Carlos Mazón, el president que es va pensar que estava d'Erasmus al Palau de la Generalitat

El recent dimitit president de la Generalitat, Carlos Mazón, va arribar al Palau de la Generalitat el 14 de juliol de 2023 amb un somriure d'orella a orella. Ho va fer després d'una campanya electoral que subratllava: “Somriu, ja se'n van”, al costat d'una foto de Ximo Puig, Mònica Oltra i Pedro Sánchez. Va ser pràcticament un any després de defenestrar la seva antecessora al partit, Isabel Bonig, amb l'ajuda dels seus padrins a Gènova. Poc després d'aquella elecció com a líder del PPCV, el cap dels conservadors valencians va perdre els seus escuders en la direcció nacional: Pablo Casado i Teodoro García Egea, però la seva victòria electoral li va garantir seguir sent un pes pesant a Gènova.

Casado va sortir (o el van treure, més aviat) per donar pas a l'equip capitanejat per Alberto Núñez Feijóo, amb qui Mazón mai no ha mantingut una relació fluida. Menys encara després d'empipar-li la campanya a les eleccions generals després del seu pacte llampec amb Vox, un acord que portava mesos gestant –va arribar a dir, en una reunió del partit, allò de: “En el pitjor dels casos ens hauríem de xupar-la a un de Vox, que venen aquí a tocar els collons”–. Va sorprendre la predisposició i, sobretot, la rapidesa de l'acord. S'havia treballat en privat, mà a mà amb el líder de Vox, Santiago Abascal.

Els moviments recentment descrits mostren el caràcter de Mazón, que mai no dó puntada sense fil. Quan sembla que l'alicantí va a fallar, apunta una nova jugada calculada. Ha demostrat no tenir problema en pactar amb l'ultradreta si per a això guanya el govern, i menys conflicte en treure'ls ràpidament del seu Gabinet si l'acord es trenca. Ja va ser un supervivent del zaplanismo al Govern de Camps, passant d'una direcció general a una altra. D'aquí, el jove líder del PP valencià va fer camí fins a arribar a presidir la Diputació d'Alacant, plataforma que el va catapultar a la Generalitat.

Ja al Consell, el president Mazón volia projectar la imatge del bon rotllo, la d'un home proper, divertit. Un político que parlava allò que anomenen el llenguatge del carrer, allunyat de l'aura academicista que projecten alguns dirigents d'esquerra. Era un president que sortia a córrer pels matins i s'arrencava a cantar als actes o que es gravava vídeos realitzant sortejos o provant una orxata als voltants del Palau. Si de quelcom presumien el dirigent i el seu entorn és de carisma, com si no hagués abandonat mai el grup musical amb el qual va intentar concórrer a Eurovisió: Marengo. Amb aquest esperit de la boyband juvenil va arribar al Palau de la Generalitat gràcies al suport de Vox, acompanyat pels seus companys d'estudis i amics, que aviat van tenir responsabilitats en l'Executiu autonòmic. És el cas del conseller d'Educació, José Antonio Rovira; el director general d'Infraestructures, Javier Sendra, o el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca. Amb aquest últim comparteix pis al barri de Cànoves, un clàssic de la festa valenciana. L'esperit Erasmus de l'inquilí del Palau.

La qüestió és que el carisma és una qualitat d'un líder, però un líder no val res si no es posa a gestionar. El dirigent, pràcticament addicte a les xarxes socials, amb un ampli equip que monitora tots els seus comentaris i treballa amb determinació en la seva imatge, va abdicar d'aquesta responsabilitat el 29 d'octubre de 2024, quan va sortir d'una reunió amb patronal i sindicats per anar a menjar al ja famós restaurant El Ventorro, on va estar més de tres hores. Un any després d'aquell àpat, el seu comensal ha acudit a testificar al jutjat, a la causa que investiga si hi va haver una negligència en la gestió del govern que presideix –ara en funcions– Carlos Mazón, de la dana en la qual van morir almenys 229 persones. Un any i quatre dies després, el president valencià ha anunciat la seva dimissió.

La frivolitat dels vídeos després de la dana

Mazón va entrar així, ballant, al Palau de la Generalitat, i va marcar quina anava a ser la tònica: una de les primeres i principals incorporacions com a assessora al seu equip va ser la de Clara Montesinos, una experta en xarxes socials i influencers. Montesinos va impulsar l'agència Influencity, una plataforma de marketing online centrada en la venda a través de perfils populars i creadors de contingut en xarxes socials. Es reforçava així una façana de vídeos dinàmics i selfies amb seguidors, la imatge era fonamental.

Les xarxes socials de Mazón no només es van convertir en la seva principal eina de comunicació, sinó també en el seu espai personal, on barrejava l'institucional amb el privat d'una forma gairebé obsessiva. El vam veure preparar una paella a casa seva, fer-se selfies en actes oficials, participar en fires i festes, promocionar la seva rutina de runner, menjar gelats. La línia entre el personal i el político era cada vegada més borrosa, les seves xarxes es van convertir en un aparador on tot semblava tractar-se d'una performance. Fins i tot dos dies abans de la catastròfica dana, ja sota la pluja, es mostrava participant en una cursa.

La catàstrofe de la dana va marcar un abans i un després en la comunicació del president valencià i en la seva percepció. La tragèdia va esborrar la seva tònica d'influencer i els riures dels posts a les seves xarxes. Els usuaris crítics s'han multiplicat en els últims mesos amb comentaris ferotges a cada post d'un acte públic. El menjar amb la periodista i la seva absència en les hores crítiques ha infectat una ferida oberta durant un any.

I a aquesta ferida infectada Mazón només li ha volgut posar benes per tapar-la: ocultar amb qui va estar, el motiu de la trobada, quantes hores va durar i el que ha acabat rebentant-ho tot, què va fer després del menjar. Una mentida després d'una altra desgranada en el documental d'elDiario.es ¿On era Mazón?.

Amb l'evidència de les mentides, qualsevol intent d'humanitzar el president Mazón a les xarxes socials ha fracassat. Mostra d'això va ser l'entrega de claus d'habitatges públics a víctimes, que es va convertir en una mena de reality, com si fos una estrella mostrant la seva adquisició. Els vídeos es van multiplicar a TikTok i Instagram, en els quals es podia veure el president acompanyat de les víctimes, conversant de forma distesa com si fossin coneguts de tota la vida. En un vídeo, es podia escoltar a Mazón dir: “Ós? ¡Amb terrassa! El fred ja es passa, eh?”, mentre una veína agraïda somreia davant la càmera. Per al públic, allò no va ser un acte de suport, sinó una escenificació buida de contingut real.

Els vídeos, que haurien d'haver estat una mostra de lideratge, van ser percebuts com una burla. “Hem vingut a comprovar que està tot bé”, deia en to jovial mentre entrava a una casa recentment rehabilitada. La imatge d'un president que semblava tractar la tragèdia com un contingut més per a les seves plataformes digitals va generar indignació. Aquells que el criticaven van assenyalar la superficialitat amb la qual abordava una crisi de tal magnitud. En lloc d'ocupar-se dels problemes reals, estava utilitzant recursos públics per filmar una “campanya d'imatge” de si mateix.

La crítica va augmentar quan es va descobrir que, per difondre aquests actes, la Generalitat havia contractat els serveis de Miguel Quintanilla, un empresari proper a Mazón, la qual cosa va deslligar noves acusacions de clientelisme i ús indegut de fons públics. De fet, la llei de publicitat institucional va ser vulnerada de forma flagrant, la qual cosa va portar diversos partits de l'oposició a demanar explicacions i a denunciar el que veien com un abús del poder.

En un país en el qual la política es juga a les xarxes socials, Mazón va apostar per les eines més modernes, però ho va fer sense entendre que la frivolitat no és compatible amb la serietat d'un càrrec públic. La imatge que va construir, enlluernadora a les pantalles, però buida en els fets, va acabar minant la seva legitimitat. Així es va apagar l'era de Carlos Mazón, el president d'Instagram, el major error del qual va ser pensar que en la política tot es resol amb un bon post.