Rodríguez-Lescure (oncòleg): “Hem constatat que el 20% dels casos de càncer han quedat sense diagnosticar pel col·lapse del sistema”

Enmig de la tercera onada de contagis per Covid-19 després de les reunions de Nadal, ens rep en el seu despatx de l’Hospital General Universitari d’Elx –al límit del col·lapse– el cap del Servei d’Oncologia Mèdica d’aquest departament, al seu torn president de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) des d’octubre del 2019. 

Un estudi fet, entre altres associacions, per la que vosté presideix assegura que s’ha produït un descens del 21% en el diagnòstic del càncer a Espanya pel col·lapse del sistema que ha portat el coronavirus. És realment així? 

Així és, de manera taxativa. És un estudi en què, basat en la nostra experiència, hem constatat que el 20% dels casos de càncer de mitjana, parlem entre un 15 i un 25%, han quedat sense diagnosticar pel col·lapse del sistema de salut, és a dir, per la impossibilitat d’acudir a la primera entrevista des de març fins a juny [durant la primera onada].

Què ha passat des de juny? S’ha mantingut la tendència?

No en tenim dades concretes, però les meues sensacions són que sí. I a més té tota la lògica, perquè hi ha coses que expliquen el perquè. S’ha parlat molt que el motiu obeeix a la por dels pacients que, davant el desenvolupament dels primers símptomes de càncer, no acudeixen a l’hospital, perquè tenen por de contagiar-se. Això pot haver ocorregut al principi, però en una part mínima. Jo crec que sobretot és per la dificultat d’accedir al sistema de salut tant abans com actualment. Aconseguir la primera atenció del metge de família és molt difícil o, cosa que és el mateix, s’ha establit un mur en l’accés que fa que molts pacients desenvolupen símptomes i no arriben a ser diagnosticats o arriben a ser diagnosticats tard. I això suposa que pel camí s’haja quedat molta gent o que altres vagen a sotmetre’s al tractament en una fase avançada, perdent així oportunitats de curació o de pal·liació. 

Vosté també s’ha trobat amb aqueixa demora en els seus pacients?

Sí, en tots els llocs, fins i tot ara amb data de desembre ens arriben pacients que, després de passar pel procés, la seua història clínica parla d’una simptomatologia que s’ha iniciat quatre mesos abans i això no era habitual abans de la pandèmia. També hi ha pacients que em conten que han sigut objecte d’atenció per telemedicina, és a dir, intentar diagnosticar un càncer mitjançant una foto per WhatsApp… En fi. 

Psicològicament, com ha afectat el pacient, aquesta demora?

El mal psicològic és evident. Una persona que està en una situació angoixant, perquè estar desenvolupant un símptoma, que requereix un diagnòstic, una atenció i no tindre-la, és tremend. I en alguns casos tindrà implicacions amb vista al resultat final i en altres no, per fortuna. En concret estan diagnosticant-se càncers de còlon en situació d’obstrucció intestinal d’una manera més freqüent del que és habitual i això implica un estadi més avançat, fins i tot per urgències. Evidentment, això no són la majoria dels casos, però sí que crida l’atenció. 

És cert que hi ha casos de pacients que han mort de càncer sense ser tractats?

Totes aquestes dades i sensacions ens fan pensar que possiblement és així; n’estem convençuts i amb el temps sabrem el nombre de pacients que van quedant-se pel camí. Pensar que hi ha qui no ha pogut ni tan sols rebre el tractament és la cosa més aclaparadora, ja no dic curatiu, sinó pal·liatiu. 

Fins i tot sense ser diagnosticats?

És possible que haja passat això, sobretot en persones majors o amb menys suport social i familiar, però haurem d’esperar a analitzar-ho en estudi de mortalitat comparada en el temps. Però que està passant això és un fet. 

Investigació oncològica

Tenint en compte que una vacuna tarda entre 5 i 10 anys a desenvolupar-se i que la de la Covid ha sigut en temps rècord, creu que es podria avançar molt més ràpid en investigació oncològica per salvar vides si els governs i les empreses volgueren? 

Indubtablement la resposta és la ciència i aquest exemple és molt bo. Quan hi ha una determinació i una inversió suficient, s’aconsegueixen coses i això afecta la idea general que cal més investigació al nostre país, perquè la que hi ha és irrisòria. Fins i tot Grècia, sense voler ser pejoratiu, aporta més del seu PIB a investigació que Espanya. I una societat que no invertisca en investigació no té futur i ens estem quedant arrere.

Fins i tot Ana Obregón ho ha reclamat fa poc en les campanades passades. 

Sí, ella va llançar un missatge molt sòlid en aquest sentit. Però és un clam i no podem continuar sent el país de sol i platja i turisme, que això està molt bé, però el nostre model productiu no es pot basar només en això quan estem perdent gent molt preparada en investigació que no té un espai, perquè no hi ha un pla. 

Per contra, un altre personatge influent, el metge Jesús Candel ‘Spiriman’, va ser censurat en Twitter per dir que “el que vol curar-se de càncer es cura i el que no, mor”.

Aquesta afirmació seria genial… si fora veritat. El problema és que entra en alguns plantejaments pseudocientífics de cert risc, perquè vinculen l’origen de la malaltia amb allò emocional i es basa en el fet que ets tu el responsable d’haver generat aquest càncer per algun conflicte emocional no resolt. Creure que tu pots curar-te d’un càncer pel teu estat d’ànim suposa també creure que, si no et cures, és perquè no has estat animat, i implica una certa culpabilització. D’altra banda, insistisc que estar animat i ser positiu, i és una cosa que es diu, però que no és fàcil de fer, a l’hora d’afrontar una situació com aquesta influeix en la manera com serà la teua vivència, si constructiva o depriment, però no es pot afirmar el que ha dit aquest home. 

Què opinen de les donacions d’Amancio Ortega? L’Hospital d’Elx, on vosté treballa, va incorporar uns aparells per a la detecció oncològica de la fundació de l’empresari. 

Es critica molt que això vinga de l’àmbit privat. Però qui ho critica normalment és perquè oblida o no recorda que el que ve a cobrir la donació, i parle en clau nacional, era una necessitat absoluta i que sí, per descomptat, hauria de dependre del finançament públic. El que era impresentable era el dèficit d’acceleradors a tot Espanya i aquesta iniciativa d’aquest home ha pal·liat bastant, però no de manera absoluta, una situació huitcentista.