De l’oblit a les llibreries: retrat de la lluita de l’horta contra la febra de la rajola
Expropiacions forçoses, deportacions, desnonaments, morts per haver-los desallotjat del seu hàbitat. La batalla que han lliurat el ciment i l’horta durant més de cinc dècades ha estat traumàtica. Siga al caliu del desenvolupisme franquista, de l’orgia de la rajola o pels desitjos expansionistes del port de València, l’horta que envolta la ciutat i tota l’àrea metropolitana sempre ha estat la víctima perfecta quan es tractava de créixer. I la lluita per evitar-ho de qui era desallotjat d’unes cases derrocades per les excavadores ha estat massa silenciada. València, fins fa poc, mirava cap a una altra banda.
Per a traure de l’oblit aqueixa contesa, arriba a les llibreries La batalla de l’horta. Cinc dècades de resistència silenciada (Sembra Llibres). Escrit pel periodista Enric Llopis i amb un pròleg de l’activista Josep Gavaldà, es tracta d’un encàrrec del col·lectiu Per l’Horta. Com expressa Enric Navarro, llaurador i membre del col·lectiu, “calia un relat que contarà aquesta lluita des de la banda de les víctimes dels abusos urbanístics”. “Es tracta d’escriure la història que mai no s’ha contat, i de la qual molta gent no té constància”, afig Gavaldà, membre destacat també de l’organització.
Una història que naix amb un dels projectes més megalòmans que va desenvolupar la dictadura franquista a València: l’excavació d’un nou llit del riu des de Quart de Poblet fins al nord de Pinedo. Anomenat Pla Sud, va arrasar l’horta periurbana de la contornada. “És la lluita més silenciada. I la que va tenir les conseqüències més fatals. Molts dels ancians, en arrabassar-los la casa, morien de pena al poc de temps”, conta Galvaldà. “Va ser molt traumàtic. Es van expropiar terres i es van dur a terme detencions que van causar morts per infarts”, va relatar a eldiariocv.es en el serial ‘La ciutat oblidada’, Empar Puchades, de l’associació de veïns de Castellar-l’Oliveral i un dels testimonis del llibre. “El contrast entre el que va passar i la versió del règim és sorprenent”, afig Llopis.
Les expropiacions a la Punta per a construir una zona d’activitats logístiques (ZAL) –sense activitat i tombada dècades després dels derrocaments pels tribunals– i la construcció d’una zona residencial a l’horta del Pouet “van ser conflictes també molt durs”, afirma l’autor. “El xoc brutal que persones del camp, normalment conservadores, van experimentar durant les deportacions i els desallotjaments de la Punta va ser espectacular. Ells creien que la policia hi anava a ajudar-los. I va ser al contrari”, conta Navarro, per a remarcar: “Que ancians que tenien pocs estudis portaren pancartes sota el lema ‘La Punta, la nostra Palestina’, era tot un símptoma”.
Navarro, justament, ha estat víctima de l’urbanisme depredador amb l’horta. “La primera vegada que vaig sentir la paraula desnonament va ser quan anaven a desallotjar-nos de les nostres alqueries. Va ser amb l’execució del PAI d’Ademús i l’operació especulativa del Mestalla nou”. Gràcies que tenia estudis i després de patir diverses expropiacions, va recórrer a un catedràtic de dret que havia paralitzat els despropòsits urbanístics a Andratx, Mallorca. “Tots els bufets de València participaven del joc. Vaig haver de recórrer a un advocat de fora per guanyar el contenciós”, crítica.
De la unió amb l’ILP a la victòria contra Barberá
En les cinc dècades de resistència contra els senyors de la rajola –de qui no es parla quasi en el llibre– no tot han estat derrotes. També hi ha victòries. El punt d’inflexió perquè el moviment es fera potent va ser durant l’arreplega de firmes per a presentar a les Corts Valencianes una iniciativa legislativa popular (ILP) per a protegir l’horta. “Abans, les lluites estaven molt disperses. Els uns lluitaven pel barranc de Torrent, uns altres perquè no es fonamentara el de Carraixet, un grup s’oposava contra tal infraestructura...”, expressa Navarro. “L’ILP, tot i que ens va arruïnar, perquè com que no es va tramitar les Corts no ens van pagar les despeses de la campanya, va servir per a unificar tot el moviment”, diu Gavaldà.
Amb gairebé 300 associats, va nàixer Per l’Horta. Amb això, podien pressionar amb més intensitat. I d’ací van sorgir victòries com la de l’horta de Marxalenes o la de Vera, a Alboraia. “Van topar amb gent jove que es dedicava a l’agricultura. Que vivia d’açò”, afirma Navarro. El projecte de Vera preveia la urbanització d’una zona d’Alboraia i la ubicació del centre comercial Alcampo, amb participació de la immobiliària de la gran superfície, de la família Lladró i de la constructora Astroc, de l’empresari Enrique Bañuelos. “L’alcalde telefonava perquè els propietaris vengueren. I ells s’hi negaven. Deien: Jo ja sóc ric. M’han expropiat tres vegades. Vull viure ací, a l’horta”, relata Gavaldà.
La gran victòria va arribar el 2015. Va ser amb la paralització del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que va impulsar l’exalcaldessa Rita Barberá amb la mateixa filosofia d’antany: privilegiar el ciment per damunt del verd. Amb un canvi de consciència i el regnat de l’actual senadora en declivi, la pressió popular es va imposar sobre els designis de l’Ajuntament governat pel PP. “Teníem molts factors a favor nostre. La bambolla immobiliària havia punxat, encara portaven rastre els efectes del 15-M, les associacions de veïns ens van donar suport, i fins i tot institucions com el Tribunal de les Aigües, de perfil conservador, es va posar de part nostra”, explica Gavaldà. “Va ser un triomf important després d’un procés dur. Vam deixar de predicar en el desert”, confessa Navarro.
Lluita inacabada?
Amb l’arribada de l’esquerra a la Generalitat Valenciana i a l’Ajuntament de València, la sensibilitat envers la protecció de l’horta en detriment de la rajola esdevé més gran. No debades ha estat una de les seues banderes enarborades durant aquests últims anys. Aquesta setmana, de fet, la consellera d’Habitatge, María José Salvador (PSPV-PSOE), ha presentat un pla per a blindar l’horta de l’especulació urbanística. “És un primer pas i es nota que la sensibilitat d’aquesta Conselleria és diferent. La música sona molt bé. Però falta veure la lletra”, afirma Gavaldà.
A pesar d’aquest pla, per a Navarro, Gavaldà i Llopis abans de tot cal “reconéixer el mal causat als que han estat víctimes dels abusos urbanístics. I després d’això, hi cal justícia i reparació”. “Encara queda molt de camí i molts reptes, com el de fomentar l’agricultura de veritat. No cessem en la nostra lluita, ni de bon tros”, assenyala Navarro.
“La ZAL és un símbol de la lluita de l’esquerra a València i el País Valencià. Serà el termòmetre de la profunditat del canvi, de si sucumbeixen als interessos del port o en reverteixen una part per a ús ciutadà, com demanen els veïns”, adverteix Gavaldà. Què fer amb les zones de transició horta-ciutat i l’actitud del govern de Ximo Puig davant de la presentació de plans urbanístics agressius per alguns ajuntaments són la prova de foc i els reptes de futur. Com evitar que les infraestructures tornen a arrasar horta, com ha patit històricament la part sud de València. La resistència de l’horta davant del ciment no acaba. Però els seus protagonistes deixen d’estar silenciats.
