Herme Vanaclocha: “La vacunació ha sigut la solució contra la pandèmia i el negacionisme és un error amb majúscules”

Al cap de 38 anys dedicada a l’estudi i la gestió de tota mena d’emergències sanitàries derivades de malalties infeccioses, Hermelinda Vanaclocha finalitza la seua marxa en la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública com a sotsdirectora d’Epidemiologia.

Amb un currículum extens com a científica, ha signat la jubilació coincidint amb el final d’una pandèmia en què ha tingut un paper clau en tots els nivells, tant en el Govern valencià com en l’executiu central, pel fet de formar part del Comité Científic Tècnic Covid-19 creat per Pedro Sánchez el març del 2020.

Des que va arrancar la seua carrera en la Conselleria de Sanitat el 1981 dins dels programes de vacunació, la seua estrena en Epidemiologia va arribar l’agost del 1984 arran de l’històric brot de legionel·la a Llutxent, el primer que es va donar en un espai obert a tot Espanya. Posteriorment i fins a la irrupció de la pandèmia va fer front a crisis com la de la síndrome d’Ardystil, l’hepatitis C que va transmetre el metge Juan Maeso, la grip A o el Sars COV-1.

Quan comença vosté la seua marxa professional en salut pública?

Vaig començar el 1981 tot just acabar la carrera. Al principi, durant un parell d’anys, vaig estar en vacunació i en el 84 vaig aconseguir que em passaren a epidemiologia, que era el que realment m’agradava.

Salut pública ha sigut sempre la gran desconeguda de la sanitat fins a la irrupció de la pandèmia. Com es troba pel que fa a mitjans i estructura aquest servei?

Doncs, començava l’era preautonòmica i en aquell moment necessitaven gent, perquè la major part estaven jubilant-se, una situació semblant a la que hi ha ara. Llavors van contractar un muntó de gent i jo vaig ser una de les que vaig tindre sort. I la veritat és que em va agradar tant que vaig decidir no fer pediatria, que era el que jo volia fer al principi, i me’n vaig passar a la salut pública, que em va semblar molt interessant, era molt diferent del que jo havia vist. L’estructura era mínima, no n’érem ni 30 en la Direcció General. Ara en som 900. No és que ara en siguem molts, és que abans n’érem molt pocs.

Quines han sigut les situacions més delicades que han afrontat des de llavors?

La primera, el brot de legionel·la de Llutxent l’any 1983, que era la primera vegada que es donava a Europa un brot d’aquestes característiques en una comunitat oberta, ja que fins llavors només es donava a l’interior d’edificis. Per tant, era molt difícil de diagnosticar, en vam tindre uns 30 casos i van morir sis persones. Va ser un treball molt dur, perquè calia netejar totes les canonades del poble i per a fer-ho necessitàvem l’ajuda de tots els ciutadans. Com era al començament d’agost, pel turisme, treballàvem de nit i dormíem de dia. Jo era molt jove i allò era com una pel·lícula. Després, a més d’altres brots de legionel·la, el més conflictiu que hem tingut va ser el 1992 la síndrome Ardystil, que va ser un brot molt estrany que es va donar en gent molt jove en la zona de Cocentaina i Alcoi. Es va originar en una empresa de la indústria tèxtil que és la que dona nom a la patologia i es va produir perquè, en utilitzar els pigments per a elaborar les teles, es produïa una pneumònia molt atípica i molt greu amb què la gent de 21 i 22 anys moria. Va ser molt dramàtic.

Posteriorment, va arribar el brot d’hepatitis C de l’anestesista Juan Maeso. Com ho recorda?

Va ser el 1997 quan es va detectar, ha sigut el més important que hem tingut juntament, amb la pandèmia. Llavors era la cap d’Àrea de Salut Pública, la que coordinava tot l’estudi. Va començar amb una denúncia que van fer Iberdrola i Telefónica, se’n van donar diversos casos entre els seus treballadors, que anaven a hospitals privats amb què tenien convenis. Van posar una denúncia en el jutjat i després ho van comunicar a la conselleria. Llavors vam començar la investigació. Deien que tenien diversos casos d’hepatitis C i que no era habitual, i tenien tota la raó. No era lògic. Va començar tot un procés que va acabar sent penal i molt complex. Calia demostrar que els casos estaven relacionats amb l’anestesista i es va poder demostrar en gairebé 300 casos. Es va demostrar que l’hepatitis C que tenien diversos pacients era el mateix virus que tenia Juan Maeso. En altres casos en què no hi havia virus en sang no es va poder demostrar.

Ja entrat el nou segle a escala internacional van aparéixer el Sars COV-1, l’Ebola i la grip A. Va ser això un avís del que estava per vindre amb la pandèmia de la Covid-19?

L’Ebola va fer molt de soroll, però no va generar molts problemes. El Sars ja ens va obligar a començar a organitzar-nos davant una afecció que podia ser important, però ací no va arribar. Va començar a Àsia i després va haver-hi molts casos al Canadà, però es va parar i ja no va donar problemes, encara que ens va obligar a preparar-nos i a estar alerta. Llavors vam començar a organitzar-nos per al principi d’una pandèmia. Després, la grip pandèmica A, entre els anys 2009 i 2010, encara que no va arribar a ser un problema al nostre país, ens va obligar a acabar d’organitzar-nos perquè l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estava molt preocupada que una pandèmia, abans o després, arribaria i que seria de grip, cosa que ens va obligar a tindre ja protocols molt establits de com hauríem d’afrontar aquesta mena de problemes. Si no, hauria sigut tot molt més complicat, malgrat que ha sigut ben complicat.

Per què el Sars COV-1 no va arribar a estendre’s com sí que va passar amb el Sars COV-2 o Covid-19?

No es coneix, no se sap per què. Va haver-hi molts casos en molt poc de temps a Àsia i al Canadà i després es va parar i mai més se’n va saber.

Com canvia l’estructura de Salut Pública a la Comunitat Valenciana entre un virus i un altre?

Canvia molt, sobretot pel que fa a epidemiologia es va consolidant i fent una estructura que es va desenvolupant en els centres de salut. Pel que fa al coneixement, per sort estàvem molt ben formats gràcies a uns màsters especials que va impulsar la Generalitat. Llavors sabíem exactament què necessitàvem i va ser una època en què es va invertir molt en sistemes d’informació, que no en totes les comunitats es va invertir igual, però ací sí, es va començar per l’historial clínic en primària i els sistemes d’informació pel que fa a vigilància, en què els metges tenien totes les dades informatitzades i amb un sistema que només existeix ací, que es diu Xarxa de Vigilància Microbiològica (RedMIVA, pel nom en castellà), recollim la informació cada diadels laboratoris de microbiologia i són una peça clau en qualsevol malaltia infecciosa. Això es va començar l’any 1995 i tenim un sistema d’informació molt bo, perquè cada nit rebem la informació de tota l’activitat que han tingut els laboratoris de microbiologia del sistema públic, i amb la pandèmia, també del privat. Tota aquesta estructura és molt complexa i, quan va arribar la pandèmia, estava ja muntada. Vam formar un gran equip amb microbiologia, fins i tot vam fer un grup de WhatsApp i teníem informació des del primer moment del que veien els laboratoris, va ser un aspecte clau en els primers dies.

Quan comença a parlar-se de la Covid-19, del que passa a la Xina, pensaven que arribaria a la dimensió que va adquirir o que es tallaria com va passar amb el Sars COV-1?

Pensàvem que seria com l’anterior Sars, però no ho pensàvem nosaltres a Espanya, és el que es pensava a tot el món. El que ens va cridar l’atenció, encara que no era la primera vegada que ho feien, era que començaren a prendre mesures dràstiques a la Xina. Però, com que és un règim tan diferent del nostre, tampoc cridava tant l’atenció. El que va sorprendre va ser l’explosivitat quan va arribar a Europa. Una pandèmia es produeix quan hi ha un salt d’espècie. Un microorganisme que afecte algun animal i que salte a la raça humana, que no tenim immunitat davant d’això. És ací quan apareixen els problemes. Si a més és una malaltia que es pot transmetre per via aèria, llavors és quan hi ha una pandèmia. Això està molt estudiat. A la Xina, encara que està prohibit, hi ha una cultura de menjar animals vius, llavors en els grans mercats on hi ha molta acumulació de gent, hi ha zones en què es compren animals vius, no sols de granja, sinó també salvatges. Ací és on estan els problemes.

Pensa que és un virus que va eixir per accident d’un laboratori com s’ha comentat?

No, és una hipòtesi que s’ha plantejat. Fa uns mesos es va tornar a plantejar la discussió, perquè hi havia un grup d’investigadors que, basant-se en la genòmica del virus en conéixer bé com va evolucionant, plantejaven si podia ser un virus de laboratori. No obstant, això jo crec que, del que jo he llegit, la major part dels especialistes en evolució genòmica pensen que és un salt d’espècie. No sé si alguna vegada ho arribarem a saber amb certesa, perquè per a això s’haurien de tindre ben recollits els genomes dels primers casos i això no és tan senzill.

En quin moment s’adonen que el virus acabarà arribant ací?

Quan explota a Itàlia el mes de febrer. Quan ells van traure públicament la situació que tenien, volia dir que tenien casos fins a les orelles, i això ja ens va preocupar i vam pensar que ens arribaria abans o després. Malgrat tot, va ser massa explosiu. Un dels problemes d’aquesta malaltia és que des del primer moment hi havia gent que era asimptomàtica, per la qual cosa contagiaven i no ens n’adonàvem, eren desconeguts per a nosaltres i per a tot Europa. A tot Europa es van anar veient problemes, perquè es detectaven pocs casos.

En aquell moment, quan es detectava un cas se l’aïllava i també els seus contactes més estrets, no?

Si, l’aïllàvem, véiem els seus contactes i véiem per on podia haver vingut. Teníem una traçabilitat de tots els casos durant quatre o cinc dies. Però d’un dia per a un altre la vam perdre i es van multiplicar els casos per quatre o per cinc.

Quin va ser l’origen principal de l’entrada del virus a la Comunitat Valenciana i a Espanya?

Hi ha un estudi molt interessant de seqüenciació sobre com entra el virus a Espanya i es veu clarament que la major part dels casos entren des de Milà i arriben a la Comunitat Valenciana, perquè havien ocorregut dues coses: d’una banda, hi havia una fira internacional de calçat a Milà i molts empresaris del sector d’Alacant hi havien anat; en un dels grups vam tindre bastants casos positius i algun mort. D’altra banda, va estar el partit del València CF contra l’Atalanta que es va disputar a Milà. Ho vam descobrir a través dels periodistes, que va haver-n’hi uns quants de contagiats.

Va fallar algun protocol o va faltar coordinació en la Generalitat per a impedir que empresaris, aficionats i periodistes es desplaçaren a Milà?

Va fallar que en aquell moment Itàlia encara no havia dit la situació real que tenia. Però jo no culpe Itàlia, perquè aquesta mena de coses són molt complexes i tots els països intenten mantindre les relacions econòmiques i turístiques que pertoque, sobretot els països molt turístics. Traslladar a l’OMS que tens un problema es tarda molt sempre. Igual que va tardar molt la Xina a dir-ho, hi van tardar molt també Europa i els Estats Units. La realitat és que, quan es va disputar el partit a Milà, ja hi havia allí moltíssims casos, però no disposàvem d’aquesta informació fins que Itàlia no ho comunica a l’OMS i des d’allí arriba a tots els llocs. Però és una cosa que fan tots els governs.

Es va reaccionar tard a l’hora de comprar màscares i equips de protecció per als sanitaris?

No és qüestió de si es va reaccionar tard o no. Ara, una vegada passat tot, és com més fàcil de veure, però en aquell moment hi havia moltes coses que es desconeixien, disposàvem de molt poca informació. Tot això comença quan al final de desembre la Xina comunica la situació que té, i parlem del començament de febrer amb un microorganisme nou de què l’única cosa que sabíem era el que deien els xinesos, que en el 20% dels casos tenien simptomatologia greu i en el 80% o era molt lleu o no n’hi havia. Llavors van passar unes quantes coses, d’una banda, va haver-hi un grup d’investigadors de tot el món molt importants, un d’ells de Morella, que deien que la transmissió de la malaltia no era per contacte de persona a persona, sinó per via aèria. Amb la qual cosa, amb una distància més gran de dos metres, podies adquirir la malaltia. I això, a pesar que ells exposaven com valoraven la situació, l’OMS no acabava d’acceptar-ho. Per això va ser l’embolic de si han de portar màscara només els pacients o hem de portar-ne tots. Però això ve perquè l’OMS, i ells sabran per què, no acabava d’acceptar el que després va ser una realitat, que la transmissió era aèria i que la malaltia s’expandiria moltíssim més. D’altra banda, a Espanya no tenim indústria que fabrique equips de protecció, amb la qual cosa calia comprar-ne a la Xina, com molts països d’Europa, amb la qual cosa va haver-hi una guerra total per a aconseguir avions, tothom al febrer es va llançar a comprar. Això va fer que es tardara més a aconseguir. A València va haver-hi equips molt importants que es van dedicar exclusivament a aconseguir equips de protecció matí, vesprada i nit, t’ho puc assegurar, i per sort ho van aconseguir.

A partir d’ací, en quin moment s’adonen que han de suspendre les Falles i la Magdalena?

La Comunitat Valenciana va ser molt valenta a l’hora de prendre aquesta decisió, perquè després va vindre el confinament domiciliari i després es van suspendre totes les festes. Però la primera comunitat que va suspendre les seues festes més importants va ser la valenciana, no ho havia fet ningú, perquè el confinament va arribar quatre dies després. Això va ser una decisió supervalenta, ja que véiem que cada vegada teníem més casos. El ministre de Sanitat, Salvador Illa, vam tindre diverses reunions amb ell i ens comentava que hi havia llocs on estava pujant moltíssim. A Madrid havien tancat els col·legis de tants casos com tenien i llavors van començar a arribar madrilenys a València a veure les Falles. Els que porten aquests temes en la Generalitat ens van fer una estimació de la gent que podia vindre de Madrid, perquè es començaven a omplir les segones residències a la platja, i ens vam horroritzar. Després vam fer un estudi del que podia estar passant i la consellera, Ana Barceló, i el president, Ximo Puig, van decidir que calia suspendre les Falles i la Magdalena, que hi estàvem totalment d’acord i va ser la proposta que vam fer, però ells van ser els que van prendre una decisió molt complexa i molt valenta, i això va fer que en la primera onada tinguérem menys casos que en altres comunitats. En aquesta primera onada mai vam tindre problemes de falta d’espai en les UCI o de falta de respiradors, no vam arribar a tindre aquests problemes. Això també ens va permetre preparar-nos millor per a la resta de la pandèmia, amb més equips i més respiradors. En aquell moment, cal destacar i agrair la tasca dels professionals sanitaris d’urgències, d’UCI, de tots els que van atendre els malalts i es van jugar la vida en això.

Tanmateix, l’onada següent, després de Nadal del 2021, va ser la més virulenta. Què va passar?

Efectivament va ser la més forta. Després del confinament va passar l’estiu i el pont d’octubre, que es va poder passar sense problemes excessius, i llavors va arribar Nadal i tothom volia reunir-se amb els familiars. Llavors es va obrir una mica la mà. Va haver-hi una reunió de totes les autonomies per a veure quin tipus de coses es deixarien fer amb les festes de la nit de Cap d’Any, la cavalcada de Reis i tot això. La pressió era molt gran i veníem d’una època en què ho havíem passat molt malament i es decideix obrir una mica la mà. Això va fer que començàrem a tindre molts casos, perquè a més coincideix amb la variant Delta, molt més contagiosa. Tot això fa que la transmissió s’incremente moltíssim. En Nadal d’aquell any la gent va eixir molt al carrer, semblava quasi com en Falles. A partir d’ací vam començar a tindre molts casos i defuncions, una mitjana de 100 morts al dia, i nosaltres això no ho havíem viscut, altres comunitats sí. Per tant, estàvem molt preocupats. Els hospitals amb molta tensió, per sort estàvem més preparats amb nous respiradors, es podien posar a les habitacions, els metges tenien més experiència. Però va ser una època molt dura, perquè els hospitals estaven plens.

Va haver-hi moltes diferències en la manera d’afrontar la pandèmia respecte d’altres autonomies menys restrictives com Madrid?

Així és, ja es veuran les dades en el seu moment, però jo crec que, en proporció, som la comunitat que menys morts ha tingut i la que menys casos ha tingut, i si no la que menys, una de les que menys. I això ha sigut així, perquè hem sigut molt dràstics amb les mesures. De fet, va haver-hi una onada que no vam tindre i la resta de les comunitats sí. Després del confinament, la gent estava molt cansada i la gent el que volia tot just es doblegava la corba era eixir. Moltes comunitats de seguida obrien la mà i relaxaven les restriccions, però nosaltres no, nosaltres esperàvem que abaixara bastant. Va ser aquella època en què teníem toc de queda i es tancaven els bars a les 18.00 i a les 20.00. Amb tot el que suposava aquells llocs socials en què necessites llevar-te la màscara vam ser molt ferris en aquesta mena de mesures.

Això el que van criticar molt els hostalers fent la comparativa amb Madrid, on les mesures eren més laxes.

Sí, però ho van entendre. Com ha dit sempre el president Ximo Puig, ací es va posar per davant de tot la salut, encara que es va buscar en la mesura de les possibilitats un equilibri amb l’economia. Vam tindre moltes reunions amb els hotelers i amb el sector de l’oci nocturn i les discoteques i vam arribar a fer acords interessants. Clar, ells es comparaven amb Madrid, però els posàvem les dades damunt la taula, els casos que hi havia a Madrid i els morts que hi havia a Madrid i el que teníem nosaltres i ho entenien. Va ser dur, per a ells va ser duríssim, però crec que entre tots vam arribar a estar bastant d’acord.

Quines diferències hi havia amb el model de Madrid?

Nosaltres al final seguíem el model d’Europa i dels Estats Units, el de mantindre restriccions en els locals de socialització, aquest model podrà ser més dràstic o menys dràstic, però el portàvem a tot Espanya, llevat de Madrid. Clar, un intenta comparar-se en funció dels seus interessos, el que li ve bé. Però els hostalers entenien el que els déiem, veien que volíem anar obrint la mà, però a poc a poc, i cada vegada que podíem els explicàvem la situació. Madrid tenia moltíssims més casos que nosaltres en proporció. Pel que fa a morts, també cal tindre compte el patró demogràfic, en els llocs en què hi ha moltes residències d’ancians i en la zona de les Castelles en què la proporció de persones majors és superior que la nostra, hi havia més morts, però pel que fa a casos no hi havia color. Deien que ací féiem menys analítiques que en altres llocs, però no era cert. Ens vam reunir amb els microbiòlegs, que són els que més coneixen, i ens deien que no calia fer més proves de les que féiem. També va haver-hi qui, de manera populista, va posar envelats pel carrer per a fer proves d’anticossos, que sabíem que no servia per a res, i ens vam negar a fer-ho. La prova d’anticòs el que et deia era la relació que havies tingut amb la malaltia, si t’havies contagiat o no, però no si estaves infectat en aquell moment, llavors no tenia cap sentit. Les d’antígens que van vindre després sí, perquè et deien si en aquell moment estaves contagiat i, per tant, si podies estar contagiant els altres.

Després van arribar per fi les esperades vacunes. Esperaven uns índexs tan alts de vacunació?

No ens va sorprendre perquè Espanya encara, i esperem que continue així, és un país que accepta la vacunació. La vacunació no la vaig portar jo, però va haver-hi un consens a tot Espanya que va ser fonamental per a fer el mateix pla de vacunació en totes les comunitats autònomes. Això era vital, perquè, si cada comunitat haguera fet el seu propi pla, hauria sigut una guerra. Es va fer en tots els llocs igual amb un acord de repartiment del consell interterritorial on estan els consellers de totes les comunitats i la veritat és que ací a la Comunitat Valenciana va funcionar molt bé.

Els feia por l’efecte que poguera generar el corrent negacionista de les vacunes?

En alguns països del món desenvolupat, com el cas cridaner dels Estats Units, cada vegada hi ha més grups de gent negacionista amb la vacunació, que és un error amb majúscules, perquè és negar l’avanç de la ciència. És la millor medicina que existeix i hi ha molts estudis publicats que demostren la quantitat de morts que s’han evitat gràcies a la vacunació. Han salvat moltes vides i el nostre país encara és de vacunar-se, dic encara, perquè vivim en un món cada vegada més boig i més complex, en què cada vegada hi ha més negacionistes de la vacunació.

Què pensaven com a científics quan veien partits com Vox denunciant l’estat d’alarma o defensant els negacionistes de les vacunes?

És que no ens cap al cap. La salut no és ideologia, és salut. I l’obligació del govern que siga, del partit que siga, és protegir la salut dels seus ciutadans. I si volem el benestar, hem d’escoltar la ciència, i la ciència era claríssima en això, tots els grups d’investigació seriosos que fan publicacions en revistes serioses, no publicacions pseudocientífiques, tenien claríssim que la vacunació era la solució. Que vam començar a entrar si el confinament o el toc de queda afecta les persones, clar que afecta les persones, per això totes les mesures passaven abans pels tribunals de justícia. Però tot això del populisme en la salut o de fer de la salut una ideologia, des del punt de vista científic, és incomprensible. Totes les decisions que s’han pres ací a la Comunitat Valenciana i en el Govern han estat avalades per la ciència i s’han discutit entre totes les autonomies i a la Unió Europea entre tots els estats i estaven basades en tot el que a poc a poc anàvem coneixent de la malaltia, sempre ha sigut així.

Si que va haver-hi alguna objecció, fins i tot expressada per algun col·lega com el doctor Cavades, per la rapidesa amb què es van preparar les vacunes i els possibles efectes adversos que això podia generar.

Bé, però el doctor Cavadas no és infectòleg, el doctor Cavadas és un cirurgià excepcional, però exactament igual que nosaltres no sabem res de cirurgia, ho sent, però la medicina avança molt i cal saber d’infectologia, genòmica de virus i microbiologia en profunditat per a entendre aquestes noves vacunes. Els metges sempre som una mica reticents personalment a coses que són noves, perquè ens agradaria que estigueren molt provades. Clar que ens hauria agradat a tots que hi haguera hagut milions de vacunes posades abans de vacunar-nos nosaltres, però ens hi jugàvem la vida i de fet la majoria dels metges s’han vacunat. Puc entendre el doctor Cavadas, però no ens quedava més remei, sobretot, a més és que era una nova tecnologia la que estaven utilitzant la de l’ARN missatger, és una metodologia nova que estava emprant-se per a altres coses i es va utilitzar per a vacunes.