Amb Consol Castillo, serena i constant
Sobre este blog
Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Cadascú pel seu cantó —ens ho diguérem després— i per motius en part diferents, Vicent Ventura i jo vam decidir no entrar a la Unitat del Poble Valencià quan es creà el 1984, després de dos anys que aparegués com a coalició electoral del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV), amb el qual els dos estàvem molt relacionats.
La trajectòria política de Ventura és coneguda. Les últimes peripècies al PSPV que havia creat i hagué d'abandonar, gràcies a les maniobres d'alguns alegres professors, com en deia Fuster, l'havien més que escalivat, encara que mai no va perdre la voluntat de servir el país i la gent fent política activa o opinant sobre política des de la premsa. Jo, encara estudiant de batxiller i al principi a la Universitat, vaig ser de la Unió Democràtica del Poble Valencià i d'un grup reduíssim —quatre persones—, en part provinent del Frente de Liberación Popular —col·loquialment, el Felip—, interessat pel trotskisme i en el qual vaig estar actiu el 1970 i principis del 1971. Una biografia meua a Viquipèdia diu que vaig ser militant del Partit Comunista del País Valencià. No és cert. No vaig ser del PCPV ni del PCE. Des de molt jove vaig tenir més simpatia per Andreu Nin que per Santiago Carrillo i, per circumstàncies que en un altre paper potser detallaré, vaig abominar d'Stalin des que vaig començar a tenir un cert ús de raó llegint la biografia que li dedicà Trotski.
En qualsevol cas, durant la Transició vaig decidir no militar en cap organització, ni gran ni menuda. Això sí, vaig col·laborar amb alguna i és el que vaig decidir en fundar-se UPV. Així, tant Ventura com jo fórem inclosos en un fitxer de simpatitzants i cotitzants que duia el nom de Constantí Llombart, que ens alliberava de reunions, assemblees i altres amenitats de la vida de partit. En algun moment, per comoditat, Enric Capilla —crec— decidí unificar fitxers i ens avisà que érem militants de ple dret, privilegi que només vaig emprar molt més tard, quan en alguna ocasió m'urgiren a participar en una votació de gran transcendència. Quasi sempre, per donar suport in extremis a Enric Morera en la seua carrera política.
1