L’autor de la primera tesi doctoral sobre la Brigada Politicosocial: “A molta documentació del final de la dictadura ni tan sols es pot fer una ullada”

L’historiador Pablo Alcántara (Avilés, 1992), doctor cum laude per la Universitat Autònoma de Madrid, és el primer investigador acadèmic que defensa una tesi doctoral sobre la Brigada Politicosocial (BPS) de la policia franquista. El jove historiador, col·laborador d’elDiario.es i exponent d’una nova fornada d’investigadors interessats en els aspectes encara desconeguts de la repressió franquista, ha omplit amb la seua tesi doctoral un buit ben cridaner en l’estudi de la policia política de la dictadura, que contrasta amb altres països europeus que han patit règims repressius en la seua història recent. “Ha sigut molt difícil amb les normatives actuals d’accés als arxius oficials, no es pot ni tan sols fer una ullada a molta de la documentació del final de la dictadura i la Transició”, explica per telèfon Alcántara. Més de quatre dècades després de la mort de Franco, encara es desconeix quants agents van formar part de la BPS. “He tret més informació gràcies a investigadors particulars que gràcies a l’Estat”, postil·la.

El treball, de publicació pròxima, analitza l’actuació de la Brigada Politicosocial a Madrid, seu de la Direcció General de Seguretat i epicentre de la repressió franquista, i a Astúries, amb un fort moviment obrer i, per tant, objectiu prioritari de la policia de la dictadura. Alcántara ha centrat el seu treball en el període comprés entre el 1956, amb els pactes entre el general Franco i els Estats Units ja en vigor, i el 1976, en plena estratègia de la tensió de l’inici de la Transició, a la qual no van ser aliens agents coneguts de la BPS. “Hi ha un canvi de la Brigada Social de la postguerra, quan tenien fitxats la majoria dels militants de l’oposició clandestina i, per tant, era fàcil capturar-los, als anys seixanta, quan naix un nou moviment estudiantil i obrer que no havia viscut la Guerra Civil”, apunta l’historiador. 

Malgrat la repressió tan tremenda, la policia política del franquisme “no aconsegueix acabar amb les organitzacions antifranquistes, detenen molts dirigents i militants, però aquesta oposició a la dictadura es manté”. L’autor de la tesi doctoral, dirigida pels historiadors Álvaro Soto Carmona i Fernando Hernández Sánchez, manté que encara hi ha molts aspectes inexplorats sobre la BPS, des de la seua íntima relació amb la Gestapo en la postguerra fins a les seues tasques a l’estranger (especialment a França) per a perseguir l’oposició democràtica en l’exili. “Encara falta molta informació sobre les errades que pogué haver-hi en l’atemptat contra Carrero Blanco, la vinculació amb les trames de l’extrema dreta o la relació de policies destacats de la BPS en la guerra bruta contra ETA durant la Transició”, afirma Alcántara.

Després de quatre anys de recerca, l’historiador ha tret a la llum material inèdit que ha rescatat d’arxius oficials i d’on ha pogut, com la documentació sobre la repressió contra la guerrilla a Astúries o les fotografies d’obrers asturians torturats el 1958. Els maltractaments i les pallisses, eines habituals dels homes de la social, són un altre aspecte que recorre la trajectòria de la policia política de Franco, “encara que no hi ha òbviament documents oficials sobre la tortura, d’això mai n’hi ha”. 

Superada l’etapa de postguerra sota l’òrbita de la Gestapo nazi, responsables destacats de la BPS van ser ensinistrats per l’espionatge nord-americà, segons va revelar aquest diari en ocasió de la desclassificació de l’expedient oficial del comissari Roberto Conesa. “En aquells viatges als Estats Units probablement són formats en tècniques de tortura”, assegura Alcántara, que recorda que l’estructura policial del franquisme estava “clarament militaritzada” i la seua pròpia legislació “encoratjava a acabar amb l’oposició al règim”. A pesar que els jutges han reconegut que les tortures de la BPS van ser delictes de lesa humanitat, no poden investigar-se, perquè Espanya no ha ratificat la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les Nacions Unides del 26 de novembre de 1968 

“En la tesi analitze diferents perfils, moltes vegades es dona la imatge de polis sàdics amb una brutalitat desmesurada, com Billy el Niño, però sabien perfectament què feien i tenien preparació ideològica”, declara l’investigador, que ha estudiat personatges singulars com el propagandista nazi Julián Carlavilla (un dels “teòrics de l’extermini” franquista segons l’historiador Paul Preston) o l’obsessiu perseguidor de maçons Eduardo Comín Colomer. Tots dos, dos autèntics grillats, eren escriptors al servei de la propaganda franquista i comissaris de la Brigada Politicosocial. “No sols era gent que pegava pallisses, hi havia tota una justificació ideològica darrere”, assegura Alcántara. 

Amb la mort de Franco, els antics agents de la BPS van ser reciclats ja en democràcia en la lluita antiterrorista. “Van mantindre aquesta gent, perquè no hi hagué ruptura amb la dictadura i, per tant, procés de depuració, com sí que es va donar a Portugal o a l’Argentina”, assenyala l’historiador, que critica “la dificultat d’accés a les fonts”. “És una qüestió política: cap govern s’ha atrevit a plantejar obrir els arxius”, afig.

L’historiador reconeix que, malgrat totes les dificultats, “s’ha avançat molt”. “Espere que la meua tesi servisca per a posar negre sobre blanc els noms dels repressors de la Brigada Politicosocial, aquesta és la meua petita aportació perquè hi haja justícia i reparació per a les víctimes de la repressió franquista”, diu Alcántara.