Amb Adela Costa, parlant de l'escola del futur

Fa anys vaig observar que, ben mirat, activitats i propòsits de recuperació política, cultural i lingüística del País Valencià es vinculaven de manera directa amb fenòmens equivalents que s'havien produït ací abans del cataclisme desencadenat per la rebel·lió antirepublicana de 1936. Fins i tot a través de lligams familiars entre persones que havien mantingut aquelles reivindicacions abans del 1939 i d'altres que les descobrien després, posem a partir de finals de la dècada de 1940. 

Vaig observar igualment que, en part, moltes qüestions civils abordades per Joan Fuster ja havien estat tractades abans, especialment en els anys immediatament anteriors al franquisme: el nom del territori, la vinculació amb la resta d’antics estats de la Corona d’Aragó pel que fa a la llengua comuna, la comarcalització, l’autonomia, l’oficialitat del valencià, l’autoritat acadèmica pel que fa a la llengua…

En definitiva, eren problemes que s’arrossegaven anys i panys sense solució satisfactòria i era lògic que, quan la situació política espanyola ho permetia, es plantejaren públicament i s’apuntaren solucions més o menys viables. Si més no, com a projecte.  

Escola moderna i en valencià

En contacte amb experiències que es desenvolupaven a Catalunya, Carles Salvador, Enric Soler i Godes i altres mestres, després estudiats per Carmen Agulló, Alfred Ramos o Òscar Pérez Silvestre, entre més especialistes en història de la pedagogia valenciana, plantejaren durant la Segona República projectes i iniciatives pràctiques de renovació de l’escola valenciana. Es definien, per fer-ho curt, per la utilització de la llengua familiar i ambiental de l’alumnat dins les aules i com a via imprescindible per a l’ensenyament de qualsevol matèria. Tot allò fou molt minoritari però contenia el germen d’una renovació real, en coincidència cronològica amb altres intents modernitzadors que seguien les idees de Maria Montessori, de l’Escola Moderna d’orientació àcrata, de l’Instituto-Escuela creat el 1918 per la Junta de Ampliación de Estudios, d’inspiració ministerial. No cal insistir en el fet que la derrota republicana permeté la immediata decapitació de totes aquelles propostes i reinstaurà els drets plens d’un sistema educatiu que en aquest moment no tinc coratge per a descriure, ni tan sols breument.

Passaren anys fins que s’obrien badalls estrets i semiclandestins pels quals reviscolaven amb timidesa aquelles idees de la mà de noves promocions de mestres d’escola. Per aquell temps, gràcies a Ernest Sena i Vicent Miquel i Diego, vaig conèixer Ferran Zurriaga i Carme Miquel i Diego en una colla de gent jove valencianista que de tant en tant es reunia a mitjan dècada de 1960 i en el qual jo, per mal que m'estiga dir-ho, era si fa no fa “el més petit de tots”. Zurriaga era nebot d’Ismael Rosselló, mestre valencianista, i quan era xiquet l’acompanyà diverses vegades a les tertúlies del Cercle de Belles Arts on va conèixer Carles Salvador, Adolf Pizcueta i altres personatges. Amb altres persones, havia creat el 1964 dins Lo Rat-Penat una Secció de Pedagogia que entre l’any següent i el 1969 publicà la revista ciclostilada Escola. Zurriaga orientà aquelles operacions sota les idees del pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966), introduïdes ací abans de la guerra per Enric Soler i Godes.

L’altre dia, mentre recordàvem moltes coses, Adela Costa em digué com havia entrat en contacte amb aquell petit món, tan creatiu. Nascuda a Gandia el 1941, ella va créixer en una família on els pares, valencianoparlants, s’adreçaven a les cinc filles i al fill en castellà, convençuts que el canvi de llengua els facilitaria la vida en el futur professional i social. És un fenomen que, com tanta gent de la meua època, conec perfectament. Brauli Montoya l’ha estudiat. 

Alumna de les monges escolàpies, Adela va decidir que volia ser mestra. Fou un cas de vocació clara, que mai no ha decaigut. Això comportava viure a València i assistir a les classes de l’Escola Normal de Magisteri. Per una o altra circumstància conegué Pepa Llidó, estudiant d’infermeria nascuda a Xàbia i que tenia la mateixa edat. Era ja, i ho seria per sempre, companya de Zurriaga. En saber que Adela estudiava Magisteri, ell la invità a participar en les reunions del grup acollit dins Lo Rat Penat presidit per Joan Segura de Lago. La jove aspirant a mestra quedà enlluernada. Li proposaven treballar, creant-la des de zero i contra obstacles, en una escola que no existia i que no tenia res a veure amb la que havia conegut amb les escolàpies i que en la Normal es volia perpetuar –era justament el contrari.     

També per aquell temps, Adela va conèixer Josep Lluís Blasco Estellés, amb el qual formà parella i família per sempre. Algun dia parlaré d’ell, si puc. Com Ferran, com Pepa i com altres persones d’aquells cercles, Blasco formava part d’una joventut d’esquerra, valencianista i d’idees poc convencionals en l’ambient local d’aquell franquisme que s’allargava de sense misericòrdia. El 1966, el Règim organitzà un Referèndum en què l’adhesió a Franco fou, si no tan extensa i quasi unànime com pretenia el seu Goebbels particular del moment, Fraga Iribarne, indubtablement àmplia i satisfeta. 

L’Escola Tramuntana

Dos anys després, el 1968, Adela, amb Enric Alcorisa i Carme Mira i Casterà, germana del conegut escriptor, obrí les portes d’un xalet llogat al Vedat de Torrent, Vil·la Maria, per tractar d’inculcar coneixements, idees i hàbits a un grup de xiquetes i xiquets d’edats diverses. Aquells alumnes eren fills i filles de persones que, com Adela i Blasco, Ferran i Pepa, Valerià Miralles i la seua muller, Doro Balaguer i Rocío Sánchez de Merás, Vicent Diego i Conxa Romero,  Dolors Bramon -a qui dec la foto històrica que il·lustra aquest paper- i Ernest Lluch, Cèlia Amorós i Josep Vicent Marquès i uns quants més després coneguts en la política i altres àmbits, compartien il·lusions i perspectives formant un arc pluralment democràtic, des dels comunistes als democratacristians passant pels socialdemòcrates i els socialistes més o menys d’esquerra.

Les famílies pagaven les mensualitats, algunes quotes especials inevitables i el transport -un autobús llogat, com el xalet-, però això no era prou i calgueren subvencions de la Fundació Gaetà Huguet, de Castelló de la Plana, i de senyors com ara Joaquín Maldonado Almenar i fins i tot d’altres sense descendència per portar a escola com  Adolf Pizcueta, Vicent Ventura -hi portà la neboda-  o Joan Fuster, que no dubtaren a obrir la butxaca amb l’esperança certa que contribuïen a fer un País Valencià futur més lliure, democràtic i, pel que fa a la llengua i la cultura, més autèntic.   

Com em recordava Adela Costa, els tres que posaren en marxa la Tramuntana eren mestres que no havien fet oposicions als cossos docents de l’Estat. S’arriscaren en aquell  experiment, les bases teòriques del qual, fixades per Zurriaga, es relacionaven amb les de Freinet. El funcionament era assembleari i l’alumnat ¾uns vint-i-vuit xiquets i xiquetes inicialment¾  tenia drets amplíssims que en qualsevol altra escola de l’època haurien estat impedits o reprimits. L’expressió lliure, la comunicació oberta, les arts plàstiques i altres tècniques pedagògiques foren posades a contribució a la Tramuntana. Conec o he conegut persones, bastants, que van ser alumnes del centre. Si me n’han parlat, ho han fet sempre de manera positiva i molts amb nostàlgia. No hi ha dubte que hi degué haver improvisacions que sorprendrien algunes famílies, però jo diria que tota la gent més o menys adulta que intervingué en la maniobra, sabia que era necessària una dosi àmplia de gosadia i una successió de proves i tempteigs. Inevitables tenint en compte el punt de partença.

Tramuntana durà fins al 1973, en què passà a dir-se Mistral. Seria l’origen de l’Escola la Masia, que encara funciona amb plena normalitat a Museros, a l’Horta Nord, després d’haver estat en altres pobles. 

Adela Costa passà d’allí a altres projectes educatius, fins que el 1979 aprovà oposicions de professora de català. Estigué a Tarragona i a Tortosa, tan prop de la família com podia, fins que a Josep Lluís Blasco li diagnosticaren un càncer amb poques esperances de curació. Adela tornà, com és lògic, a València i entrà a treballar a l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de València (UV), del qual fou director fonamental Manuel Sanchis Guarner. Allí s’impartien els anomenats cursos de lingüística valenciana, per a la formació de professorat. Tot estava per fer, és clar, en ple procés de substitució del sistema dictatorial. La funció d’Adela, en l’ICE, era organitzar aquells cursos, coordinant equips arreu del País Valencià. Feia poc que s’havia aprovat que el valencià formara part del currículum de primària i la majoria de mestres havien d’adquirir els instruments que mentre estudiaven la carrera no se’ls havia proporcionat. Treballà després al Servei de Normalització Lingüística de l’UV. Després, ella seria professora a la mateixa Universitat, a Magisteri o dins del Departament de Filologia Catalana.

En qualsevol cas i durant la llarga i variada vida professional, Adela Costa sempre estigué disposada a aprendre més i a millorar el seu bagatge. Ja havia participat en el XXII Congrés de l’Institut de l’Escola Moderna, el 1966, on el seu grup entrà en contacte amb el Moviment Freinet Internacional. Al març de 1967, participà al primer estatge “Llengua i Cultura”, celebrat a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser per remarcar la vinculació de propòsits amb els mestres que el 1933  hi dugueren a terme la primera Colònia Escolar Valencianista, sota el patrocini de la Societat Castellonenca de Cultura: Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Antoni Porcar i Candel i Francesc Boix.

Després, Adela acudiria sovint a les convocatòries anuals de l’Escola d’Estiu de Barcelona, organitzada inicialment per la pedagoga Marta Mata i intervindria en la creació i el desenvolupament de l’Escola d’Estiu del País Valencià. A més, va col·laborar en nombroses publicacions dedicades a estudiar l’educació multilingüe, l’ensenyament del català, la planificació lingüística i altres matèries relacionades amb una professió a la qual ha dedicat hores i més hores amb una passió i una capacitat de compromís ben visible. 

Què passarà?

En la nostra última conversa, abans de l’estiu, Adela Costa i jo parlàrem naturalment de la situació del país, en tots els sentits. Ella, amb l’orientació crítica però constructiva que sempre l’ha caracteritzada. No cal dir que ens faltà temps per tractar una multitud de qüestions. Algunes, se suscitarien poc després i no eren del tot previsibles. Per exemple, pense ara i en parlarem ella i jo un altre dia: la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià s’aprovà el 1983. Té per tant quaranta-dos anys de vigència. Per aplicar-la i per a tota mena d’usos, s’ha utilitzat pertot arreu una normativa consolidada, que en definitiva ve de les Normes de Castelló aprovades el 1932, durant la República ¾precisament perquè fou la primera ocasió en què es pogué pensar a instaurar una certa normalització lingüística: aviat en farà cent anys. El 1988, una altra llei va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, constituïda finalment el 2001 com a institució de la Generalitat Valenciana. 

Així les coses ¿té sentit ara fer canvis capritxosos en la normativa, quan per primera vegada en la història successives generacions de persones, nascudes al país o instal·lades ací en aquest període, han après el valencià d’acord amb aquesta normativa?

Exigir sentit de la responsabilitat civil valenciana a determinats grups polítics és inútil. Esperar-la d’ells, seria il·lusori. Ni Adela ni jo, en la pròxima conversa, com en tantes anteriors, no crec que tinguem ganes de practicar un optimisme cec o desmesurat. Ara bé, ella, durant molts anys, amb una activitat que simplement he resumit com he pogut, representa una memòria diligent i viva d’esforços individuals i col·lectius encadenats successivament perquè la llengua del país siga un instrument útil de comunicació, d’aprenentatge i d’enriquiment cultural. Estic segur que, optimista com és, veurà el futur del valencià com una tasca per la qual cal continuar treballant sense comptar les hores. Com un deure moral.