Un cas d’èxit de l’acusació popular: el judici a Rafael Blasco pel desfalc en Cooperació

El maig del 2014, el TSJ valencià condemnava l’exconseller popular Rafael Blasco a huit anys de presó i a vint d’inhabilitació per a ocupar un càrrec públic com a autor d’un delicte de malversació de cabals públics en la primera peça jutjada del cas Cooperació, condemna que posteriorment es reduiria a sis anys i mig. L’exdirigent popular, que actualment és a la presó, està pendent de la resta de les causes que es jutgen o es jutjaran a València.

Dues diputades autonòmiques, Clara Tirado (PSPV) i Mireia Mollà (Compromís), van denunciar l’octubre del 2010 davant de la Fiscalia Anticorrupció les irregularitats detectades en la conselleria que llavors dirigia Rafael Blasco, el desviament de fons públics destinats a ajuda humanitària a butxaques privades. Un altre actor important en la causa ha sigut –i continua sent-ho– la Coordinadora Valenciana d’ONGD (CVONGD), que exerceix l’acusació popular en la causa.

Les ONG valencianes, la reputació i la faena de les quals en països en via de desenvolupament han estat perjudicades per la gestió de l’exdirigent popular al capdavant del departament de Cooperació i Solidaritat de la Generalitat Valenciana, han pogut desenvolupar aquesta tasca gràcies al suport de més d’un centenar de persones i d’organitzacions que han exercit un micromecenatge que ha permés recaptar prou fons per a poder continuar desenvolupant aquesta acusació popular.

Aquest finançament col·lectiu els ha permés recaptar 7.243 euros amb els quals han pogut cobrir les despeses judicials del segon judici del ‘cas Blasco’ –que jutja l’intent fallit de construir un hospital a Haití i que té lloc des de fa unes quantes setmanes en l’Audiència de València (està previst que finalitze aquest mes de juliol)–, derivat de la personació de la Coordinadora com a acusació popular en allò que suposa “un exemple de la lluita ciutadana contra la corrupció i en defensa de la solidaritat i la cooperació internacionals per al desenvolupament”, expliquen des de la CVONGD.

L’acusació popular

El ‘cas Blasco’ és un exemple de la personació de l’acusació popular en casos de corrupció, però no és l’únic. L’expresident de la Diputació de Castelló i del PP provincial, Carlos Fabra, va ser condemnat el novembre del 2013 a quatre anys de presó per un delicte contra la Hisenda Pública –l’exbaró provincial popular va eixir de la presó després que el tribunal en decretara la llibertat condicional l’abril del 2017 després d’haver complit tres quartes parts de la condemna. En aquesta causa, l’UCE (Unió de Consumidors d’Espanya) va exercir l’acusació popular. La defensa de Fabra va demanar al jutge, sense èxit, que l’UCE, amb advocats que eren regidors socialistes, deixara de formar part de l’acusació.

El Partit Popular va intentar el 2017, arran de la citació com a testimoni de Mariano Rajoy en el cas Gürtel –el PP vinculava l’acusació popular en aquesta causa al PSOE a través de l’Associació d’Advocats Demòcrates per Europa (Adade)–, que hi haguera un canvi en la figura de l’acusació popular i particular perquè deixara de ser utilitzada pels partits polítics com a eina de “desgast polític” de l’adversari.

També han sigut conegudes les participacions polèmiques com a acusació popular de Vox en la causa del Procés, que s’ha desenvolupat en l’Audiència Nacional, o la de Manos Limpias en el cas Nóos.