“Als maltractadors els costa assumir que són ells els responsables de la violència”

No hi ha un perfil d’home maltractador. És el primer raonament de les expertes de la Universitat de València que des de fa 12 anys treballen en un programa de reeducació perquè els agressors es reinserisquen en la societat.

Durant un any, tant homes voluntaris com derivats per la Policia o altres entitats, condemnats per maltractaments o no, treballen amb un equip de psicòlogues per enfrontar-se a si mateixos i a les seues emocions. El projecte Context compta amb la col·laboració de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques inclusives, que hi aporta fons i facilita la derivació voluntària, bé per la pròpia iniciativa de l’home, bé per recomanació amb el seu entorn.

Des de l’entrada en vigor de la Llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, en 2004, el sistema judicial remet els agressors condemnats per violència de gènere amb una pena menor de dos anys a programes d’intervenció que es desenvolupen a escala comunitària. Dos anys després, l’equip de professionals que coordina Marisol Lila Murillo va crear aquest projecte.

En aquest tipus de problemes, una de les parts més complexes és admetre que hi ha un problema. Als maltractadors “els costa assumir que són ells els responsables de la violència”, explica la sotsdirectora del projecte. Elena és doctora en psicologia i té amb uns quants màsters i titulacions que acrediten la seua formació en teràpia de parella i violència de gènere.

El nom escollit no és casual. En ‘Context’ treballen els factors de risc de la violència, expliquen que és un model social que parteix d’una visió patriarcal de les relacions, però que té una part de responsabilitat individual: la cultura en què visc em porta per aquest camí, però soc jo el que pren les decisions. I, per tant, trie actuar d’aquesta manera. “Els fem ser conscients de la seua conducta”, afig la doctora, que valora que la taxa de reincidència és “molt baixa”. “No tots prenen consciència o responsabilitat de tot, però sí que es percep un canvi”, aclareix.

Les intervencions es duen a terme de manera individual i col·lectiva, en grups mixtos, tant d’homes condemnats com dels que hi acudeixen voluntàriament. Així, tots dos grups són conscients de les fases de la violència, que és un delicte, i de la gravetat a què pot arribar.

L’objectiu del programa és fer conscients els agressors de les seues actituds fins a la violència. La majoria, al principi, minimitzen o relativitzen els danys. També culpen la seua parella o busquen la manera de justificar què els ha portat a l’agressió. “Les persones tendim a justificar-nos quan ens diuen que hem fet malament”, recorda la psicòloga.

En el cas de parelles amb fills, llevat que els menors presencien les agressions, es tendeix a relativitzar. No obstant això, aclareix Terreros, un dels punts més durs per a les persones és quan s’adonen del mal causat als fills. “S’afonen”, afirma.

Encara que la professional insisteix que no hi ha un perfil definit, sí que percep que els homes que acudeixen al programa tenen dificultats per a entendre i comunicar les seues emocions, a més d’una noció de l’amor que es basa en el control. Amb una educació patriarcal “no tenen espai per a expressar les seues emocions”, afirma Terreros.

Com entén l’amor un agressor?

Quin concepte es té de l’amor i de l’atenció en una parella és fonamental per a entendre les relacions. Els homes que acudeixen al programa tenen molta dependència de les seues parelles, assegura la psicòloga. “Tendeixen a confondre el control amb l’atenció, a sobreprotegir les seues parelles, a veure la dona com una persona feble a qui cuidar”, explica Terreros, que ho exemplifica amb els que van diàriament a buscar les parelles a la faena “perquè no hagen d’anar caminant”, com a justificació de la gelosia.

Quan són conscients del seu comportament, alguns opten per anar “engolint” o “cedint” –en les seues pròpies paraules– davant les seues parelles, de manera que va reprimint-se l’enuig fins a arribar al punt d’ebullició sentimental. A mesura que avancen les sessions, les professionals ensenyen a controlar aquests episodis d’ira i a entendre’n les fases, que al principi neguen els pacients.

Les faenes mal remunerades tenen bastant a veure amb els focus d’enuig i frustració. Alguns treballen moltes hores per un salari mínim, arriben a casa cansats i “volen que estiga tot bé”, entenent per això que el sopar estiga a punt i la casa neta, tasques que atribueixen a les seues parelles com una cosa natural, sense valor quan es fan, molestes quan no. És la idea que s’amaga sota la frase “em mate a treballar per a donar-vos el millor”, que exigeix que el tracte siga recíproc.

El 2018, el programa va atendre 137 homes que exerceixen o han exercit violència en les seues relacions de parella, dels quals, un 80% són usuaris remesos des d’Institucions Penitenciàries i un 20% d’usuaris que han acudit de forma voluntària al recurs. Segons la memòria del projecte, es va trobar una mitjana de 40,8 anys en els assistents, el 75% nascuts a Espanya. Prop de la meitat dels participants estaven aturats en el moment d’iniciar la intervenció i un 55% tenien estudis primaris o no tenien estudis.