L’etapa valenciana de la residència de senyoretes de la República, un ateneu de formació i sororitat per a dones

En el número 42 del carrer de la Pau de València hi ha una placa de pedra que recorda: “Aquest edifici va acollir els més prestigiosos intel·lectuals i artistes espanyols, quan des de la Madrid assetjada (1936-1939) van ser evacuats a València. Es va anomenar casa de la cultura el patronat de la qual va presidir el poeta Antonio Machado”. La placa, col·locada el 1984 per l’Ajuntament de València, es va situar en l’immoble en què es va allotjar la resistència intel·lectual republicana durant la guerra. En el mateix edifici es va situar durant la guerra la Residència de Senyoretes, considerat el primer centre oficial de foment de l’ensenyament universitari per a dones a Espanya. Ací no hi ha placa que ho recorde.

Els estudiosos espanyols donaven per acabada l’etapa de la residència, una mena d’ateneu de formació per a dones creat el 1915, poc després del colp d’estat del 1936. Un mite que la investigadora i presidenta de l’Associació Cultural Institut Obrer, Cristina Escrivà, s’ha encarregat d’esborrar amb el seu últim treball.

La investigadora va començar a treballar el 2015 sobre un lapse temporal quasi desconegut en la resta de l’Estat, però que als voltants de la capital valenciana sí que estava documentat. Les circumstàncies de la guerra, la negació de la seua existència per part de la dictadura i l’escassa bibliografia li van posar les coses difícils, reconeix en el pròleg del seu llibre La residencia de señoritas (1936-1939): la etapa valenciana del grupo femenino de la residencia de estudiantes, editat per l’Institut Obrer.

Escrivà va rastrejar els arxius de la fundació Ortega i Gasset fins que va trobar anotacions administratives i restes de rebuts que demostraven l’activitat del centre durant el període a estudiar, per a constatar més endavant que les anotacions coincidien amb les estudiantes.

La residència va ser “una entitat exemplar per al model educatiu”, ja que va fomentar, des del 1915, l’ensenyament per a dones en un àmbit exclusivament femení. Organitzada pel Grup Femení de la Residència d’Estudiants, pensada en principi per a qui poguera pagar-la, es va incloure un sistema d’obreres que va integrar la classe treballadora en l’ensenyament.

La residència va formar part de la política educativa de la República durant la guerra, una mena de resistència acadèmica femenina. En termes actuals, parlaríem d’un espai de sororitat i empoderament a través de l’accés al coneixement. L’èxit, apunta la investigadora, es deu entre altres qüestions a l’obertura dels estudis universitaris a les dones. Emparada per la Institució Lliure d’Ensenyament i la Junta per a l’Ampliació d’Estudis, un organisme que buscava acabar amb l’aïllacionisme científic d’Espanya i afavorir l’intercanvi cultural i acadèmic, la residència va estar guiada per la pedagoga i humanista María de Maetzu.

Entre els seus objectius estava “possibilitar l’obertura de noves perspectives professionals a les dones en àmbits com la ciència o la biblioteconomia (...) les joves tenien més possibilitats d’estudiar idiomes, millorar la seua educació o ampliar els seus coneixements i beneficiar-se d’intercanvis culturals”, assenyala Escrivà en el llibre. Va acollir conferències de Rafael Alberti, Ángel Ossorio, José Ortega y Gasset, María Montessori, Marie Curie –en la seua etapa madrilenya– i lectures sobre Hegel.

Segons la investigadora, amb el colp d’estat un grup d’alumnes i exalumnes, vinculades encara a la institució, traslladen la residència a Paiporta (València), en l’Hort de les Palmes. Quan el govern republicà es va traslladar a Barcelona, la residència va ocupar el seu edifici a València, on va continuar desenvolupant la seua activitat. Escrivà va aconseguir localitzar exalumnes que narren la seua etapa a Paiporta-Picanya (els termes municipals van canviar amb la guerra), que expliquen l’associacionisme dins de la residència i els seus vincles amb organitzacions antifeixistes. “La residència valenciana va nàixer amb la idea d’acollir estudiantes que ompliren les aules de dones per a construir una societat moderna. Una institució amb perspectiva de gènere en l’esfera pública docent”, explica.

“Més de 250 dones van continuar estudiant per reconstruir Espanya, havien de formar part d’aqueixa reconstrucció, estaven en la primera línia”, però la reconstrucció somiada no va arribar. En acabar la guerra, la institució és absorbida per la Secció Femenina i “no es va concebre que tinguera un altre caire”, i es va esborrar del mapa el trasllat a València i les dones que havien treballat per la igualtat efectiva. “El franquisme va negar a la dona revolucionària, propietària de la seua persona i el pensament lliure”, sentencia Escrivà.