Andrés García Reche: “Aquest mantra que hi ha per ací que per a ser competitiu has de pagar salaris baixos és una mentida”

Andrés García Reche va ser conseller d’Indústria en el Govern de Joan Lerma, a qui va acompanyar en diversos càrrecs en la primera etapa dels socialistes valencians en el poder. Des del departament va impulsar la creació de les xarxes d’instituts tecnològic i va posar en marxa les primeres polítiques industrials de la Generalitat Valenciana amb una oposició important a aquestes.

Després d’unes quantes dècades de producció acadèmica i assessorant diferents organismes, el president de la Generalitat, Ximo Puig, el va proposar per posar en marxa l’Agència Valenciana d’Innovació. García Reche va ser ratificat per tres cinquenes parts del parlament valencià com a vicepresident executiu de l’Agència Valenciana d’Innovació. Autor de Qué hacer con el modelo productivo: guía básica para gobernantes audaces (Tirant Humanidades, 2020) i de missatges incendiaris en les xarxes socials, atén elDiario.es des de la seu de l’Agència a València, on conversa sobre el model productiu, els salaris, i el paper del coneixement en la indústria.

Pregunta per a un exconseller d’Indústria: La millor política industrial és la que no existeix?

(Riu) Hi ha discrepàncies respecte de qui ho va dir, crec que s’atribueix a qui mai va ser. Fa falta una política industrial per raons molt òbvies. Primer, perquè en l’època dels huitanta i noranta –en el context de la cita, que s’atribueix a l’exministre socialista Carlos Solchaga, en la mateixa època en què García Reche va ser conseller–, la necessitat era molt òbvia. Parlem d’un teixit industrial molt de pime, encara no havia arribat la globalització de veritat, però apuntava maneres. Les pimes estaven immerses en un procés per al qual no estaven preparades cada empresa per separat. Una empresa menuda no tenia capacitat per a estar en un mercat global i complir els seus estàndards; les nostres pimes havien fet un esforç notable, però llavors es requeria disseny i unes normes, i això només podia donar-se a través d’una política industrial que posara al costat dels grans clústers de pimes centres, instituts tecnològics, que els permeteren enfrontar-se a l’homologació, a la qualitat i al disseny amb solvència.

La política industrial no és opcional. Quan es parlava en aquell moment de política industrial es parlava des de Madrid, on pensen en grans empreses; és aquesta mena de pensament des del centre pel qual, per definició, l’empresa és la gran empresa. I nosaltres no som gran empresa. Ara, en un moment en què la globalització és total, en què es desenvolupa el gran canvi tecnològic, la digitalització, no tindre política d’innovació, més que industrial, és una insensatesa. Qui no en tinga, ho pagarà.

I què és una política d’innovació? Com es tradueix?

Quan un analitza per què les empreses avancen o no avancen de manera solvent en un context internacional, l’explicació és senzilla: innovació. Incorporació intensiva de coneixement a tota la seua activitat productiva. L’activitat productiva més coneixement és innovació. Per què és més important que mai? Perquè hi ha tanta competència internacional, tan forta, tan dura, tan ràpida, que només pots competir de manera solvent si innoves permanentment. La innovació et permet anar sempre per davant; si no innoves, sempre vas per darrere. Et poden clonar ràpidament qualsevol activitat, però no la innovació, la incorporació tecnològica, de procediments.

I aquesta carrera cap a on ha de portar?

Ha de portar a resoldre els problemes que té el sistema productiu i el creixement econòmic de manera solvent. Quan es parla de sostenibilitat, per exemple, què és? És un procés d’innovació que agafa les activitats productives i les transforma en sostenibles. Una activitat passa a ser sostenible si incorpora coneixement científic i tecnològic. No es pot ser sostenible sense incorporar innovació.

Però el creixement a perpetu no és incompatible amb la sostenibilitat?

No. Depén de com es mire. En primer lloc, el creixement que s’ha produït des dels anys 50 fins ara té més a veure amb allò immaterial que amb allò material. Quan en els 70 i 80 es feien previsions sobre els límits del creixement, Meadows i companyia tenien molta raó. Si els estàndards de creixement eren els de la segona gran industrialització era evident que no portava enlloc, perquè es consumirien tots els recursos naturals en un interval relativament curt de temps. Això no és que no continue sent un problema, que ho és, i s’ha de buscar una solució, però no oblidem que la major part d’aquest creixement s’ha fet a través d’intangibles. Si un pesa el PIB del món pot veure que pesa igual que en els anys 50 i, no obstant això, val cinc o sis vegades més. Com és possible ser cinc vegades més ric i que el consum material s’haja mantingut estable?

Però el discurs del creixement continua anant parell a construir més, ampliar ports i aeroports... Això és material.

Tu mesura el PIB dels països europeus més desenvolupats i compara’l amb el que era en els 70 i els 80. Ha crescut molt més la riquesa que l’aportació material, que el consum de matèries primeres. Només hi ha un element que està creixent molt i és preocupant i hem d’abordar-lo: el tema energètic. Fins i tot les noves tecnologies són un consumidor enorme d’energia elèctrica i això pot ser un limitant en el futur, és un element que aparentment no contaminava i pot ser contaminant de manera indirecta. És decisiu per a la innovació, però és un alt consumidor d’energia. Esperem que tot el que té a veure amb la mineria de bitcoins i etcètera comence a tindre entrebancs; és irresponsable no prendre mesures.

Li he llegit alguna vegada que el boom de la construcció va ser el nostre llast, una oportunitat desaprofitada per a teixir aquest sistema d’innovació. Va ser una decisió política, empresarial, un desistiment de funcions?

És un tret molt característic d’aquest país, en què no fem mai diagnòstics de quin és el problema. Ací hi ha un problema, que a la Comunitat Valenciana almenys s’ha intentat solucionar i per això s’ha creat l’AVI, que consisteix en el fet que no sabem què ens passa en el terreny econòmic. Un es pregunta per què Espanya té la renda per capita que té, per què aquesta taxa d’ocupació... I ens adonem que ningú ha posat damunt la taula el problema principal d’aquest país des de sempre: l’activitat genera poc valor afegit. I a més les empreses són menudes. No busque més. Això què vol dir? Que si generes poc de valor afegit tindràs sous baixos i renda per capita baixa, siga com siga el mercat de treball. Els salaris els defineix a mitjà termini el valor afegit; la productivitat de les empreses. Tota la resta són contes. I la renda per capita, igual: les regions que tenen empreses amb alt valor afegit tenen una renda per capita elevada. El problema d’Espanya ha sigut no entendre això tan simple. Si no hi ha diagnòstic, no hi ha solució. Es diu que si el mercat de treball és més o menys flexible, que si sobra o falta educació... hi ha una desorientació general.

Vosté acaba de fer un diagnòstic.

Som pocs els que ho diem. Llavors, què passa? Mira l’estructura dels governs a Espanya, són ministeris sectorialitzats: indústria, comerç, economia. Necessitem coordinar, empényer, enfortir, de manera decisiva una cosa tan simple com el sistema d’innovació. S’ha acabat ja això de pensar en activitats parcials. Per a augmentar aquest valor afegit, que és baix en totes les activitats en general, necessitem un sistema d’innovació fort. Matèria grisa generant coneixement al sistema productiu, que l’incorpora i genera un augment del valor afegit. Com que el sistema d’innovació és feble...

La gent ho resumeix dient que gastem –la societat, l’empresa, no sols el Govern– poc en R+D, en coneixement científic, però és un aspecte parcial, una cara del problema. L’altra és que el que invertim no arriba al nostre sistema productiu; no s’han parlat els científics amb els empresaris. Tot el que hem invertit en R+D ni tan sols ha arribat a les empreses. Quan vam fer l’anàlisi a la Comunitat Valenciana i vam veure què no funcionava, que teníem un sistema amb poc de valor afegit, es va crear l’Agència Valenciana d’Innovació. El president Ximo Puig ho va veure clar des del principi.

Però tenim les universitats plenes de producció científica.

Tenim molt bona qualitat científica i poca connexió amb l’empresa. Les empreses són massa menudes i no s’hi aproximen, no és culpa de ningú, però les universitats històricament han fet prevaldre la publicació de resultats d’investigació per a fer carrera professional més que connectar-se amb el teixit productiu. És essencial que la gent investigue i publique i faça bona ciència. Però com és possible que si fem molt bona ciència tinguem un sistema productiu tan mediocre?

I això com es corregeix?

Creant institucions com l’Agència Valenciana d’Innovació, que es dedica a asseure en la taula científics, empresaris i tecnòlegs per definir els problemes que cal resoldre i com resoldre’ls. Això és el que urgeix.

Té a veure també amb l’estructura del mercat, amb aquest pes del sector serveis?

És tan innovador o no com el sector industrial.

Però l’amo d’un bar no va a la universitat a buscar el catedràtic, ni l’amo d’un gran hotel.

Bé, clar que no. Ni a aquest nivell ni a uns altres. Per això calia una institució que empenyera a empreses a cooperar, a resoldre problemes del sector productiu. Perquè les empreses van a la seua, els investigadors a la seua i la casa sense agranar. Per què nosaltres tenim un 25% de la nostra matèria grisa en les universitats, el CSIC, en fundacions, dedicada a investigar en salut? Tenim grans investigadors en salut i no tenim un sector productiu en el sector de salut equivalent. El sistema d’innovació falla. Donem idees i coneixements a altres països a través de les nostres publicacions i patents. En el nostre sistema hi ha un potencial important ensopit; si l’alliberes, pot generar bastant activitat econòmica a mitjà termini.

I he de rectificar-te una cosa: si observes en el món de la restauració, en qualsevol, sempre hi ha uns que guanyen mercat per la innovació. Qui progressa és el que innova i això val per a tot. O s’aborda tot això de cara, amb una bona governança, o no tirarem avant.

Com ha treballat l’agència en aquest sentit?

Tenim diverses taules, on plantegem els problemes. Preguntem a científics i empresaris quins creuen que poden resoldre. Ells dialoguen i defineixen els reptes. I després preguntem quins creuen que nosaltres, la Comunitat Valenciana, amb els nostres centres d’investigació, podem solucionar. I passem aquests programes de solucions potencials a les nostres convocatòries. Això és innovació orientada. Ací fem prevaldre els programes de cooperació conjunts, de grups d’empreses i grups investigadors. Intentem anar empenyent el mercat a incorporar innovacions que resolen problemes de manera sostenible.

I des de l’AVI, des del sector públic, com pot treballar perquè no hi haja bretxes entre les que poden accedir a la innovació i les que no?

Hi ha institucions que actuen en diferents camps. Quan es va muntar l’Impiva (Institut de la Petita i Mitjana empresa), es va fer, perquè es necessitava actuar sobre la pime. Però hui el problema no està en cada petita empresa per separat, està en el fet que algú puga assumir els grans reptes del sector productiu i això requereix una grandària. Les pimes necessiten créixer, no totes, però en general tenim una dimensió reduïda. I per a créixer cal innovar. Ho repetisc moltes vegades: no és que no innoven perquè siguen menudes, és que són menudes perquè no innoven.

Ací entrem en un cercle viciós. Com es trenca?

Deus haver sentit a parlar de les empreses tractores. Si les observes i segueixes els proveïdors, veuràs que hi ha moltes grans empreses que tenen proveïdors molt innovadors. A vegades les grans empreses necessiten que unes altres els resolguen els seus problemes en innovació en alguns aspectes, llavors llancen requeriments d’innovació als seus proveïdors. Els que els assumeixen es troben amb una demanda tremenda i la seua grandària es multiplica. Innovar és la millor manera de créixer; la resta és vella política, donar incentius, fusions... Això no funciona.

Quan traus un producte nou important al mercat et converteixes en monopolista un temps. Recorda el llançament de l’iPhone. És una innovació disruptiva que ix al mercat sense competidors, ets el primer a arribar-hi, crees el mercat. I quan hi arriben els competidors, innoves una altra vegada. Abans es parlava de competitivitat baixant els salaris, que és una favada; en aquesta carrera sempre perds, sempre hi haurà algú que pague menys. Competitivitat és coneixement i innovació.

La productivitat és baixa, els salaris pitjors, les empreses menudes. Quin és el pla per a solucionar-ho?

Augmentar el valor afegit de tot el que fem, estendre la base productiva a coses per a les quals tenim capacitat i augmentar la grandària de les empreses a través de la innovació. I si cal utilitzar per a fer-ho les grans empreses tractores, s’utilitzen. I si pots utilitzar l’Administració pública, també. Per això fem tant de recalcament en la compra pública innovadora.

I què és la compra pública innovadora.

Que el sector públic es dedique a comprar innovació; no productes, sinó tecnologia que desenvolupes per solucionar un problema que tens.

A la Comunitat Valenciana tenim un petit problema: l’infrafinançament autonòmic. Si anem justos per a pagar la sanitat, la dependència, l’educació... El que queda per a innovació és no res.

És un dels problemes principals. El que ha fet el Govern del Pacte del Botànic és una heroïcitat. Crear l’Agència Valenciana d’Innovació, enfortir l’Institut Valencià de Finances i l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial, en aquesta situació de precarietat absoluta, de desigualtat manifesta, d’injustícia òbvia en el tema del finançament, és una heroïcitat. Fa sis anys el segell distintiu de la Comunitat Valenciana era la corrupció; mira hui de què es parla, tothom fa innovació. La Unió Europea diu que, de totes les regions espanyoles, la que més ha millorat en innovació des del 2014 és la valenciana. Hui la discussió és sobre innovació, sobre ciència.

La falta d’innovació en el sector privat és una qüestió cultural o de múscul?

Estem creixent bastant en inversió empresarial en R+D. Un altre dels problemes no és que invertim poc, és que l’empresa inverteix menys del que caldria, si ho comparem amb Europa. És un problema de grandària, en quins sectors tenim més potència. I que el sistema no funcionava, que l’empresa espanyola i valenciana no sabia fins fa poc que hi havia científics que podien resoldre els seus problemes perquè ningú feia d’intermediari qualificat. Aquest és el paper que volem tindre nosaltres; devem haver fet coses malament, però hem aconseguit que hi haja una certa conversa. L’AVI la dirigeix el sistema d’innovació, no la Generalitat: s’asseuen les universitats, els instituts tecnològics, la patronal i els sindicats. Hi ha un consens social al cap de tres anys de funcionament efectiu.

Han doblat el pressupost enguany, amb unes ajudes de 57 milions d’euros. Quin ha sigut l’impacte sobre el teixit productiu?

En la pràctica, 66 milions per als pròxims tres anys. No hem transformat el model productiu encara, però hem mobilitzat 300 milions d’euros. Nosaltres financem projectes que resolen els problemes que ja s’han plantejat ací. Enguany comencen a acabar els projectes del 2018. No podem mesurar-ne l’impacte encara. Quan un projecte acaba amb nosaltres encara li queda una mica per veure els resultats.

Parlàvem abans de la visió partidista, de les anomenades paradetes, com s’ha qualificat aquesta agència des de l’oposició. Com demostrar que alguna cosa funciona tan a llarg termini?

És complicat. Per això aquestes institucions sempre tenen una part social molt poc inclinada, sempre hi ha un fre, de caràcter partidista normalment. La seua eficiència es valorarà d’ací a cinc, sis o set anys. Quan es van plantejar les xarxes d’instituts tecnològics, el parc tecnològic, tot això es va fer enmig d’una batalla mediàtica i partidista... M’alçava tots els dies amb pressió, però si haguera dimitit, no hi hauria res d’això, perquè tot estava en contra, tot era un balafiament. Ara es reprodueix el mateix procés. Quan l’AVI és una institució consensuada, comença la batalla. L’AVI ja té un pressupost per a impactar en el teixit productiu. I ací no entrarà el partidisme, ni els partits, això és un tema del sistema d’innovació.

Però vosté va ser conseller del PSPV-PSOE.

Jo no tinc carnet del PSOE des del 1995. Soc socialdemòcrata, però no de cap partit. I puc demostrar, i m’agradaria que hi haguera un debat sobre això, que la socialdemocràcia és l’única cosa que té sentit en matèria econòmica. La socialdemocràcia gestiona millor l’economia que la dreta, això que la dreta gestiona millor és una falsedat que compra molta gent.

El benefici és privat i les pèrdues públiques.

Tot això es basa en el duo Aznar i Rato. Només van fer una cosa: vendre totes les empreses públiques i liberalitzar el sòl. Ni tan sols es van quedar el consell d’administració. Ho van vendre tot, així van rebaixar el deute i van reduir el dèficit i van entrar en l’euro. I després va vindre la bambolla immobiliària, que va acabar amb el nostre model turístic. La gestió econòmica va ser nefasta. Va destrossar tot el territori. Ara com hem de dir que volem un valor afegit en turisme, si s’ha destrossat la destinació turística.

Estabilitzaran el pressupost de l’AVI?

Això volem. Dos o tres anys amb aquest pressupost ens permetrà tindre impacte en el teixit productiu.

Va escriure aquest tuit fa uns dies: “L’atur juvenil se soluciona exactament igual que l’atur en general. A saber: amb més empreses, més grans i molt més productives”. En una altra entrevista amb aquest diari, va dir: “La manera més realista que l’economia valenciana guanye en productivitat i, per tant, milloren els salaris és injectar la innovació en vena”. Vincula constantment els salaris a la productivitat i a la grandària, però no resulta idealista pensar que una empresa, per ser més gran, pagarà millors salaris? Com passa amb aquestes empreses de l’anomenat capitalisme de plataformes.

Si és més productiva, sí.

Però això és una decisió. Deliveroo i Glovo no paguen bons salaris, ni els hostalers a les kellys.

Això són casos concrets, on hi ha de tot. Una cosa és que pugues pagar salaris alts i una altra que els pagues. Un empresari pot tindre la temptació de, amb un valor afegit alt, pagar salaris baixos. Però no és intel·ligent. O li importa poc qui treballa, ni tindre qualificació, però hi ha empreses que tenen molt clar que o retribueixen bé els seus treballadors o no funcionen. Hi ha grans cadenes de distribució d’alimentació que tenen preus baixos i paguen salaris elevats perquè la seua productivitat és més alta.

Però la tendència sembla ser a la precarització: a trossejar contractes. Quants enginyers acaben la universitat i cobren sous baixos?

La tendència és a la dualització. Els enginyers que treballen en Apple guanyen molts diners. Els que fabriquen en altres llocs, és una altra cosa.

I ací el contracte mitjà d’un jove no arriba a mil euros al mes.

Però mira què produeixen les empreses que paguen salaris baixos, mira la seua productivitat. A Espanya no li interessa a ningú la productivitat. Discutim de pensions i es parla de natalitat i envelliment, però qui parla de valor afegit de la productivitat. Si ho augmentàrem, tindríem un problema menor. És una variable que no apareix en les discussions. Els economistes que ixen en la tele són uns incompetents manifestos. El problema de les pensions és que el que produïm té poc de valor afegit. El baix valor afegit i la baixa productivitat és el primer problema econòmic d’Espanya, que genera tots els altres.

I què hi ha del tipus de sectors? Sempre es diu que som un país de cambrers...

No és el mateix ser cambrer a Copenhaguen, Niça o Hèlsinki que a Torremolinos. Allí tenen valor afegit. Pensa quant es paga per un hotel, per prendre alguna cosa. Això és la productivitat. Els llocs, les destinacions, els països tenen un valor afegit i si la gent ho paga és perquè ho val, perquè volen anar-hi. Segons les normes habituals, hi ha empreses que no podrien ser competitives perquè els seus productes són cars. Però hi ha gent que ho paga. Per què?

També tenen salaris per a pagar-los.

I això no és competitivitat? Ser competitiu és tindre un mercat i un client. No és a costa de salaris baixos. Aquest mantra que hi ha per ací que per a ser competitiu has de tindre salaris baixos és una mentida. Hi ha molt d’economista que ix en la televisió que desconeix els fonaments bàsics de l’economia. Es diuen vaguetats, sempre mirant el detall. O es fan dos-cents estudis per dir que falta R+D, i ja fa sis anys que vam muntar l’Agència.

L’altre dia en la presentació de la Fundació LAB es van presentar alguns estudis que apuntaven aquesta escassa inversió privada en innovació. Com dialogaran amb ells?

És una bona notícia que una institució com a AVE (Associació Valenciana d’Empresaris) munte una fundació per potenciar la innovació. Espere que els seus continguts aconseguisquen impactar de manera significativa perquè les empreses augmenten la inversió en R+D i que les grans empreses facen el seu paper central, que facen de tractores. Nosaltres ho secundarem sens dubte.