Amb lectures edificants, passant la convalescència

Entre altres llibres de la mateixa amenitat o més que m'han acompanyat aquestes setmanes de convalescència, a banda el Journal littéraire de Paul Léautaud, done ara notícia d'un recull documental que m'ha tingut despert fins altes hores de la nit un dia i un altre. Són els tretze volums de l'Archivo Gomá, publicats entre el 2001 i el 2010 pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas i editats a cura de José Andrés Gallego i Antón M. Pazos. L'havia consultat alguna vegada en paper, però trobar-los digitalitzats al portal del CSIC amb accés gratuït m'ha facilitat enormement la maniobra després d'arribar-hi casualment —desficis de la prostració— buscant alguna referència del capellà Joan Tusquets Serrats, que tingué una trajectòria tan singular i que durant la guerra i els anys immediatament anteriors s'havia convertit en un publicista copiós i reiteratiu en contra dels anomenats Protocols dels Savis de Sió, el complot judeomaçònic i altres invencions conspiracionistes, moltes de les quals perduren ben actives i fins i tot renovades més d'un segle després. En l'entorn de Franco, i amb el mateix general, Tusquets tingué llavors una gran influència. Fins i tot Ramón Serrano Suñer, en ple ascens en la carrera del poder dictatorial —a base de mostrar fins a l'exageració el seu suposat falangisme—, tingué interès a comptar amb ell i li prologà el llibre Masones y pacifistas (1939). Es podria veure en aquella relació el desig del cuñadísimo de guanyar punts entre les altes jerarquies nazis, per exemple amb Alfred Rosenberg. No ho aconseguí: els dirigents del III Reich sempre el consideraren un jesuïta. És a dir, d'acord amb el sentit pejoratiu que en l'època donaven alguns a aquest terme, un hipòcrita. 

Una vegada ficat de ple dins d'un volum triat a l'atzar, em vaig enganxar ací i allà fins que els vaig consumir tots. Amb els bots raonables, quan l'enunciat del document ja me'l feia poc interessant. El que ara escric és producte d'una lectura ben poc rigorosa. A més, per les circumstàncies en què la feia, no podia anotar referències de localització de fragments que volia retenir. Aquest article només es basa, per tant, en la fugissera memòria immediata. Hi hauria molt més a retenir, i de manera més sistemàtica. 

El cardenal Gomà

Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo, 1940), centre i origen d'aquest fons documental, sacerdot d'una cultura religiosa àmplia i sòlida, fou nomenat arquebisbe de Toledo el juliol de 1933, en substitució del dimissionari cardenal Pedro Segura, que ocupà la seu toledana entre 1927 i 1931. Dos anys després, el 1935, Gomà fou elevat a la porpra cardenalícia pel papa Píus XI. Ja ben entrada la guerra d'Espanya, i gràcies a la seua intervenció, la Santa Seu va reconèixer el govern del general Franco al maig de 1938. Tingué en això un gran efecte la difusió de la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols als bisbes del món sencer (1937), en què Gomà i els cosignataris defensaven el Movimiento Nacional contra la República. La recollida de signatures i la propaganda entorn d'aquest document ocupen una part interessant de l'Arxiu Gomà. 

En morir el cardenal, poc després de la victòria franquista, fou succeït a la seu de Toledo per un altre sacerdot català, Enric Pla i Deniel, nascut a Barcelona el 1876 i mort el 1968. Des de 1935 havia estat bisbe de Salamanca, on tingué ocasió durant la guerra de relacionar-se amb la cúpula militar i política del franquisme inicial. Sociòleg, president d'Acció Catòlica durant la República, en començar el conflicte va publicar la carta pastoral Las dos ciudades (setembre de 1936), en què justificava la revolta i que va contribuir a la fonamentació teològica del que va denominar Cruzada.    

Preocupacions pel present i pel futur

La longitud dels textos que formen l'arxiu curiosament s'escurça de manera notable a mesura que s'arriba al final de la guerra. El to general, com calia esperar, sempre és protocol·lari però potser en alguns casos, també al final, es fa més expeditiu i, en alguna mesura, més directe. Les llengües generalment utilitzades són el castellà, l'italià i el francès.  Només el bisbe de Girona, Josep Cartañà, a partir d'un moment, escrivia a Gomà en català. Vidal i Barraquer i Gomà s'escrivien en castellà. L'aragonès Gregorio Modrego, auxiliar de Gomà a Toledo i futur arquebisbe de Barcelona, solia introduir en les cartes al seu superior eclesiàstic alguna paraula catalana.  

La preocupació pels diners és constant. Els eclesiàstics en parlen en diversos tons. Fins i tot un bisbe arriba a alegrar-se en saber que podrien rebre de l'Estat uns milloncejos, que els anirien molt bé. Igualment apareix sovint en les cartes un interès molt subratllat i visible, fins i tot en les expressions, pels béns perduts; particularment els de caràcter artístic que conservaven als temples, convents i altres edificis ocupats per l'Església. El mateix es pot dir pel que fa a la reconstrucció de les esglésies o altres edificis religiosos cremats o malmesos per les turbas marxistas. Clar és que, en algun cas, informa un bisbe, hi actuen esforçadament batallons de treballadors —presoners, sens dubte. En un altre es fa veure que les reparacions es paguen amb diners requisats a persones represaliades on es feien. Al capdavall, les jerarquies eclesiàstiques tenien una lògica inquietud per tornar a l'estat de benestar econòmic de què s'havien beneficiat durant la Monarquia, posat en perill per la República i atacat directament per revoltes populars a conseqüència de la rebel·lió dels generals, monàrquics o feixistes. Clar és, pensaria algú, que era il·lusori somniar en els bons temps dels delmes i primícies, però mentrestant es preocupaven per coses menors però no desdenyables com ara la manera d'eludir les reclamacions d'Hisenda o com aconseguir bitllets de ferrocarril debades o amb rebaixes. Tot això, mentre es rebien donacions de tot arreu i s'estudiava una magna i profitosa col·lecta internacional.

En la correspondència té un lloc especial la brutal persecució desfermada contra religiosos i religioses, amb els consegüents empresonaments, assassinats o tortures. Ja estava en marxa el recompte de víctimes, en part a benefici de la propaganda exterior —des de París se n'ocupaven, entre altres, un prohom de la Lliga, Joan Ventosa, i un intel·lectual afí, Joan Estelrich, corresponsals fidels de Gomà. Alguns pensaven ja en la reobertura dels seminaris tancats pel fet d'estar situats en territori republicà. En una carta s'al·ludia a la previsible creixença de les vocacions sacerdotals, molt decaigudes els anys anteriors, tot al·ludint, de manera ben fàcil de copsar, al fet que la misèria que havia caigut sobre determinats sectors socials seria una causa notable en l'augment d'aspirants a ingressar en el clero secular o regular i en altres organitzacions semblants.  

Clar és que hi havia capellans bons i capellans d'una altra mena. En la segona categoria entraven els bascos nacionalistes i els qui es mantenien fidels a la República. Fins i tot eren sospitosos els qui treballaven per restaurar el culte catòlic, ni que fora testimonialment, sobretot a Barcelona, gràcies precisament a la pressió del Partit Nacionalista Basc (PNB) i d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) —partits execrables, no cal dir-ho, i en alguna mesura traïdors, ja que pertanyien al món ideològic de la democràcia cristiana. 

La persecució contra els sacerdots bascos nacionalistes —o denunciats com a tal— ocupa bona part de la documentació conservada per Gomà. Se'ls considerava culpables màxims del nacionalisme de la feligresia. Tenint això en compte, en el grau que fora cert, resulta més cega la política que seguí el franquisme contra ells, abans i després del 1939. I s'entenen millor el gran rebrot nacionalista a Euskadi a partir de la dècada de 1960, ETA i altres fets fàcils de recordar. 

De la mateixa manera que els capellans demòcrates, no tots els bisbes espanyols eren de confiança. Mateo Múgica, ordinari de Vitòria, o Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona i primat de la Tarraconense —això últim en competència amb la primacia de Toledo: un plet que convé no oblidar en aquell context—, ja que no signaren la Carta colectiva que Gomà preparà a instàncies —o, si es vol, per ordre— de Franco es mantingueren en l'exili i renunciaren o perderen els bisbats a favor d'eclesiàstics més dòcils o favorables a la rebel·lió. En la relació epistolar, Gomà mantingué amb ells una relació correcta i amb Vidal, que coneixia més personalment, no se sap si respectuosa. 

També hi havia, si parlem de bisbes, l'irreductible cardenal Segura, enfrontat amb la República i després amb Franco, o el llavors ordinari de Navarra, Marcelino Olaechea, després arquebisbe de València. Gomà no se'n fiava molt, sobretot per la permissivitat que mostrava amb Fermín Yzurdiaga, capellà de la diòcesi navarresa i feixista d'una certa  imaginació, per dir-ho d'alguna manera, molt afavorit pel Règim en construcció i per la Falange. Tant, que la jerarquia eclesiàstica s'hauria estimat més veure'l igualment afavorit però més discret.   

Si el PNB i UDC eren organitzacions a rebutjar, també ho era la CEDA de Gil Robles, expulsat de l'Espanya nacional i tan poc de fiar com el seu inspirador Àngel Herrera. Tots dos líders polítics apareixen quan cal en la correspondència del cardenal Gomà. 

La unificació forçada del carlisme i Falange preocupà molt Gomà i alguns dels seus corresponsals. Entre altres raons, perquè anava contra les organitzacions d'Acció Catòlica i perquè hi havia el temor, molt fonamentat, que una part de Falange fos anticlerical o anticristiana, per simple imitació del nazisme. Quan les tropes d'Aranda ocuparen Castelló de la Plana i zones del nord del País Valencià, algú anotà que no era bona notícia la substitució, al front de FET y de las JONS a nivell valencià, del carlí baró de Càrcer per un médico falangista, Adolfo Rincón de Arellano.

Amb el nazisme calia anar amb compte, a l'Espanya de Franco. Aquest repertori documental és molt il·lustratiu sobre els motius pels quals no es donava a conèixer l'encíclica Mit brennender Sorge (Amb ardent inquietud) publicada el 1937 pel papa Pius XI, denunciant la situació de l'Església catòlica a l'Alemanya governada per Hitler i els seus seguidors des de 1933. Per por a les reaccions, en ple procés d'unificació de carlins i falangistes, Gomà optà per no difondre aquell al·legat. 

La moral, per dir-ho segons els usos de l'època, és tema recurrent per a alguns corresponsals. Segura, des de Sevilla, estava obsessionat per la censura cinematogràfica. I no era l'únic, és clar. Però també hi ha documents significatius sobre la vestimenta a les platges o llocs semblants, les mànegues arromangades que falangistes homes i dones es permetien exhibir dins de les esglésies, o el fet que alts càrrecs de la Sección Femenina, al·ludits amb noms i cognoms, fumaven i tenien una conducta matrimonial dubtosa... Tot el repertori que els meus lectors més vells recordaran bé, en definitiva.    

Una impressió final   

D'aquest superficial primer contacte amb la correspondència del cardenal Gomà durant la guerra, un pot traure diverses conclusions, absolutament provisionals per la manera mateixa en què la lectura s'ha produït. La informació triada i anotada en el seu moment pels editors José Andrés Gallego i Antón M. Pazos és d'un gran interès. En qualsevol cas, es pot afirmar que l'home que generà aquest fons, el cardenal Isidre Gomà, sabé fer ús d'una prudència assentada sobre una experiència poc comuna i d'una notable capacitat de navegació en aigües públiques tan tèrboles com les que tingué davant. Mirant la resta de bisbes en actiu al mateix temps que ell en territori espanyol, molts dels quals apareixen com a autors d'escrits replegats als tretze volums de l'Archivo Gomá, es pot pensar que cap altre no hauria tingut les mateixes capacitats i habilitats. Certament, hagué de condescendir en moltes coses, però no es pot dir que donara excessives facilitats al nou poder polític i militar que les reclamava i tractà en cada moment de preservar els drets del cos humà que li havia tocat d'encapçalar.