En les meues lectures de convalescència, he fet algunes incursions en José Ortega y Gasset, un autor que només havia practicat de manera eventual, sobretot per contextualitzar-ne d'altres. Ara he buscat comentaris d'ell sobre José Martínez Ruíz, Azorín, pensant, com ha estat cert, que tindrien un component d'amistat i de vivències compartides i un altre de lectures fetes per Ortega, lector perspicaç i sempre amb el llapis a la mà, per fer anotacions tot seguit sobre els llibres i periòdics que consumia i després li eren útils per fer articles o llibres propis. 

Molt probablement, els primers papers d'Azorín que vaig llegir i de seguida em van atraure eren fragments de Las confesiones de un pequeño filósofo que figuraven en l'antologia Vela y ancla (1a ed. 1958), d'Eugenio de Bustos, per a alumnes de primer del Batxillerat Elemental, amb textos de Baroja, Bécquer, Blasco Ibáñez, Calderón, Cela, Cervantes, Juan Ramón Jiménez, san Juan de la Cruz, Lope de Vega, Antonio Machado, Manuel Machado, Azorín, Ortega y Gasset, Pérez Galdós, Quevedo, Ramón y Cajal, Rubén Darío, Unamuno, Gabriel Miró i altres. Altres, entre els quals ací i allà José Antonio Primo de Rivera, perquè l'antologia era text obligat en les classes de Formación del Espíritu Nacional i l'editava un organisme del Movimiento. 

Las confesiones de un pequeño filósofo són, com vostés saben, una mena de memòries de la vida infantil de l'autor. Els paràgrafs reproduïts a Vela y ancla —agraesc a Rafael Ramírez Blanco que me n'haja recordat el títol— narren la vida escolar del futur Azorín com a alumne intern en un col·legi escolapi a Iecla, Múrcia. Jo llegia tot allò el 1959 en un altre col·legi de l'orde de sant Josep de Calassanç, al carrer de Carnissers, de València. La coincidència augmentà el meu interès pel que contava Azorín. Després, llegint senceres aquelles memòries d'infantesa, vaig copsar millor per què. Entre altres coses, em vaig adonar que els horaris dels alumnes no havien variat gran cosa, amb la diferència que els dels interns de Iecla començaven a les cinc de la matinada i nosaltres havíem d'estar a classe a les vuit, per baixar després d'una breu estona a la magnífica església del Col·legi de Sant Joaquim, que era en hivern l'únic lloc amablement càlid del monumental edifici. La raó era clara: la gran volta ceràmica i el fet que al temple no entrava pràcticament l'aire de l'exterior; la porta de la plaça de l'Escola Pia només s'obria en alguna solemnitat i la que accedia a l'església des del col·legi no era molt gran i estava separada del claustre per un vestíbul, més temperat que l'exterior. Fora d'això, mai no he passat més fred que en aquell enorme casalot, on no existia cap mena de calefacció, a banda de les tristes estufetes elèctriques que alguns sacerdots escolapis tenien a les cel·les o de l'ambient més rescalfat de què gaudien col·lectivament en el que anomenaven la quiete, on hi havia una biblioteca i després un televisor i es reposarien plegats abans d'entrar a classe, a la vesprada, o a dormir havent sopat.