Una esquerra del segle XXI

¿De veritat és tan fàcil el diagnòstic sobre el declivi (relatiu) de l’esquerra? ¿És veritat que ha caigut en el parany de la crítica universitària anglosaxona -campiona de la política de la identitat- i va assumint una cascada d’identitats de grup, particularistes, seccionals, fins al punt que ha esdevingut incapaç de fer una proposta global, de país? ¿És cert que ha passat definitivament i sense remei “de la redistribució a la identitat”? ¿Que no és força coaligant de majories socials, d’una hegemonia de caràcter nacional?

Aquesta és la tesi d’algunes ments preclares. Sense anar més lluny, d’un periodista i escriptor estimable com Antoni Puigverd, que escriu quasi quotidianament al diari dels Godó, però de molts més. L’esquerra hauria caigut de quatre grapes en el forat negre de les identitats. Per als ideòlegs de Ciudadanos -aquest va ser el seu gran tema-, d’entrada i sobretot de les identitats nacionals subordinades com la de Catalunya: s’havia venut als nacionalismes perifèrics, assumint els seus postulats o pactant amb les seues expressions polítiques. Havia traït l’internacionalisme (proletari) consubstancial a l’esquerra, des dels temps remots de Marx i Bakunin.

Els ideòlegs de Ciudadanos, intel·lectuals conspicus d’un grup social molt específic de Barcelona, varen girar espectacularment cap a la dreta com ha explicat Ignacio Sánchez Cuenca i varen promoure -juntament amb un Fernando Savater, cas a banda, producte del drama basc- un monstre que va acabar nodrint i potenciant el nacionalisme realment existent. El més perillós. Si anem a exemples històrics, caldria rellegir (o llegir) les diatribes de Lenin contra el nacionalisme gran-rus, contra el xovinisme ultranacionalista rus, imperial, curull de superioritat històrica i cultural, que exigia vassallatge a la resta de grups nacionals i culturals de l’antic Imperi rus, que era antisemita i “antinacionalista”. Vladimir Putin n’és un hereu distingit, perquè l’antiga URSS va assumir l’herència de la Rússia imperial. Les ironies de la història de vegades son d’una crueltat esfereïdora. Encara recentment Pablo Iglesias ha hagut de recordar que la  Rússia de Putin no és guia i avantguarda exemplar de cap proletariat, revolucionari o no. Hi ha inèrcies mentals que són difícils de bandejar.

La papereta de l’esquerra, en veritat, és complicada. Apareix com a residual a França, on entre l’extrema dreta de Zemmour i Marine Le Pen, i el centre-dreta de Macron, els sondatges li donen un paper menor o residual. L’antic eix dreta/esquerra a França -que en l’imaginari espanyol és, des de temps immemorial, el model- no funciona. Però Espanya no és França. Allà els socialistes (la SFIO) eren febles, i forts els comunistes (el PCF): una França que ja no existeix.

Potser és més semblant el cas d’Alemanya on ara és canceller un socialista, Olaf Scholz, perquè l’SPD és un partit amb arrels profundes, com el PSOE. L’esquerra esquerrana pensava abans del 1977 que el PSOE era cosa del passat, però aviat hagué d’adonar-se’n, sorpresa, que no era el cas. També podria ser més semblant el cas de Gran Bretanya, on els laboristes podrien donar una sorpresa qualsevol dia i tornar al govern. El Labour també té arrels molt profundes. Com és sabut, el cas italià és sempre més barroc, però no es pot perdre de vista la solidesa del Partit Democràtic, hereu de socialistes i comunistes. Per bé que el laboratori italià és tothora imaginatiu i cal seguir-lo, perquè innova. Esperem que, si ara ho fa, siga en un sentit més civilitzat que la darrera innovació grossa, la dels anys vint del segle passat...

Està tot perdut? ¿Estem a mercè d’una dreta que no renuncia a l’herència mental del franquisme i d’una extrema dreta que el reivindica? Una extrema dreta amb connexions internacionals, com als anys trenta, inspirada en el mal exemple de Trump. Un panorama altament perillós, que cal saber analitzar i desactivar.

Tot plegat ens remet a la pregunta de què és o què pot ser, i què hauria de fer, l’esquerra al segle XXI. D’entrada, diria -com cantava Raimon- que no pot anar al darrere “d’antics tambors”. S’ha de reconstituir i redefinir, i en principi té bones cartes per fer-ho. El món ha canviat, els dilemes del segle XX no son els del segle XXI. Però els valors de fons que cal defensar a tota costa son els mateixos...

A escala de l’Estat espanyol es pot dir que l’esquerra va cometre errades en la transició i després, però que n’ha eixit prou ben parada, tot i els dèficits del present. En la transició va cedir massa, però caldrà recordar la correlació de forces de llavors? Posteriorment, es va acomodar en excés al sistema i la seua expressió majoritària, el PSOE, va caure en el parany de la corrupció. Però ha governat, darrerament en coalicions diverses.

D’altra banda, com no havia d’assumir identitats malmeses, agredides i oprimides per la intolerància i l’opressió del franquisme i del postfranquisme? Sí, ha assumit l’Espanya real, que és pluricultural i plurinacional: ha defensat Euskadi i Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Com no havia de fer-ho? Defensa les dones, els gais, les persones trans. Amb orgull. Defensa, sí, les nacionalitats. Sense nacionalismes extemporanis, i enmig de contradiccions que haurà de saber gestionar.

Defensa -o hauria de defensar- una altra Espanya, a contrapèl d’una història infausta. I sobretot, defensa una visió social, a favor dels explotats i els desheretats, a partir de conviccions fortes de solidaritat i dignitat per a la majoria. Defensa els sindicats obrers. I alhora defensa una visió de país, un esquema complex d’Estat compost articulat i inserit a Europa i al món. Defensa la indústria, la reindustrialització, l’agricultura, els treballadors, els empresaris dinàmics que creen riquesa, que innoven, les capes mitjanes professionals, els agricultors, les petites poblacions de l’interior que es queden marginades. Defensa les dones. Defensa la cultura, la raó, la tolerància, els valors humanistes... Una pluralitat, una diversitat de situacions i de reivindicacions que demana una inèdita capacitat de síntesi, que demana polítics ambiciosos i creatius, valents. I una nova concepció de la política, sense por, que hauria d’incloure un impuls fort a la democratització de l’Estat i la societat, un impuls de reformes substancials, tan renovadores com les que al seu dia va propulsar la Segona República, destruïda i difamada per un règim -el franquisme- que va congelar en el temps la societat espanyola, el pitjor de la seua història, com ha apuntat Sebastiaan Faber. Un impuls també o sobretot ideològic, que hauria d’incloure una visió crítica del franquisme i d’un passat imperial, colonial i autoritari no reconegut, immune fins ara als dos grans eixos de civilització que han transformat en un sentit positiu i habitable Europa i el món occidental: l’antifeixisme i l’autocrítica històrica.

L’esquerra del segle XXI ha de donar resposta a una diversitat enorme de situacions, però tot enmig d’una sensació angoixant d’imminència. Als treballadors en guàrdia davant la pèrdua de llocs de treball com a conseqüència d’una globalització sense compensació i de la revolució tecnològica en curs. A les capes socials desplaçades per la nova geografia econòmica, com els petits propietaris rurals. A l’explosió de subjectivitats alliberades que reclamen -amb tota legitimitat- reconeixement. Als empresaris entesos com a organitzadors, innovadors i agents actius de la producció i la distribució. Als autònoms, als precaris, als joves investigadors...

 Als que no pot atendre de cap manera és als defraudadors, als reaccionaris, als que neguen drets i dignitat als altres, a les elits extractives, als notables locals que voldrien reproduir els vells esquemes del caciquisme, als corruptes. Als que defensen privilegis desfasats. Als que somnien encara amb temps imperials on una certa Castella –“ayer dominadora que hoy /envuelta en sus harapos/ desprecia cuanto ignora”, segons els versos implacables d’Antonio Machado- marcava el to i dominava Espanya, menyspreant els altres components del solar hispànic.

Potser els votants de Vox a Castella pensen que tot hauria de tornar a ser com abans. Però no és ni serà el cas. Ni tan sols a la seua regió, on el PP es debat en un dilema agònic i on hi han fugit molts vots cap a opcions localistes sense futur o més comprensibles (com la dels lleonesos).

Però la papereta la té l’esquerra, que mai s’hauria de conformar amb uns resultats mediocres que suggereixen un futur marginal. En la seua mà està capgirar-los. Si sap estar a l’alçada dels nous temps, si sap interpretar una època nova, farcida de perills. Una època molt diferent de l’imaginari que pobla el seu marc mental, que de vegades sembla massa ancorat en rutines del passat.