Antonio Ariño, sociòleg: “La prostitució és una institució: no existeix sense terceres persones que intervenen, organitzen i es lucren”

Antonio Ariño (Allepuz, Terol, 1953) defineix la prostitució com a institució i com a sistema, des dels orígens. Amb independència de l’època, existeix en nombroses societats des que tenim constància gràcies a l’escriptura, explica. Per institució el catedràtic de sociologia de la Universitat de València al·ludeix a un “sistema de pautes de comportament regulades i estables en el temps”. “No hi ha prostitució sense terceres persones que intervenen, organitzen i es lucren”, assenyala. La prostitució independent és minoritària i, fins i tot en aquests casos, recorre a plataformes web de tercers per publicitar-se.

Ariño és un dels experts a qui el Fòrum Abolicionista creat per la Conselleria de Justícia del Govern Valencià ha encarregat un informe per a plantejar mesures contra l’explotació sexual. La prostitució, constata el seu informe, “reflecteix i expressa” nombroses desigualtats: de gènere, de classe, de procedència ètnica, d’edat. El sociòleg planteja un estudi de la prostitució des de la perspectiva demandant, analitzant els homes –el 99,7% dels quals paguen per sexe, segons les seues dades– en contraposició als informes que se centren en la dona prostituïda, una translació de la visió patriarcal als estudis acadèmics. El màxim pes de l’estigma recau sobre les dones, que són percebudes com a éssers “perduts” i es troben amb una reinserció difícil. La prostitució s’entén com “una cosa que defineix el seu ésser” com a dones, mentre que no passa el mateix per als homes, afig: en el seu cas sempre es troben altres facetes que s’empren com a definitòries de la seua identitat.

La institució equivalent en termes històrics, en l’altra cara de la moneda, seria el matrimoni monogàmic. “On existeix la institució matrimonial hi ha fórmules alternatives per al consum de sexualitat masculina”, indica el sociòleg, que subratlla durant la conversa les desigualtats de gènere inherents a la transacció “al servei de les necessitats sexuals de l’home”. En tots dos casos, es tracta d’un mercat d’oferta i demanda entre homes i dones en situació de desigualtat.

Ariño estudia sociològicament la prostitució com a transacció econòmica –en situació d’asimetria de poder–, com també ho va ser el matrimoni per contracte o l’anomenat preu de la sang. La prostitució és l’intercanvi de sexe per diners, i com el matrimoni, es pot interpretar com un mercat, apunta. “El fet que siga una transacció per diners planteja fins a quin punt hi ha coses que es poden comprar” o si “hi ha coses o serveis que quan es compren es degraden”. Els diners, considera, quan s’introdueixen en determinades situacions de la vida, les corromp. Un altre factor d’anàlisi és el de l’anomenat alliberament sexual. L’investigador es planteja que si, en un context en què s’ha separat el sexe de la reproducció i l’amor del sexe, o “no tothom té la mateixa oportunitat” o “només és un alliberament comercial”. Per cert, “el dret al sexe no existeix”, recorda el catedràtic, que indica que “es creen asimetries en el gaudi en el mercat del sexe, tan desigual com els altres”.

La prostitució ha canviat molt en el temps i no deixa de fer-ho ara amb Internet: dels bordells medievals on podia haver-hi metges i cures responsables va passar als coneguts ‘barris xinesos’; de les vies urbanes a les perifèries i als clubs de carretera; i ara als pisos, d’una banda, i al control de les màfies, de l’altra, amb el creixement del tràfic i la feminització de la supervivència. Hi ha clandestinitat i invisibilitat: d’una banda, la tracta, com a activitat criminal, però que porta les dones explotades als carrers, que precisament per ser visibles són les més estigmatitzades; però després està la invisibilitat de les classes altes. Preguntat sobre la invisibilitat de les dones més vulnerables, un debat avivat per les mesures de confinament durant la pandèmia, el sociòleg matisa els termes: “Paradoxalment, les que estan en pitjor situació són les més visibles –apunta, en referència a les dones prostituïdes al carrer–. La privadesa sempre és un privilegi”.

En el context actual, és Internet la plataforma en què s’evidencia amb més cruesa el seu funcionament com a mercat i de les dones com a mercaderia, on es troba un “catàleg de serveis” amb classificació per sexe, edat, talla i altres característiques. “És un especejament de mercaderia amb una cruesa que no existia amb anterioritat”, denuncia el sociòleg. La mercantilització es produeix en diversos sentits, explica: el detall d’informació, la diversitat de serveis i de tarifes, l’especialització. “Hi ha fòrums en què després del que anomenen ”l’experiència“ els ”puters“ fan una valoració del servei, amb qüestionaris molt detallats”, apunta.

La prostitució des de la perspectiva del demandant

A partir de les dades de diferents enquestes, el catedràtic de sociologia dibuixa un perfil del demandant de prostitució. “Que siga una institució al servei dels homes no vol dir que tots la usen. Ho fa una minoria”, indica Ariño, que ressalta a més que “la freqüència en el consum de pornografia està directament relacionada”. “No és qualsevol home”, apunta, assenyalant les estadístiques que indiquen que és, principalment, un home entre 15 i 40 anys el tipus de persona que consumeix prostitució més sovint. Hi ha una sèrie de trets entre els que consumeixen sexe pagat, expressa, indicant que, en termes de probabilitats, és més probable que es faça entre homes de menys nivell socioeducatiu, socioeconòmic, sense parella i amb una percepció masclista sobre les dones.

Un corredor mediterrani

Una altra de les observacions que destaca l’anàlisi és el d’una mena de “corredor mediterrani” de la prostitució a Espanya. Dels 443.151 anuncis visualitzats en els sis portals web amb més visites i més triats per a la compra de sexe, l’11% (per damunt de 52.000) estan localitzats a la Comunitat Valenciana, especialment en zones de costa i a Alacant. Aquesta comunitat autònoma només està per darrere de Madrid i les Illes Balears en anuncis de prostitució.