La periodista que ha investigat les esterilitzacions forçades a dones amb discapacitat: “És violència”

La periodista María Bonillo (València, 1988) presenta la seua investigació sobre l’esterilització forçosa de dones amb discapacitat a Espanya. Bonillo, llicenciada en Periodisme i màster en Drets Humans per la Universitat de València, va obtindre la Beca de Periodisme d’Investigació Josep Torrent que atorga la Unió de Periodistes Valencians per a traçar una història completament desconeguda que s’ha plasmat en el llibre Ventres sota custòdia. Història de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat, editat per la Institució Alfons el Magnànim.

En aquesta entrevista amb elDiario.es, la periodista reflexiona sobre les dificultats per a investigar les esterilitzacions forçoses –“a penes n’hi ha dades”, lamenta– i desgrana la nova legislació a Espanya, així com la història de les polítiques eugenèsiques al món. “Durant el procés d’investigació i escriptura em vaig gravar alguna cosa a foc: no generalitzar i no jutjar. Hi ha milers de casos, tots diferents”, diu l’autora de Ventres sota custòdia.

Ha abordat una investigació complicada per ser un tema desconegut. Com se li va ocórrer, com ha investigat i quines fonts ha usat?

El febrer del 2020, poc abans que ens tancàrem a casa nostra per la Covid-19, estava a casa llegint el diari Levante-EMV.Recorde que estava passant per damunt de titulars i, de sobte, em vaig parar en sec. Un breu deia que les Corts Valencianes reconeixien les esterilitzacions forçoses a dones amb discapacitat com a violència contra la dona. Com que esterilitzacions? No tenia ni idea que això es feia. Al meu cap va sonar un “doncs clar, com no ha de ser violència?”. En aquest moment van obrir la convocatòria per als premis de periodisme d’investigació Josep Torrent de la Unió de Periodistes i vaig presentar la proposta d’investigació, perquè no entenia que es fera una cosa així i tenia moltes preguntes que no em treia del cap.

Sense les associacions que treballen amb persones amb discapacitat no hauria sigut possible fer aquest llibre. A través d’elles vaig contactar amb diferents testimoniatges. També vaig buscar fonts en l’acadèmia: dret, medicina, bioètica, psicologia... Les fonts judicials oficials no m’ho van posar fàcil. A penes n’hi ha dades. Les poques que n’hi ha (fins al 2020, quan es va canviar la llei) indiquen que en una dècada s’han esterilitzat més de mil dones a tot Espanya.

Com es regulava l’esterilització de les dones amb discapacitat a Espanya abans de 2020?

Fins al 2020, l’article 156 del Codi penal permetia esterilitzar persones amb discapacitat sense el seu consentiment i a petició dels seus pares o tutors legals, sempre que ho aprovara un jutge. Era, formalment, una demanda contra el seu fill o filla. Llavors es posava en marxa la maquinària judicial habitual: la recopilació de conjunt probatori per a demostrar que aquesta persona no té les capacitats suficients per a ser pare o mare. Hi havia una exploració per part del jutge i un reconeixement forense, en un mateix acte. Una vegada fetes aquestes diligències i emesos sengles informes, se citava les parts intervinents, per exemple, els pares i el ministeri fiscal. El jutge o jutgessa també podia demanar totes les proves complementàries que necessitara, com ara documents, testimoniatges o perits. També hi havia una audiència amb els familiars més directes.

Què va canviar el 2020?

Aquesta pràctica, totalment legal i reconeguda en el nostre Codi penal, constituïa un delicte sobre la base del Conveni d’Europa de Prevenció i Lluita contra la Violència contra les Dones i la Violència Domèstica, conegut com a Conveni d’Istanbul. Finalment, el desembre del 2020, dotze anys després d’adherir-se a la norma internacional, Espanya ho va prohibir i ara el Parlament Europeu s’ho planteja també.

On estan els límits ètics?

Durant el procés d’investigació i escriptura em vaig gravar una cosa a foc: no generalitzar i no jutjar. N’hi ha milers de casos, tots diferents. Diferents graus i tipus de discapacitat i comprensió de l’entorn. Recorde la indignació que vaig sentir quan vaig llegir aquella notícia que va donar lloc al llibre i després va vindre la sensació estranya que em va quedar quan vaig parlar amb la mare de Vera, un dels testimoniatges. En la vida m’atreviria a jutjar aquesta mare per l’esterilització. Les famílies són les que viuen amb els obstacles quotidians. Amb les llums i les ombres. Són el producte del sistema de creences instal·lat durant segles, que veu amb normalitat que una persona que no s’adapta als cànons de normalitat no es puga o no haja de reproduir-se, pel bé del menor o per la càrrega que suposaria per a la família.

En compte de criminalitzar, cal sensibilitzar i aportar la xarxa de suport necessària. L’esterilització és violència, ho diu l’ONU i els convenis internacionals. Hi ha altres mètodes i cal optar per aquests sempre que es puga. La medicina ho permet.

Quines diferències has percebut en com s’enfoca la sexualitat de les dones discapacitades respecte als homes?

Se’ls infantilitza constantment. Se’ls tracta com a eternes xiquetes incapaces de tindre parella o una relació sexoafectiva estable. La família tracta de protegir-les i pensen que amb les esterilitzacions ho aconsegueixen, però, a vegades, és tot el contrari, perquè en esterilitzar, si hi ha abusos o violacions, se silencia l’element que pot ser senyal d’alarma: l’embaràs. És trist i dur, però es pot arribar a convertir en una mena de barra lliure d’abusos pel fet de no deixar una empremta tan visible com l’embaràs.

S’assumeix que, com que la dona és la que es pot quedar embarassada, és la que té el “problema” i se les sotmet a una operació definitiva com és la lligadura de trompes, en compte d’optar per altres mecanismes anticonceptius. La vasectomia, per exemple, és reversible i a penes dura deu minuts amb anestèsia local. Però no es fa. El capacitisme és pensar que, com que la persona té diversitat funcional, no serà bona mare i el patriarcat fa la resta: bolcar tota la responsabilitat de les cures i la criança en la mare, com si el pare o la resta de la xarxa familiar no tinguera un paper rellevant en el procés.

Quin paper fan les associacions de persones amb discapacitat?

Les associacions fan un paper importantíssim en la divulgació i la sensibilització del tema, amb tallers sobre sexualitat en què els expliquen com funciona el seu cos i com accedir-hi. Els parlen de la importància del consentiment. Perquè les dones amb discapacitat les travessa una doble discriminació, el masclisme i el capacitisme.

Què és el capacitisme i quina influència té en la qüestió de les esterilitzacions forçades?

És la discriminació i el prejudici social contra les persones amb discapacitat. Inclou estereotips nocius, conceptes erronis, barreres físiques i opressió en més escala. Està alineat amb el model d’exclusió, que sosté que la societat hauria d’anar encaminada a ‘prescindir’ de les persones amb altres capacitats. Ací entraria l’eugenèsia, ‘depurar’ la raça perquè les persones amb “tares” no suposen una càrrega o una despesa social. I, per descomptat, que aquestes persones no es reproduïsquen.

Als Estats Units, per exemple, va haver-hi una sentència famosa en la dècada de 1920 del segle XX, en plena expansió de l’eugenèsia en aquest país (no va ser cosa només dels nazis), en què el jutge va autoritzar una esterilització d’una dona internada en un centre dient que “amb tres generacions d’imbècils n’hi ha prou”. Això és el capacitisme.

El seu llibre enllaça amb la història de les polítiques eugenèsiques en règims totalitaris, però, fins fa ben poc, hi ha hagut casos més recents, com el de la població gitana en certs països europeus. Com ha canviat en els últims temps?

Les esterilitzacions no han sigut només una arma dels règims totalitaris. Democràcies ben assentades les han portades o continuen portant-les a terme. Suècia seria el cas més greu, seguit dels Estats Units. A Suècia la població gitana va ser la que més va patir i es continuava fent fins a la dècada de 1990, però també dones amb problema psicosocials. A l’Índia, amb l’enorme pressió demogràfica que tenen, s’ofereixen estilitzacions a canvi d’un mòbil o l’equivalent a 20 euros. Però, en una cultura fortament patriarcal, els resulta més pràctic esterilitzar la dona que conscienciar sobre l’ús del preservatiu o sotmetre els homes a una ràpida vasectomia.

Em va sorprendre veure que, per exemple, fins al 2016, a Noruega s’obligava les persones trans que volien sotmetre’s a una operació de canvi de sexe a esterilitzar-se. A Dinamarca fins al 2014. A Suècia, amb el seu passat fosquíssim en les esterilitzacions i pràctiques d’higiene racial, fins al 2013. A Amèrica Llatina també és habitual. A Espanya, després del canvi de llei el 2020, ja no és la norma i les famílies cada vegada menys recorren a això. Hi ha hagut un canvi de mentalitat en aquestes, encara que continua havent-hi una part de la població que ho continua veient ‘normal’. Potser, d’ací a uns anys, parlem de tot això com una cosa que de veritat ha quedat en el passat.