Laura Martínez, autora de 'Desde la trinchera': “O ets bona i et tracten com a ximple, o llesta perquè ets dolenta”

La periodista Laura Martínez (València, 1994) és una lectora compulsiva. Amelia Valcárcel, Silvia Federici o Ana de Miguel són algunes de les seues autores referents. Va estudiar periodisme en la Universitat de València i, des de llavors, no ha parat de llegir i d’escriure. El 2015 va començar a treballar per a diferents mitjans de comunicació valencians i, un any després, va entrar a formar part de l’equip de l’edició valenciana d’elDiario.es. Des d’aquesta capçalera escriu sobre política institucional, feminisme i desigualtat.

Martínez acaba d’estrenar-se en el món editorial amb Desde la trinchera: microbatallas feministas (Catedral, 2021), un assaig àcid que reuneix un conjunt de vivències escrites en primera persona per una veu jove, feminista i, sobretot, de dona. L’autora conta situacions masclistes que viu en el seu dia a dia i expressa també reflexions que beuen de la seua faena com a periodista i del seu interés en autores feministes, i finalment ens recorda que “tenim molts fronts oberts”. En la seua trinxera, explica, estan les dones que vulguen canviar de manera “radical” el sistema i també els homes que vulguen col·laborar-hi. A l’altra banda, apunta, estan el patriarcat, el capital i l’extrema dreta.

Acabes de publicar un llibre que tu mateixa deies que no et veies “capaç” d’escriure, però ja el tenim damunt la taula. Com ha sigut aquest procés d’escriptura i d’autopercepció de tu mateixa com a autora?

Ha sigut i està sent complicat, perquè et defineixen com a periodista i escriptora, però els contestes que no ets escriptora i et diuen que sí, que ho ets perquè has escrit un llibre. És complex. El llibre feia temps que el mastegava i no acabava d’eixir. La pandèmia va ser el moment perfecte i va coincidir amb l’acord editorial. Va ser complicat, perquè vaig haver d’ordenar pensaments, notes i informació que ja tenia per intentar explicar amb claredat les idees i evitar que es mal interpretara el missatge. El llibre no és un atac a ningú, però tampoc una cosa naïf. Escriure intentant que cada paraula signifique el que vols que signifique va resultar complex, però estic contenta amb el resultat i amb l’acolliment.

Ets una lectora voraç, sempre portes un llibre diferent damunt i diria que quasi sempre són autores. A qui consideres els teus referents?

Això de la lectura compulsiva és una mica patològic. En diferents etapes de la meua vida he omplit buits amb diferents coses i últimament han sigut els llibres. Vaig començar a llegir autores de manera inconscient. Em vaig adonar que el meu univers literari estava ocupat per homes i, malgrat que m’havia interessat pel feminisme molt abans, vaig començar a ser conscient que havia de posar-li remei a casa amb unes certes lectures. Una autora em va anar portant a una altra i el camp referencial es va anar obrint. El llibre es basa molt en la lectura i l’assistència a conferències de les deixebles de Celia Amorós: Amelia Valcárcel o Ana de Miguel, encara que no necessàriament compartisc tot el que diuen, però són persones que il·luminen amb el seu coneixement. O Silvia Federici, una autora fonamental per a entendre totes les violències contra les dones, especialment l’econòmica. També podria anomenar companyes periodistes, amigues o periodistes d’altres mitjans com Ctxt o El Salto. El llibre està ple de referències a articles.

Fa anys que escrius sobre feminisme i desigualtat en elDiario.es. De quina manera ha influït tractar aquests temes en la teua percepció de la realitat?

El llibre sorgeix precisament d’això. Si no haguera sigut periodista, aquest llibre no existiria. Per a mi el feminisme és com una mirada, a més de ser un marc teòric i polític, o un moviment, té una part que és d’eina per a tractar la realitat. Com més coneixes més conscient ets de les desigualtats que hi ha. Hi ha una fase de culpabilitat en què et qüestiones com és possible que no haja sigut conscient d’això fins ara, com podia haver fet això o dir alguna cosa que era horrible. Després, quan passes aquesta fase, se n’enceta una altra de consciència més activa. Comences a treballar per remeiar tot això, per ser millor persona amb l’entorn i amb tu mateixa.

Quins temes són els que t’han interessat més?

Les violències que pateixen les dones migrants, perquè són les últimes en tot l’escaló, perquè no tenen dret a tindre drets, i també la precarietat, un dels temes que haurem d’abordar de manera immediata, perquè les nostres condicions de vida cada vegada empitjoren més. Està molt bé que el feminisme servisca per a trencar els sostres de vidre, però aquests trossets de vidre no pot ser que els hagen de recollir altres dones i que nosaltres cresquem a costa d’elles. I dic ‘nosaltres’, però hauria d’incloure’m en el camp de les que arrepleguen els trossets.

En el llibre dius que en tertúlies o llocs de treball et trobes amb periodistes, advocats, polítics i altres homes que s’“escandalitzen” amb els lemes feministes i que ataquen el moviment feminista. És habitual aquesta situació?

Cada vegada menys, però també perquè crec que jo col·labore en espais en què estan més disposats a escoltar i a tractar temes relacionats amb el feminisme. Sí que ho veig habitual en altres llocs. És habitual encendre la televisió o la ràdio i que hi haja gent que et negue la violència masclista o et diga exagerada per parlar de bretxa salarial.

Aquest assaig també busca inspirar les dones perquè “breguem” en les “microbatalles feministes” del dia a dia. Quines diries que són aquestes quotidianitats que continuen situant-nos com a cossos menys aptes?

És un tot: que no et tinguen respecte, que sempre hi haja aquesta condescendència respecte al que has de fer, la imatge que es projecta de les dones... Hi ha un doble mite: o ets bona i ximple i et tracten com a ximple, o si ets llesta és perquè ets dolenta. Hi ha tòpics que són constants, la hipersexualització... Passes per on passes sembla que hi haja una dona espectacular, o que la teua missió en la vida haja de ser la de satisfer la resta del món siga a casa, parella, faena o qualsevol àmbit. Hi ha una pila de fronts oberts i qualsevol dona pot ser-ne conscient en el seu dia a dia.

Com a dona jove i periodista, consideres els mitjans de comunicació un sector feminista?

No. Hi ha voluntat per part de moltes persones o d’algunes empreses per treballar la perspectiva de gènere, però ara mateix l’ofici del periodisme és poc compatible amb una perspectiva feminista, començant perquè són espais molt masculinitzats en què el poder el tenen els homes. Amb això no em referisc només als directors dels mitjans, sinó a qui concentra els diners, el poder. D’altra banda, la mateixa estructura de treball és impossible. No pots anar corrent a tot arreu o preparar-te un reportatge en una hora. No pot ser que entres a les 10 del matí i isques a les 10 de la nit. Aquesta professió no et permet fer res més que no siga treballar.

També parles en el llibre de la reificació dels cossos, de l’obligatorietat de ser “bonica, llesta, bona i digna”. Què no estem fent bé si les dones joves continuen sentint que vivim en un sistema que les oprimeix per ser dones?

Això m’agradaria saber. Ma mare té una biblioteca que jo no havia descobert fins fa dos dies plena de llibres de Virginia Woolf i altres autores que parlen d’una manera de ser dona diferent de la que coneixem per imperatiu. M’interessa saber com es perd aquesta genealogia, aquest coneixement, això que ja van dir dones molt intel·ligents fa centenars d’anys. Per què no aprenem? Per què no s’acumula el coneixement? No sé si és una cosa que estem fent nosaltres malament o és que se’ns ha apartat de tots els espais i sembla que sempre estiguem començant de zero. El cos i la reificació em genera molt de conflicte quan parlem d’empoderament, perquè sembla que siguem nosaltres les que tenim la culpa si ens posem una roba o una altra o si som més o menys atractives. Al final una acaba martiritzant-se, perquè no sap quina roba posar-se, quin aspecte tindre, no sé si maquillar-me o no, si ho faig per a mi o per als altres. Al final el problema no és el que tu et poses o el que tu faces, el problema és qui et mira, el problema és qui ens sexualitza i ens agredeix.

Continuem caient en els paranys del patriarcat?

Sí, el patriarcat i el capital cada vegada que trenquem una tanca ens posa quatre murs nous. Ens posa paranys, es diu molt això d’“el meu cos, les meues regles” en les manifestacions i com a lema està molt bé, però després aquest mateix missatge s’utilitza per a justificar els ventres de lloguer o la prostitució. Perquè, clar, si el teu cos és teu...

Finalment, anem al títol del llibre Des de la trinxera. Quina és la teua trinxera i qui està a l’altra banda?

En la meua trinxera estan totes les feministes, totes les dones que volen canviar de manera radical aquest sistema, els homes que volen col·laborar amb aquest canvi radical. A l’altra banda, en el front, disparant, estan el patriarcat, les eines del capital i l’extrema dreta, que ens ha situat com a enemigues, perquè sap que tenim un discurs potent que qüestiona tot el que ells signifiquen.