🎙️Abraxas o l’activisme polític a través de la música electrònica de ball

Abraxas és un projecte totalment independent i autogestionat de música electrònica de ball obscura. 

Abraxas és activisme a través de la música. 

Abraxas és una posició personal, política i artística que té la intenció de contribuir a crear un món més just. 

Abraxas és la vergonya, la pena, el dolor i l'agonia causats pel sistema capitalista. I és també amor, passió i dedicació a les arts, la música, la contracultura i la humanitat. 

Abraxas és anticapitalisme, antiestablishment, antiglobalització, alter mundialització, antifeixisme, antimilitarisme, antiracisme, anticlassisme, antielitisme, antifeixisme, antiLGTBI+fòbia i anti qualsevol tipus d'assetjament, injustícia i desigualtat. 

Abraxas significa anarquisme. 

Abraxas és situacionisme, és el Détournement o la “possibilitat artística i política de prendre un objecte creat pel capitalisme o el sistema polític hegemònic, i distorsionar el seu significat i ús original per a produir un efecte crític”. 

Abraxas és filosofia i religió. És la novel·la de Herman Hesse, és també l'antic Déu qui representa tant el bé com el mal, la llum i la foscor, la dualitat, els extrems i les contradiccions que es troben en la naturalesa humana. 

Abraxas és dadaisme i futurisme, Fluxus i la no wave, rock indie dels 80s i punk, Kraftwerk i krautrock, Throbbing Gristle i Cabaret Voltaire, Frank Zappa i Ovidi Montllor, Suicide i Esplendor Geométrico, Einstürzende Neubauten i Swans, Devo i The Residents, Undeground Resistance i Atari Teenage Riot, Aphex Twin i Burial, Max Durante i Crass. 

Abraxas és una contradicció en ell mateix. 

Amb aquesta versió reduïda del manifest de 10 punts d’Abraxas, inclós al LP “Dancing as an act of rebellion”, iniciem la segona entrega de Píndoles i donem la benvinguda al seu ideòleg, productor i intèrpret, el músic alcoià i activista anticapitalista Damià Llorens Micó, i al seu editor, Javier Arocas, de Soil Records, qui visiten els estudis de Ràdio Godella per a parlar, entre altres coses, d’un disc que ha patit moltes vicisituds com a conseqüència del “col·lapse” del capitalisme. La primera i més important, el retard de més d’un any en poder distribuïr els discos físics en format de vinil, degut a la falta de matèries primeres (el plàstic primer, el paper després) i el conseqüent encariment del producte final, que dificulta la viabilitat dels segells xicotets, com Soil. 

Precisament, un dels factors que ha conduït a aquesta situació ha sigut l’aposta de les majors pel format físic. “Ara de sobte es claven tots aquests, que són els que tenen el poder i l’edició deixa de ser una cosa marginal, underground, copant el mercat, la fabricació… I el problema és per als segells que no són tan grans com el nostre i que portem treballant molts anys. Quan la cresta de l’ona no era la més propícia, els qui acompanyaven els artistes o els qui donaven suport al vinil o al mitjà físic érem nosaltres, no les grans internacionals, perquè en aquella època no els eixia rentable. Però nosaltres ho fem per gust, per passió, perquè no es perda una tradició, pel tacte, per l'olor, per les hores i hores de treball que hi ha darrere d'un disc”, reivindica Arocas.

Per tot això és pel que Abraxas ha apostat per editar “Dancing as an act of rebellion” amb Soil. “És un segell que lluita per l'economia del bé comú i pels productes de proximitat. Imprimeix les portades a València, planxa també a la planxadora que tenim ací propet. I tot i que també té un roaster d'artistes internacionals molt potents, també aposta per artistes valencians”, explica Damià, qui se sent agraït per haver tingut absoluta llibertat creativa en tots els àmbits, des de la producció musical i el disseny del disc fins al merxandatge.

Abraxas és, sense dubte, una rara avis en l’escena electrònica dels nostres dies. Un projecte a contracorrent de l'hedonisme hegemònic. “Una de les meues lluites és dotar de nou a la música electrònica d'un caràcter combatiu. La música electrònica sempre ha sigut transgressió, avantguarda, combativitat, activisme. Sempre”, insisteix Damià, qui recomana als oïents un parell de llibres fonamentals al respecte. Un, “Techno Rebelde”, d’Ariel Kyrou, que es pot trobar en descàrrega gratuïta en la web de l’editorial Traficantes de Sueños, i l’altre, que va més enllà de la música electrònica, és “Músicas contra el poder”, que explica com la música és un actiu fonamental per a inocular idees, perquè té un poder de difusió molt gran. 

El propi Abraxas ha pogut experimentar aquestes sensacions en la gira de sis setmanes que acaba de realitzar. “Moltíssima gent després d'escoltar les cançons o de veure els videoclips o de vindre als meus concerts em conta que gràcies a això han canviat de punt de vista algunes coses o han començat d'alguna manera a fer activisme o han descobert un món que no coneixien per a res. Per a mi eixa és la vertadera victòria del projecte, perquè Abraxas és un cinquanta per cent música electrònica de ball i un cinquanta per cent activisme polític, social, a través de la música electrònica de ball. No em cansaré de repetir ho”, afirma Damià.

Per a comunicar els seus missatges, Abraxas no utilitza sols la música, sinó que els seus concerts es conceben com tot un espectacle lumínic i audiovisual, la posada en escena del qual treballa, sempre que és possible pel pressupost i per les característiques de la sala, amb el videojockey i escenògraf Screen Warriors. I no sols això. “També està la interpretació de l'artista, la performance que faça. La seua semiòtica, com es meneja, com actua, com canta, el que fa i com ho transmet, no només durant el concert, sinó també abans i després. Per exemple, en la gira que acabe de fer, allò al·lucinant ha sigut dormir en casa d'altres artistes o de gent que ha vingut al concert, passar temps i compartir amb ells”, defensa Damià, qui combat així la idealització de l’artista. 

“L’artista simplement és una persona que ha decidit treballar i explotar la creativitat. No està tocada per la vareta de Déu, ni és un àngel... Eixe artista no es pot concebir si no ve el públic a ballar, si no compra discos tal persona, si la sala no l'ha programat, si el tècnic de so, que està pegant-se una currada que flipes, no està ahí donant el callo. Tots i cadascú i cadascuna som igual d’importants”, conclou.  

Referents

“Dancing as an act of rebellion” és una arma perillosa, tal i com apareix escrit a la contraportada d’un disc farcit de referents, que, en molts casos, són dones. D’algunes d’elles apareixen els seus potents discursos samplejats, com per exemple el de Greta Thunberg a la cimera de l’ONU -l’ús del qual en el tema “Fuck Green New Deal” ha sigut autoritzat per l’activista climàtica-; el de la dirigent de la lliga espartaquista Rosa Luxemburg, amb la seua fèrria defensa de l’internacionalisme proletari, que apareix a la cançó “Your miserable fake flag is not your true homeland”; o el formulat en “La maté porque era mía” per Yesenia Zamudio, una dona dedicada a la lluita feminista des que van assassinar cruelment a la seua filla, amb un discurs improvisat al carrer que et remou. 

A més a més, moltes dones han tingut una notable participació en altres àmbits de “Dancing as an act of rebellion”. Ruth Dupiereux ha dirigit magistralment el videoclip de “Fuck Green New Deal” i Charo, àlies Pecado Pixelado, ha fet el mateix respecte al de “La maté porque era mía”. Un tema que, d’altra banda, a més del potent discurs de Yesenia Zamudio, compta amb la col·laboració de l’artista cyberpunk i activista feminista mexicana, resident a Berlin, Espectra Negra.

(Durant l'entrevista sonen, per aquest ordre, les següents cançons pertanyents al seu darrer treball: “Dancing as an act of rebellion”, “Embrace capitalism (until it strangles you)”, “Fuck green new deal”, “La maté porque era mía”, “Your miserable fake flag is not your true homeland”).