És un honor que Vox censure el 'Camacuc'

Fa més de trenta anys que soc veí i amic de Rafa Reinoso, un dels dibuixants històrics de la revista infantil Camacuc. I més de vint anys que corregisc els textos de les seues vinyetes, uns dibuixos on els animalets parlen i són més persones que les mateixes —que algunes— persones, on la «moral» és la tradicional del “qui la fa, la paga”, la clàssica que procedeix de les faules d’Isop. Però Reinoso la modernitza, l’actualitza, la posa del costat dels humils i en contra dels poderosos. Per “pagar-me” la “correcció” lingüística, Reinoso em du a casa la revista tan bon punt ix de la impremta. I és aleshores, quan els meus fills el veuen tocar a la porta, que comença la festa: “Papà, papà, que Rafa porta el Camacuc!”. La meua filla i el meu fill —de 8 i 5 anys— són fans del Camacuc, i estan orgullosos de tindre un veí “famós”—els meus fills creuen que tots els artistes són famosos.

Rafa Reinoso i la seua dona Rosa —quasi nonagenaris— són de les persones més generoses i lluitadores que he conegut mai. Rafa i jo sovint parlem de com és de difícil que en la nostra societat arrele una cultura progressista, si no d’esquerres, almenys sí de certs valors que ajuden a fer més habitable el món. I comentem els esbufecs feixistoides del nostre barri, el Raval de Catarroja, un barri vell on fa temps que la dreta i la ultradreta hi frueixen d’un gran predicament. En les eleccions locals de maig, quatre dels dos regidors que Vox ha aconseguit a Catarroja són fills del barri —i jo en tinc l’honra que siguen cosins germans meus. El meu barri —de classes treballadores, més els quatre rics fanfarrons de tota la vida— fa moltes dècades que ha oblidat que en les eleccions del 1936 hi arrasà el Front Popular i avui dia —que conviu amb bastants marroquins i sud-americans, una gent que per quatre xavos cuida els nostres majors— el Raval de Catarroja és molt de la llei i de l’ordre.

L’últim que es podria dir de les historietes de Rafa Reinoso —i de tot el Camacuc— és que són nocives, que adoctrinen ideològicament, que inciten a l’odi o que pretenen “trencar” Espanya. Només una ment delirant —d’un deliri que s’acoste al dels nazis— consideraria el Camacuc un “enemic” que cal abatre. Doncs bé, aquesta ment delirant existeix: és la del regidor de Vox de Borriana que ha cancel·lat les subscripcions de la biblioteca del poble a Camacuc, Cavall Fort, El Temps, Enderrock i Llengua Nacional —en aquest article no vull oblidar-me d’aquestes publicacions perquè sé del cert que, en alguns cercles “progressistes” valencians, hi ha qui s’alegraria, per exemple, que el setmanari El Temps desaparegués.

Ara tothom s’ha escandalitzat per aquest rot feixista de Vox a Borriana. Però la realitat és que el Camacuc, que va nàixer el 1984, ha rebut poc suport públic al llarg dels anys (gens durant els governs del PP). Si no, pregunteu-ho a Joan Escrivà pare i Joan Escrivà fill, que des de Paiporta editen la revista contra vent i marea —compareu els 27.328 euros que el 2022 el Camacuc va rebre del govern del Botànic amb les subvencions milionàries que, el mateix any, el mateix govern del Botànic va destinar a la premsa en castellà i espanyolista del País Valencià. De situacions com aquestes, en temps menys políticament correctes, se’n deia “ser cornut i pagar el beure”.

Però, sabeu què? Jo crec que és un honor que un energumen ultradretà —i el partit i el govern que l’aplaudeixen— censure el Camacuc. A voltes els honors ens arriben del merder. Sí, és un honor que Vox vulga eliminar les publicacions en català, perquè això ens recorda que estem vius, que som més resistents del que ens pensem, que no necessitem molles, ni tan sols les que ens donen els “nostres”. Perquè nosaltres —el valencianisme cultural, i part del polític— no som coloms de plaça pudenta. Nosaltres intentem fer Cultura —en majúscules— en valencià. I comencem pels menuts, per exemple amb el Camacuc, una revista “revolucionària” que és capaç de “molestar” un Estat espanyol que, tant si manen els uns com els altres, ens vol parrupant i menjant molletes en una plaça xicoteta, lletja i bruta. I no, nosaltres no: nosaltres no som joguets de colombaire, nosaltres volem més alt. Els ridículs i les humiliacions les deixem per als pobres personatges de Rafa Reinoso.