En aquesta sèrie, que continua creixent a la seua manera, cada article parla d'una persona. En poc d'espai, com és inevitable en els diaris, i amb més motiu si són com aquest digitals i la gent ha de mirar-se'ls en una pantalla generalment ridícula. Cada persona que el protagonitza té una lògica multiplicitat de facetes. Cal triar-ne algunes, per mirar de presentar-ne les que puguen resultar més significatives. Si més no, per a mi.
En el cas de Carme Gómez-Senent, les cares a destacar ací són, com a mínim, dues, en certa manera coincidents per algun cantó: la professional, com a bibliotecària de notable trajectòria, i el vincle familiar que la lliga de manera directa a la figura exemplar del seu avi patern, don Nicolau Primitiu Gómez-Serrano (Sueca 1877-València 1971). L'altre dia vam visitar-la el filòleg Josep Daniel Climent i jo, per parlar d'aquestes qüestions. Anant cap a sa casa, jo em preguntava quan la vaig conèixer. No m'ho vaig poder respondre amb una mínima exactitud. Potser seria en una taula redona a Silla, cap al 1997, en què també intervenia una altra bibliotecària d'excel·lent trajectòria, Francisca Aleixandre Tena. O abans. Impossible precisar-ho. En qualsevol cas, vaig advertir que era una dona enèrgica i resolutiva, d'expressió clara i de bona memòria. Després em va confiar algunes ocupacions que vaig dur a terme com vaig poder, col·laborant en catàlegs d'exposicions o prologant algun llibre, sempre en relació amb don Nicolau. I em va ser de gran ajuda en l'edició dels pocs diaris conservats del seu oncle Emili Gómez Nadal, en col·laboració amb el seu cosí Antonio Gómez Andrés. I encara, alguna vegada ens hem trobat a Sueca, en presentacions de llibres i altres operacions semblants.
Una vida entre llibres
La vida professional de Carmen Gómez-Senent, llicenciada en Filosofia i Lletres (secció d'Història) el 1968, estigué directament relacionada amb els llibres, la conservació de llibres, no com a objectes decoratius sinó per ser llegits en establiments públics. Té un currículum professional molt notable, simple índex de molts anys de preparació i de dedicació.
Abans de ser funcionària, i a més d'ocupar-se de les tasques pròpies d'una mare de família del seu temps, ja començà a treballar en la catalogació i l'ordenació de la biblioteca del seu avi i, des del 1979, en tasques bibliotecàries relacionades amb aquell fons i després a la Biblioteca Municipal de València, on fou des del 1988 bibliotecària i després, fins a la jubilació en 2010, cap de la Secció de Biblioteques de l’Ajuntament de València. Així, dirigí en primer lloc —i hi posà ordre, que bé calia— la Biblioteca Municipal Serrano Morales i, a continuació, la Biblioteca Municipal Central (Fons antic) i la de Compositors Valencians i fou responsable de les vint-i-tres biblioteques municipals distribuïdes pels barris de la ciutat.
Complementà la formació a la Biblioteca Nazionale Centrale de Florència, a la Biblioteca Nazionale Centrale Vittorio Emanuelle II de Roma i a la Biblioteca Apostòlica Vaticana de la mateixa ciutat. Ha estat professora de biblioteconomia i ha intervingut en tota mena d'activitats sobre la seua professió a diversos llocs. Entre les seues publicacions destaquen els dos volums de La colección Juan Churat y Saurí. Catálogo de obras impresas y manuscritas, preparats amb Belén Gisbert Aguilar (2006) i l'edició d'Spectacula Lucretiana, de J. B. Valentini Cantalicio (2008).
El 2002 fou comissària de l'Any Nicolau Primitiu i de l’exposició El Somni de Nicolau: una realitat. Coordinà taules redones, conferències i la reedició de diverses obres de don Nicolau: Excavacions de València, Revista Sicània, El bilingüisme valencià, i Contribució al estudi de la molineria mitjeval valenciana. El 2006, comissarià l’exposició Nicolau Primitiu i la Guerra Civil (1936-1939), per a la Biblioteca Valenciana.
Una professió ingrata
La simple observació em permet afirmar que, com ella, altres bibliotecàries i bibliotecaris valencians contemporanis han fet un servei molt valuós, enmig d'un sistema òbviament millorable, on sempre falten recursos, instal·lacions i personal. L'edat em permet afirmar que la situació ha millorat enormement des que jo era jove. Els ajuntaments democràtics, la Generalitat i altres administracions han permès millorar la situació a gran distància de la misèria precedent. Ara, estem molt lluny del servei que una societat com la nostra requereix. Si aquests professionals no han pogut fer més, i Carmen Gómez-Senent ho sap bé, és perquè el sistema no creixia ni es modernitzava com calia i està encara molt endarrerit. Caldria fer una història de les persones que en l'etapa contemporània s'han ocupat dels arxius i les biblioteques al País Valencià, de la funció que han desenvolupat. Com una imatge vaga de la infantesa, tinc una visita a una exposició molt solemne a l'Arxiu del Regne, encara instal·lat en un edifici obscur i rònec, adossat a l'església de la Companyia de Jesús. Vingué després l'edifici nou, obra de l'arquitecte algemesinenc Joan Segura de Lago, memorable president de Lo Rat Penat i, ve a tomb dir-ho, successor immediat en el càrrec de don Nicolau. Però després la memòria juvenil em duu a les precàries instal·lacions de la Biblioteca Municipal de València de les dècades de 1960 i 1970 —puc imaginar-me com serien les anteriors—, per no parlar d'altres llocs.
El servei bibliotecari valencià ha millorat molt certament, però només podem advertir-ho les persones velles. Perquè, simplement, quan nosaltres érem joves, pràcticament i simplement no existia. Les persones que no puguen establir comparacions consideraran, amb tota la raó, que les deficiències que presenta ara són insultants. I no són en general reprotxables als professionals que els mantenen en marxa.
La Biblioteca Valenciana té un caràcter absolutament simbòlic si pensem en aquest servei. I és on més apreciable ha estat els darrers anys, al marge del signe que haja tingut el govern autonòmic, la falta d'un projecte real i mínimament ambiciós, d'un criteri polític orientador, sense el qual personal, recursos i instal·lacions, per bons i abundants que fossen, serien inútils.
Com sol passar, per desgràcia, tota aquesta intensa tasca de difusió cultural no ha traspassat els límits d'un públic molt restringit. Com si parlassen d'alguna matèria inaccessible per a qualsevol persona d'una certa cultura. Què sé jo? Com si es tractés de no sé quins misteris de la ciència física, química o matemàtica més secreta.
Parlant amb Carmen Gómez-Senent, com ho vaig fer setmanes arrere en la conversa a tres, amb Josep-Daniel Climent, anàvem deixant sota la taula qüestions que mereixen més atenció de la que podíem dedicar-los en poc de temps.
Nicolau Primitiu reclama més atenció
En la conversa se succeïen els records de la infantesa i la joventut de Carmen, en l'ambient encara patriarcal presidit per don Nicolau Primitiu i les preocupacions per la projecció del seu llegat cultural i civil, en l'actualitat i en el futur immediat.
La donació de la biblioteca reunida durant molts anys i amb una inversió econòmica i d'esforç incalculable durant anys, fou l'origen de l'actual Biblioteca Valenciana. Sense aquell acte de generositat, la Biblioteca Valenciana no existiria. Bé: hi hauria probablement un organisme que es diria així, on s'aplegarien sobretot —per a què enganyar-se?— poca cosa més que els llibres que s'inscriuen al Dipòsit Legal i dels quals, automàticament, els editors han de donar un cert nombre d'exemplars.
No és el que per fortuna tenim. Els milers de volums, fullets i altres documents aplegats per don Nicolau Primitiu a València i donats per la viuda, només és una part del llegat d'aquell personatge inoblidable. Hi ha, per exemple, escrits seus que és necessari publicar. Els seus dietaris constitueixen una visió única de la vida ciutadana al llarg d'uns decennis transcendentals de la nostra història recent. Fins ara, només se n'ha publicat una petita part, que fa veure amb absoluta contundència la importància testimonial del conjunt.
La donació del tresor bibliogràfic adquirit per Nicolau Primitiu s'ha d'agrair sobretot, ja que ell no havia manifestat una decisió escrita i ferma sobre el destí que calia donar-li, es deu a la viuda, Antònia Senent Ibáñez i, gràcies a la seua voluntat, als seus fills i néts.
Fins al 2023 —amb un retard considerables— aparegueren els volums corresponents a 1936, 1937 i 1938-1939. El primer aparegué el 2010. Tretze anys per a tres volums! No se’n preveu de moment la publicació de cap més. i s'ha de tenir en compte que la tasca de preparar-los és molt costosa, ja que implica transcripció, correcció i anotació dels textos perquè oferesquen una informació completa a qui els llegirà tants anys —vora un segle— després de ser escrits.
Don Nicolau era un observador molt atent, ben informat i, cosa important, dotat d'una independència de criteri que es podria considerar rara, en èpoques de radicalització i divisió social extrema. I hi ha per posar en circulació la seua correspondència, que sens dubte resultarà molt aclaridora i que és important per als historiadors, entre altres motius, per la qualitat dels corresponsals, per la temàtica sobretot de caràcter cultural i d'interès pel valencià, per l'amplitud cronològica del període que abraça i pel fet, gens usual, de recollir tant les cartes alienes com les còpies de les que don Nicolau escrivia.
Bona part de la meua conversa amb Carme Gómez-Senent, fa unes setmanes, se centrà en aquestes qüestions, però també ens divertírem parlant dels estiueigs a la manera antiga a Bronchales, al Baix Aragó, de la gran personalitat del seu avi patern, manifestada a casa, amb la família, a la fàbrica i els treballadors...
Vaig eixir del seu domicili una mica més desesperançat i irritat de la que sol ser la meua tònica habitual. Havíem parlat d'un món que en part no existeix però al qual continuem estretament vinculats. Unes persones, com Carmen i jo, perquè forma part de les nostres etapes inicials primeres, de descobertes a les quals voluntàriament servem una fidelitat que no decau, una memòria de records grats i amables, d'esperances alegres. Per a molta més gent, actualment jove, convé reconstruir-los com una part indestriable d'aquell passat en què es basa la realitat valenciana actual.
0