Cultura deixa Elx composta i sense Dama per al seu aniversari

La Dama d’Elx està viva, és metge de família en segon any de residència i està malalta a poques hores que comence el dia més important de la seua vida. Massa calor, fins i tot per a una Dama d’Elx vivent. Així que ens atén la seua germana, Nadia Almarcha, que fa huit anys també va ser Dama, com Neus. Ella és advocada i va ser la primera intèrpret a vestir els colors oficials de l’estàtua ibèrica. Els arqueòlegs acabaven de descobrir que el roig i el blau eren els tons predominants en la policromia amb què es va pintar la pedra fa uns 2.500 anys. “A la gent li crida l’atenció la roba, les joies i, clar, els rodets. Tothom vol fer-se fotos amb tu. És una experiència poc habitual, passes molta calor i amb ella reivindiquem que torne. Perquè la Dama ha de tornar a les seues arrels. Aquesta és sa casa i en la seua terra estarà millor que a Madrid”, conta per telèfon Nadia.

Neus Almarcha és la Dama d’Elx des del 2019. Va ser l’escollida entre les tres veïnes que es van presentar a interpretar el paper i transformar-se en l’estàtua ibèrica que celebrarà els 125 anys del descobriment de l’essència de l’ànima il·licitana. Així la veuen a Elx. No parlem d’arqueologia, sinó d’identitat. “Ella està creada amb un tros de terra de les pedreres del Ferriol, és d’ací, està feta amb la nostra terra. Per a nosaltres és molt més que una peça arqueològica, és part de nosaltres. És una més. Per a mi va ser una dona i continuem esperant-la 125 anys després”, qui parla amb tanta passió és Mari Carmen Pérez, presidenta del Reial Orde.

Abans, la Dama era una cosa d’homes. Quan el 1968 es va crear l’Orde dels Cavallers de la Dama d’Elx, amb la finalitat de promocionar la ciutat d’Elx i “enaltir la majestuositat” de l’estàtua arreu del món, les dones no estaven permeses en l’organització. El 1997 Joan Carles I va concedir a l’associació el títol de “Reial” i el 2004 l’orde va entendre que aquell centenar d’homes adorant una dona havien d’estar acompanyats per altres tantes dones. I es van rebatejar: Reial Orde de la Dama d’Elx. Mari Carmen Pérez és la primera dona presidenta des del 2006 i promet una celebració del segle i quart de la troballa “molt reivindicativa”.

Excuses institucionals

“Jo és que no entenc per què no ens l’entreguen. Volem que aquest 125 aniversari siga un revulsiu perquè ens tornen ja a la Dama. L’Ajuntament ha fet un pas molt important davant la incomprensible negativa d’Iceta. Si al novembre del 2021 es va demanar la cessió per un any de la imatge per celebrar enguany, el maig passat l’Ajuntament va reclamar, amb la unanimitat del ple, la devolució definitiva. Hem de ser valents, decidits i sense complexos. No ens creiem que amb els mateixos informes tècnics amb què Carmen Calvo va portar la peça ara Iceta no ho faça”, explica Mari Carmen Pérez Cascales. En els fastos, l’exministra de Cultura serà distingida com a “Excel·lent de la Dama”.

Iceta ha dit que els tècnics del Museu Arqueològic Nacional no li permeten el trasllat de la peça, no obstant això cap dels informes redactats el 2006 en què s’excusa es van oposar al viatge de la Dama d’Elx. El moviment va generar diversos estudis sobre l’escultura i el més important de tots va descriure el seu estat com a “estable”. La dimissió de la directora General de Belles Arts, Dolores Jiménez-Blanco, al novembre del 2021, va acabar amb qualsevol possibilitat de viatge de la peça en una Espanya que reclama la devolució del seu passat al Museu Arqueològic Nacional. 

L’alcalde d’Elx, el socialista Carlos González, ha demanat al seu company de partit “valentia” per a “véncer a les resistències” i donar permís al préstec temporal (que per llei no pot superar sis mesos). “Si no és amb el 125 aniversari, serà en el 126, perquè aquesta és una reivindicació que no és una circumstància passatgera, sinó un sentiment i un projecte de ciutat”, ha afegit González en una entrevista amb EFE.

Les dues dames

Hi ha dues dames d’Elx. La que es va descobrir fa 125 anys i la que celebrem 125 anys després de la troballa. La primera és la imatge que algú va crear fa uns 26 segles, en l’època ibèrica antiga, com a representació femenina aristocràtica ideal, amb el seu tocat, mantell, joies i postura pròpia del rang, i que va ser utilitzada com a urna funerària per algun membre destacat de la societat que va viure a l’Alcúdia (als voltants d’Elx). L’altra és la dama fetitxe que obri una batalla cultural identitària en el mateix moment en què va ser descoberta per casualitat quan Manuel Campello cavava “per arreglar uns bancalets”. L’aparició d’aquella figura el 4 d’agost de 1897 davant l’aixadella del llaurador va ser entesa com una “serena majestat”.

És l’expressió que va usar tres dies després l’arqueòleg Pedro Ibarra, quan va comunicar la troballa al seu col·lega Pierre Paris, i una mica abans d’orquestrar l’operació que acabaria amb la venda de l’escultura per 4.000 francs a un banquer francés, dues setmanes després del descobriment. El nou amo la va donar al Museu del Louvre i el 1941 va tornar a Espanya per un intercanvi d’obres d’art entre la França de Vichy i les autoritats franquistes, que la van depositar en el Museu del Prado, i des del 1971 forma part del Museu Arqueològic Nacional.  

“Perquè tota aquesta història és el que ha convertit la Dama en el que és hui. La idea de la pèrdua n’ha fet una icona social. És possible que, si no haguera eixit d’Elx, no se li hauria donat tant de valor”, comenta l’arqueòloga Ana Ronda, comissaria juntament amb Mercedes Tendero de l’exposició La Dama d’Elx: el naixement de la icona, en el Museu de l’Alcúdia, on la Fundació de la Universitat d’Alacant mostra les troballes que continuen emergint dels terrenys sense pentinar del jaciment. La investigadora de la cultura ibèrica explica que el seu salt a la fama va ser com el de la Mona Lisa, de Leonardo da Vinci, quan va ser robada el 1913.

Una pèrdua irreparable

El sentiment de pèrdua contínua el 2022, perquè el poble il·licità reclama al ministre de Cultura, Miquel Iceta, la imatge que els representa des del mateix instant en què el doctor Manuel Campello i Antón –no s’ha de confondre amb Manolico– la va traure al seu balcó aquell estiu del segle passat. El poble volia veure-la i hi hagué enamorament sobtat: “És en aquell instant que comença la construcció identitària del poble il·licità amb la Dama d’Elx”, indica Ana Ronda. Després, Campello la va vendre i la nostàlgia i la reivindicació no s’han curat des de llavors. “És nostra des del mateix moment en què sabem de la seua existència. Tot el poble la va poder veure al balcó de la casa del Campello. Va passar amb nosaltres dues setmanes i no ha deixat d’estar-hi. Elx és un poble que respira per la seua dama. La continuem sentint com a nostra i no pararem fins a recuperar-la”, reclama la presidenta del Reial Orde de la Dama d’Elx. Dijous els actes a Elx tancaran amb mascletà.

La figura és la representació de l’Espanya de les autonomies que vol emancipar-se de la centralitat institucional, però abans va ser la imatge mateixa de la puresa racial ibèrica als ulls de Himmler i fins i tot Marvel vol apropiar-se’n per convertir-la en una deessa ataronjada en l’última producció de Thor. A Salvador Dalí se li va ocórrer el 1956 pensar en les dones més belles: la Venus de Milo, Nefertiti, Mona Lisa i la Dama d’Elx. En la revista This Week Magazine responia a la pregunta següent: “Qui és la dona més bella del món?”. La “dona” era, clar, l’estàtua ibèrica de l’Alcúdia.