Heu de llegir Joan Fuster, no el que s’ha escrit sobre ell, va dir Joan Francesc Mira en una xerrada recent a la localitat empordanesa de L’Escala, on s’havia fet una trobada centrada en els llibres i la literatura, la Vila del Llibre, amb els valencians com a convidats especials. Aquesta és una idea recurrent, interessant, però d’altra banda contradictòria. Sí, sempre és millor anar a les fonts. Llegir els autors, si pot ser en idioma original, més que no les traduccions o els comentaris, que també son una forma de traducció, d’aproximació, d’interpretació. “Contra la interpretació”, era el títol d’un llibre molt llegit, als anys setanta, de Susan Sontag.
La interpretació, el comentari, la literatura secundària, tenen els seus detractors. És lògic. Sempre és molt millor llegir els assaigs de Montaigne en francès antic o l’Odissea en grec clàssic. Millor això que no les infinites exegesis, per bé que n’hi ha de ben interessants i il·luminadores. ¿Què llegireu, els textos de Michel de Montaigne (traduïts tan oportunament per Vicent Alonso al valencià) o l’assaig sobre Montaigne de Stefan Zweig? (Per dir-ne tan sols un, entre tants).
Però resulta que el comentari, la contextualització, l’exegesi i tota la resta, la literatura secundària en general, és un component fonamental, substancial, omnipresent, de la cultura europea, que cerca tothora l’anvers i el revers, la creu i la ratlla, les llums i les ombres, el rerefons, els orígens i motivacions, els infinits matisos d’una obra que s’explica per ella mateixa, potser, però que tanmateix sovint cal també explicar i explicar-nos-la...
No ho tinc gens clar. Crec que Joan F. Mira no anava gaire fi aquell dia de vent i pluja a L’Escala, tot i que em sembla que és -en ell- una idea persistent. No feu gaire cas de les interpretacions, llegiu directament Fuster! Una idea en principi atractiva, que podria subscriure, perquè hi ha interpretacions que són més aviat apropiacions i deformacions. A més, Fuster era molt clar. No escrivia en langue de bois, que diuen els francesos, sinó clar i català (o valencià). Definit, concret, precís: se l’entenia tot. I tanmateix, la interpretació, la contextualització i el comentari continuen sent -en la vella tradició europea que és la nostra- fonamentals, gens negligibles. No es poden despatxar tan fàcilment.
Tinc a les mans el número 24-25 de la segona època de la Revista de Occidente, datat el 1983, commemoratiu del Centenari del naixement del filòsof i fundador de la revista, don José Ortega y Gasset. A la presentació, hi diu la seua filla Soledad Ortega: “A lo largo de este año de 1983 están siendo estudiados, analizados, glosados – en España y fuera de España- todos y cada uno de los aspectos de la obra singular de este filosofo... Cada cual desde su punto de vista -diríamos en buena ortodoxia orteguiana- va a contribuir a componer el mosaico ‘Ortega’ ante los ojos de los lectores o los oyentes...”. Tot comprensible, i civilitzat. Hi havia, i hi ha encara, una Fundación José Ortega y Gasset; tornava a ser publicada la Revista de Occidente, que comptava amb l’ajuda explícita del Banco Urquijo; Espasa Calpe llançava reedicions constants dels seus llibres, sota la divisa “el major homenaje a un autor es leer sus libros”. En aquest número del Centenari, titulat “Ortega, vivo”, hi col·laboraven entre altres Justino de Azcárate, Ramón Carande, Julio Caro Baroja, Rosa Chacel, Luis Díez del Corral, Paulino Garagorri, Emilio García Gómez, Jorge Guillén, José Antonio Maravall, Julián Marías, Josep Pla (per cert!), Claudio Sánchez Albornoz, Maria Zambrano, Xavier Zubiri... La plana major d’una part clau i decisiva de la cultura liberal espanyola. La factoria orteguiana no ha parat mai. Hi ha una Revista de Estudios Orteguianos. La Fundació Ortega s’ha fusionat amb la Fundació Marañón. Ningú qüestiona, a la vora del riu Manzanares, aquestes coses. Al contrari, tots contents, i tenen totes les portes obertes de l’administració i les empreses que volen aportar subvencions culturals en pla mecenatge.
És normal. Els centenaris i altres commemoracions formen part de la cultura europea. No cal dir com s’han celebrat els centenaris de Goethe, Cervantes, Shakespeare. O més recentment les commemoracions de Marx, de Walter Benjamin, de Max Weber... Amb gran pompa i circumstància, amb edicions i reedicions d’obres, i desenes de llibres de comentari, exegesi, interpretació, o biografies. Als europeus, es podria dir, ens perd l’hermenèutica. Unamuno digué que als llevantins (es referia als catalans) ens perd l’estètica. Potser...
Ortega y Gasset, el “maestro en el erial”, és sense cap dubte un pensador important, amb clarobscurs (i qui no?), fonamental en el context espanyol, generador d’idees-força i d’empreses culturals que es prolonguen fins ara mateix amb Alianza Editorial o el diari El País (conegut durant un temps, ara potser ja no, com el BOE: Boletín Orteguiano del Estado). És l’únic autor espanyol que esmenta -dues vegades- György Lukács a La destrucció de la raó, i no hi queda gens ben parat. Però ja és alguna cosa...
El 1985 la Revista de Occidente “reincidia” amb un altre número extraordinari, “Presencia de Ortega” i de nou amb col·laboracions molt ben triades, de Vicente Cacho Viu, Emilio Lledó, Hans Gadamer, Antonio Rodríguez Huéscar, Gonzalo Sobejano, Fernando Lázaro Carreter, entre altres, en aquest cas. “Presencia y latencia de Ortega” era el títol d’un dels articles... Molt adient, perquè apuntava a la presència activa o amagada, explícita o implícita, d’un autor més enllà del seu cicle vital.
Salvant algunes distàncies, i des d’alguns punts de vista no sé a favor de qui, Joan Fuster és important, fonamental, clau, per a nosaltres. Tant com Ortega en el seu context. Ja posareu vosaltres el contingut d’aquest “nosaltres”. Un abans i un després, un esforç radical d’il·lustració i esclariment de qüestions llargament disputades, un comentari permanent, agut, incisiu, sobre els temes del nostre temps, sobre l’home i la gent, però des de la nostra perspectiva, valenciana i catalana.
Si una nit d’hivern un foraster entrava a casa nostra, si tenia una mica de perspicàcia i enteniment, si aprofundia, s’adonaria de la dimensió del llegat fusteria. Potser cal una certa distància per adonar-se’n. Per tant i en tot cas, benvinguts els actes de l’Any Fuster, incloent les edicions i reedicions, però també els comentaris, les biografies, les interpretacions i les exegesis, les taules redones i les presentacions. Llegiu Fuster, sí, però també sobre Fuster. No us farà cap mal. És el més normal i corrent, en l’àmbit cultural que ens és propi. El de nosaltres, els europeus...
2