerres de València. El seu avi seria, en tot cas, d’Izquierda Republicana, el partit d’Azaña, que tingué molta irradiació entre els republicans valencians després de la defecció del blasquisme cap a la dreta. Durant la República no existia cap “Esquerra Unida”, que es va fundar als anys vuitanta del segle XX. El germà de l’avi de Marisol Schulz fou el reconegut artista valencià Josep Manaut, home d’esquerres, que romangué a Espanya després de la guerra, fou processat i passà anys a les presons franquistes. Concretament, en la crònica, es diu, en paraules de Marisol Schulz: “Mi familia era muy intelectual y artística, procedían de una cierta ‘aristocracia’ cultural valenciana. Mi bisabuelo, José Manaut Nogués, era el mejor amigo del escritor Vicente Blasco Ibáñez, y del pintor Sorolla. Fue periodista, fundador de un periódico en Valencia, decano del Colegio de Abogados, escritor y crítico de arte, muy inquieto, muy republicano, muy activo políticamente. Mi tío abuelo pintor fue discípulo de Sorolla y hoy en Valencia le han dedicado el Museo Manaut. Mi abuelo, escultor, estudió con Benlliure, era de Esquerra Unida, como abogado fue el que firmó el primer divorcio en Valencia e instauró la primera escuela mixta. Obviamente, cuando entra el franquismo, es sentenciado a muerte, tiene que salir huyendo... y ya no regresó”. Una història realment interessant, que fa pensar entre altres coses en l’escassa consciència pública que hi ha a València d’un passat no tan llunyà, i com de nefast és aquest fet que esborra referents. Els republicans burgesos com Manaut, Joan B. Peset, Eliseu Gómez Serrano i tants altres més foren objectiu declarats de la repressió franquista (presons, depuracions, afusellaments), juntament amb obrers i llauradors. L’error -de qui siga- és d’aquells que no tenen gaire importància i el lector subsana fàcilment. 

Finalment, un detall que em sembla producte d’una confusió, d’altra banda bastant estesa. En un llibre recent, i molt bo, d’una coneguda escriptora que trepitja amb èxit el terreny sempre esvarós de l’autobiografia, es diu en un moment donat: “L’autoodi -concepte de la sociolingüística…”. Jo diria que l’autoodi és, més bé, un concepte de la psicologia social manllevat per la sociolingüística, que és una disciplina posterior. De fet, un dels pares fundadors de la psicologia social, Kurt Lewin, explicava en un article del 1941 que vàrem traduir a L’Espill 11 (2002) la història i el context del concepte d’autoodi aplicat als jueus. L’article es titulava “Els jueus i l’autoodi” i esmenta un llibre del 1930 sobre la qüestió, a més d’elaborar en profunditat la idea de l’autoodi com a fenomen social. Un article molt recomanable, que no perd vigència. 

No cal posar-se especialment “perepunyetes” amb les errades o les confusions. Tothom en fa, i jo també per descomptat. Si no són massa greus es pot pensar que són auto-correctores i que el lector salvarà el lapsus. En casos més greus fan mal als ulls, evidentment, i caldria -en la mesura del possible- evitar-les o esmenar-les, arribat el cas. Per això es va inventar també la “fe d’errades”.  Però no sempre es pot. 

Pel que fa als oblits -un altre capítol-, hi hauria molt a dir: voluntaris, involuntaris, ambientals, culpables, disculpables, imperdonables…Tot un ventall de casos i situacions que remeten a la dialèctica gens simple del record i l’oblit, de la memòria i l’amnèsia, dels lapsus i les elusions. El rigor exigible demana no caure en omissions ni en oblits quan no toca, cosa d’altra banda no sempre a l’abast. L’oblit en general i els oblits concrets en particular són tot un món, en el qual caldria aprofundir. Abans de perdre la memòria, és clar.