“Les banderes són com el paper d’atrapar mosques; els que no se senten prou atrets són considerats traïdors”
Els fets que marquen el nostre temps, els comportaments socials, els mites culturals, les fal·làcies ideològiques i les paradoxes existencials són analitzats amb implacable ironia per Joan Dolç (Alboraia, 1956) en el mig centenar de textos, inicialment publicats en el seu blog 'Balanç d'existències', que conformen el seu llibre 'No escapareu' (In Púribus, València, 2018), que acaba de publicar-se alhora en llengua catalana i en castellà. En un d'aqueixos textos titulat 'De pendons (breu tractat vexil·lològic)', aborda amb fera lucidesa un assumpte com el de les banderes, aqueixos símbols que “tendeixen a ocupar tots els territoris, sobretot els mentals”.
De pendons (breu tractat vexil·lològic), per Joan Dolç
Una bandera no té significat en soledat. No hi ha banderes que siguen només d’un ni té sentit l’existència d’una sola bandera per a tothom. Cal que hi haja algú amb qui afirmar-se i algú davant de qui reafirmar-se. Les banderes t’interpel·len. «Estàs amb mi o estàs contra mi?». Declarar-te neutral serveix per a ben poc, és com dir que posposes els teus plans d’agressió, i potser amb això pugues impedir momentàniament que t’agredisquen, que no és poca cosa, però de cap manera es pot dir: «No en tinc cap». En això les banderes són com les religions, a les que, per cert, solen anar associades.
Les banderes són símbols de símbols, no necessiten explicacions, són immensos monuments tautològics, signes moebians que s’expliquen a si mateixos i que, per això, tant se’n dóna el que diguen. La devoció a la bandera se situa entre l’engany cognitiu propi del pensament màgic, prelògic, purament emocional, i l’engany també màgic de la prestidigitació, de l’il·lusionisme, de la falsa taumatúrgia. La bandera és l’equivalent al capot que sacseja el torero davant del bou. Què és, sinó això, el que porten els banderers en les batalles? No exhibeixen la bandera tant per a estimular els combatents del seu costat, que no la veuen, com per a estimular l’envestida del contrari: totes les banderes són còmplices i la seua pitjor derrota és que no hi haja batalla.
Uns la cusen, la saluden, la besen, l’enlairen; altres la cremen, la xafen, l’esgarren, es torquen el cul amb ella, s’hi caguen, i no s’adonen que, en fer-ho, excreten la seua pròpia bandera. En la mesura que les banderes compleixen la necessitat de marcar territori, característica d’espècies animals assimilables a la nostra, no són diferents d’una micció o una deposició estratègicament dipositada.
Hi ha qui té por de no existir si no va degudament senyalitzat, i fa de si mateix un puzle de banderes, banderoles, banderins i banderetes: la de la pàtria, la del club de futbol, la del seu poble, la de les seues quimeres. Com un bou ple de banderilles, com un santó recobert d’estampes, com un pal ple d’anuncis, com la paret d’un solar plena de grafitis. La bandera és el títol de propietat que s’estaca sobre un cervell, de la mateixa manera que se senyalitza una parcel·la, un naufragi, una mina, una cota. Les banderes tenen tendència a ocupar tots els territoris, sobretot els mentals. Si no estàs en territori d’una, estàs en el d’altra. No poques vegades et veus obligat a triar. I d’ací, també, la temptació d’adherir-se a qualsevulla a fi que et deixen en pau, però sobretot per a evitar caure en territori de ningú, perquè en qüestió de banderes això és un pecat greu. Dubtosa manera, la de les banderes, de proporcionar identitat, quan per a aconseguir-la necessites enrasar-te amb una multitud prèviament allisada.
Les banderes viuen dels vius, però són també uns ens notablement necròfags. Se solen abalançar sobre els morts i els cobreixen com una amant embogida, com per a evitar que ningú més que ella els toque. Apoderar-se de certs cadàvers i de la seua memòria és una de les seues obsessions característiques. És un tret que adquireix tints especialment obscens si, com esdevé tantes vegades, el mort ha mort per ella. O això diuen, perquè ell no pot al·legar ja res.
Les banderes són com el paper d’atrapar mosques. Els que no se senten prou atrets per la seua aroma i els seus colors, i no queden adherits en la seua substància viscosa o aconsegueixen desenganxar-s’hi, són considerats traïdors. Un ésser sense bandera és un traïdor a totes les banderes, i elles tractaran de fer d’ell un pària.
Anar pel món sense bandera és anar nu, en pèl, suposa quedar exposat a inclemències socials que poden arribar a ser d’una virulència extrema. Per això hi ha qui en porta tres o quatre en la butxaca. Les banderes, principi i fi de l’homogeneïtat, són incompatibles amb qualsevol forma d’heterodòxia. Les banderes són enemigues acèrrimes de la complexitat i representen sempre, per definició, l’ortodòxia. Per això són un emblema més aviat dubtós per a qualsevol revolució mitjanament versemblant.
Una bandera va sempre a dalt, molt per damunt de qualsevol caparró, no sols per a fer-se visible, sinó sobretot per a proclamar la seua ascendència sobre tot el que és davall seu. Recluten fàcilment als qui tenen una gran inclinació gregària per satisfer, als qui tenen el sentit de l’orientació avariat i l’autoestima esmorteïda, encara que, en alguns casos, no tant com l’ambició. Aquests éssers necessitats de consol en cap lloc se senten tan abrigats com darrere d’una bandera.
També s’ha dit que als canalles, als impostors, als mentiders els agrada d’utilitzar les banderes a tall de refugi. I sí, darrere de cada bandera sol amagar-se una immensa rialla. Però de vegades, també, l’apartes i no hi ha ningú. O de vegades trobes, acatxapat al darrere, diguen-te bona nit, al cínic que ahir enarborava entusiàsticament la bandera contrària. O al diminut Màgic d’Oz, pujat a un tamboret, donant ordes a la teua consciència a través d’un descosit. I és que, ben mirat, una bandera també s’assembla a una cortina.
Del volum No escapareu, de Joan Dolç (In Púribus Llibres, València, 2018)No escapareu
