Rafael Tabarés: “La sobremedicació és conseqüència de tindre una estructura de salut mental insuficient”

La pandèmia ha afectat severament la salut mental de la població, tant des del punt de vista del pes emocional del confinament i la cronificació de les restriccions, com des del virus mateix. Però la pandèmia, la polarització política i la salut mental són factors que en una equació poden afectar la salut del sistema democràtic. Aquest és un dels apunts que destaca Rafael Tabarés (Bilbao, 1963), catedràtic de psiquiatria a la Universitat de València i acabat de nomenar comissionat de Presidència de la Generalitat Valenciana per a la salut mental.

Investigador principal del Centre d’Investigacions Biomèdiques en Xarxa de Salut Mental (Cibersam, pel nom en castellà) del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i professor en la universitat, Tabarés rep l’encàrrec després d’un any com a part del comité d’experts que assessoren Ximo Puig en la gestió de la pandèmia. Des del pati de la Facultat de Medicina de la universitat, el catedràtic reflexiona sobre les conseqüències de la pandèmia en el benestar emocional, les mancances del sistema d’atenció primària i salut pública i les relacions entre salut mental i el sistema democràtic.

S’ha guanyat el sobrenom del psiquiatre de Ximo Puig. Es pot analitzar la política des de la perspectiva de la psiquiatria?

És un clàssic. Hi ha gent que ha estudiat la psicòloga del poder, la psicopatologia del poder... Hi ha polítics que han sigut psiquiatres, alguns poderosos terribles com el genocida Radovan Karadžić –president de la República Sèrbia entre el 1992 i el 1996. Aquesta relació de la psiquiatria amb el poder, bé a través de l’anàlisi de la psicologia dels poderosos és un clàssic

La política s’ha d’analitzar des de múltiples perspectives: econòmica, des de la governança i, per descomptat, des d’una perspectiva més humana, coneixent el substrat psicològic dels poderosos, quines són les seues motivacions conscients i inconscients, quin efecte té l’exercici del poder sobre les persones que exerceixen el poder. Els polítics són de carn i os i no hi ha vacunes davant dels problemes de la vida, els problemes emocionals. El que estem vivint amb la pandèmia té un impacte extraordinari sobre la salut física i els biaixos de gènere en medicina.

Quin clima veu en el Palau de la Generalitat després d’un any exercint com a assessor?

Hem passat per etapes diferents. Des d’una etapa de xoc, de pensar que s’intentaria resoldre ràpid, que com a societat ho donaríem tot, fins a etapes que, atesa la magnitud de les onades, especialment aquesta tercera, han suposat un efecte emocional important; hi ha hagut preocupació i tristor pels efectes en les persones i en la societat valenciana molt importants. Ara hi ha un clima de temprança, serenitat, crec que una certa esperança: amb el procés de vacunació i el manteniment de les mesures la situació s’està canalitzant i ací estan les dades, això dona molta tranquil·litat. Les coses estan fent-se bé i cal mantindre aquest ritme.

A l’hora de prendre les mesures, s’han tingut en compte les expectatives o la situació emocional de la població?

El fet que hi haja un psiquiatre, una persona que analitza el comportament humà, en l’exercici de les activitats ha fet que estiguérem pendents d’aquests aspectes. Des del principi el president ha estat interessat a saber quina repercussió podia tindre la quarantena i el confinament estricte en la salut mental i la repercussió en cadascun de nosaltres des del punt de vista íntim, emocional. Va ser el primer a plantejar en una conferència de presidents amb el president del Govern aquesta qüestió al final de març i ja va avisar de la possibilitat que el confinament i la prolongació de la pandèmia tingueren una repercussió sobre el nostre benestar mental, tenint en compte que hi confluirien aïllament, soledat, falta de mobilitat, dificultat en les relacions interpersonals, que molta gent perdria el seu lloc de treball, minvarien els seus ingressos... Si hi afegim que hi ha hagut milers de morts, que han mort en condicions dramàtiques de soledat, aïllament, que la gent no se n’ha pogut acomiadar adequadament... Estem observant dols patològics. Si hi afegim també que moltes persones ja venien amb problemes de salut mental, que les dones han suportat les faenes essencials, que desenes de milers de persones han estat ingressades en condicions complexes, amb por, en l’UCI... són factors de risc. Després s’ha confirmat amb estudis de seguiment en diferents llocs que el coronavirus és més que un virus respiratori, que té predilecció per alguns òrgans, un dels quals el cervell, i hi ha una afectació directa en el sistema nerviós central amb manifestacions neuropsiquiàtriques importants.

Es refereix al fet de contraure la malaltia o a viure en una pandèmia?

Són les circumstàncies, però al mateix temps, el virus té efecte sobre el sistema nerviós central. Els estudis de seguiment de les persones que han sigut PCR positiva, que han passat el contagi d’una manera simptomàtica o asimptomàtica, indiquen que una de cada huit persones presentava mesos després manifestacions neuropsiquiàtriques de la importància d’hemorràgies, demència, psicosi, trastorns de l’ansietat o afectius. Estem trobant-nos amb seqüeles neuropsiquiàtriques mesos després a conseqüència que el virus té efecte directe sobre el cervell. Hi ha efectes a llarg termini. Si pensem en la magnitud de l’escala del problema, parlem de milers de persones. Caldrà fer-se’n càrrec i caldrà fer-ne seguiment.

Quin és l’objectiu del comissionat?

Fer visible l’invisible. Introduir en l’agenda política i pública els problemes de salut mental, tenint en compte que els pacients psiquiàtrics i els problemes de salut mental s’han relegat, ocultat, estigmatitzat, i que, a més, els organismes internacionals assenyalen que de tot el que es gasta en sanitat, el pressupost en salut mental no arriba al 2%. Aquest és un dels objectius fonamentals. Els avantatges de parlar d’això d’una manera assossegada, tranquil·la, científica, poden permetre una canalització; assenyalar on rauen els principals problemes, fer recomanacions respecte de l’estructura, dels mecanismes de gestió per a resoldre aquests problemes que s’han generat amb la pandèmia. Ser un comissionat directament relacionat amb la pandèmia té aquestes funcions i esperem que l’habilitat per a tindre un impacte directe en la gestió.

Es pot parlar de salut mental sense parlar d’estabilitat econòmica?

És clar que els problemes econòmics són un factor de primera magnitud amb relació a la salut mental, la qual cosa no vol dir que siga una condició suficient. L’estabilitat econòmica és necessària, però això no significa que els qui en tenen no tinguen cap problema de salut mental.

Cal tindre en compte l’habitatge, la faena, les condicions de vida?

S’hi pot i cal. El comissionat pot tindre recomanacions i intervencions en tots els aspectes que assenyales. Des de l’habitatge per a persones amb trastorns mentals greus, amb condicions d’habitatge que vagen més enllà de residències i centres, fins a situacions com ara treball, justícia, relacionada amb temes d’incapacitat... La salut mental són problemes complexos i requereix accions i intervencions que afecten múltiples organismes i sistemes de dins i fora de l’Administració. Que hi haja un reconeixement i una posada en marxa d’uns recursos mínims vitals és fonamental per a aconseguir el benestar de la salut mental. Les mesures no són solament farmacològiques, psicològiques, són mesures que tenen a veure amb allò social i allò socioeconòmic. El que passa és que el sistema és insuficient i està desbordat en la pandèmia, malgrat els recursos introduïts amb els contractes d’emergència.

La sobremedicació és conseqüència de la precarietat del sistema de salut mental públic?

La sobremedicació és conseqüència de tindre una estructura de salut mental insuficient per a la magnitud del problema en què estem.

Però amb pandèmia i sense pandèmia.

Abans tenia una magnitud menys severa i ara és tremenda. Les dades d’augment del consum de psicofàrmacs són clares, hi ha un augment fins al 20% i quan un n’analitza la distribució, qui i en quines circumstàncies consumeix psicofàrmacs, té molta informació. Les dones consumeixen psicofàrmacs, les persones amb recursos econòmics insuficients... El problema dels psicofàrmacs és que poden provocar dependència i faciliten que molta gent s’automedique. Cal assenyalar que cal alguna cosa més que psicofàrmacs.

Hi hagué un moment en què es va dir que el virus ens afectaria a tots per igual, tant en la malaltia física com en la salut mental, però hi ha un biaix clar de gènere, de condicions econòmiques, de tipus de faena.

Entenc que l’objectiu era mobilitzar tota la societat i es van utilitzar eslògans bèl·lics... S’ha demostrat que el virus no contagia a tothom de la mateixa manera. Els malalts amb trastorns mentals greus tenen dificultat a seguir les normes relacionades amb la màscara i la distància, no fumar, i per tant, no protegir-se, com a exemple. Però quan et contagia, si tens una condició mèdica o psiquiàtrica prèvia, tens més risc.

Parlava més aviat de la càrrega mental, de la doble jornada...

Les dones estan més afectades des del punt de vista dels problemes mentals amb relació a la pandèmia. El consum de psicofàrmacs també és més alt en dones que en homes. Segurament està relacionat amb el fet que les dones estiguen suportant les faenes essencials i que hi haja una dificultat a assumir que poden estar malaltes. Hi ha un sentiment de culpa, de vergonya, probablement relacionat amb aquest aspecte de tindre símptomes, decaïment, de no poder més, perquè elles han de tirar avant amb la faena, amb la família, perquè s’hi veuen obligades. Això es pot mantindre uns quants dies, però no a llarg termini. Pots acabar amb simptomatologia important i amb consum de psicofàrmacs per poder resistir.

Quins biaixos de gènere hi ha en els trastorns mentals?

Les dones més sovint tenen trastorns depressius, ansietat, trastorns de la conducta alimentària; els homes, més problemes d’alcoholisme i consum de substàncies, i hi ha explicacions biològiques, sociològiques i culturals. Els homes tendeixen a exterioritzar la ràbia, les dones la interioritzen, i en aquesta exteriorització de la violència el consum d’alcohol acompanya.

Alguna vegada ha parlat de la relació d’economia, salut mental i democràcia.

En els moments que vivim, també des de darrere, amb la crisi financera, la pandèmia, el canvi climàtic, estem quasi instal·lats en l’emergència i en la catàstrofe. Això té un impacte sobre l’economia, sobre la salut física –cada vegada tenim més evidència que la pol·lució, per exemple, provoca efectes sobre el càncer, problemes respiratoris i malalties neurodegeneratives–, però també té una repercussió sobre la salut mental. Estar instal·lats permanentment en l’emergència provoca incertesa, inestabilitat mental, ràbia, tristor, afonament... I amb tot això què fem? Hi ha gent per a la qual tot això ha sigut enriquidor; fins i tot en veu baixa s’atreveixen a dir que els ha servit per a parar, reconsiderar, solucionar problemes, prendre’s de debò la vida i la mort; hi ha gent que es descompensa, perquè ha tingut problemes de salut i mentals, que està en el precipici i que, probablement, si la normalitat torna a ells, ells tornen a la normalitat; i després estan els que estaven penjats i cauran, amb problemes clínics de salut mental.

La situació fa que molta gent esplaie la seua frustració, la seua ràbia, la seua impotència, no de manera creativa, sinó destructiva. Destruint què? El que consideren que no funciona del sistema. Si des de les institucions, els responsables polítics, els vertebradors de la societat no estan a l’altura, o fins i tot utilitzen aquesta polarització d’una manera divisòria, és fàcil que puga encendre la metxa davant del sistema. És important assenyalar que pot estar en joc el nostre propi sistema, la nostra democràcia. A part d’estar instal·lats en situacions d’emergència que posen en risc la salut de les empreses, de les persones, també es pot posar en risc la mateixa salut del sistema.