Violència masclista: què va fallar perquè una dona que va demanar ajuda fora assassinada a Sagunt per la seua exparella nou dies després de denunciar-lo

“Hem fallat”, assegurava la ministra d’Igualtat, Irene Montero, pel que fa a l’assassinat el 9 de maig passat de Soledad (60 anys) a les mans de la seua exparella a Sagunt, i insistia: “Hi hem arribat tard. Aquest cas ens ha de posar en alerta”. En aquesta mateixa línia es pronunciava la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana, Gloria Calero, que advertia que s’han de revisar els protocols, “capgirar-los”, perquè les dones que denuncien casos de violència masclista “se senten segures”. Soledad no ha sigut l’última víctima mortal de la violència masclista a Espanya el 2021. Sí que va ser la primera valenciana assassinada per la seua parella o exparella i en el conjunt del territori nacional ja són tretze les dones que han mort en aquestes circumstàncies. Aquesta mateixa setmana quatre dones i el fill d’una d’elles han sigut assassinats. En el cas de Soledad, malgrat haver reclamat tots els recursos de protecció al seu abast, l’agressor va posar fi a la seua vida.

Però, en què va fallar el sistema? Soledad, separada des del mes de març passat, va presentar una denúncia davant la comandància de la Guàrdia Civil de Sagunt el divendres 30 d’abril. Va ser inclosa en VioGen (el sistema de seguiment integral de casos de violència de gènere), catalogada com a ‘risc baix’; el dilluns 3 de maig es va celebrar un judici ràpid en què es va dictar una ordre d’allunyament de 300 metres a la seua exparella; el dimarts 4 de maig, ella tornava a anar davant la Guàrdia Civil, en aquest cas a la caserna d’Estivella, on se situa el càmping en què residia per temporades, per presentar una altra denúncia per amenaces de mort indirectes; el divendres 7 de maig va acudir als serveis socials de l’Ajuntament de Sagunt a demanar ajuda. I l’endemà passat va ser assassinada a sa casa, sl Port de Sagunt, a les mans de la seua exparella, que posteriorment es va suïcidar llançant-se al buit.

Cristina, amiga i veïna de la víctima en el càmping d’Estivella, és la persona que la va animar a denunciar i la va acompanyar en alguns d’aquests tràmits. “No hi havia ni insults ni agressió, només assetjament. Mai l’havia tocada, però nosaltres (els seus veïns i amics del càmping) notàrem que passava alguna cosa estranya, per la qual cosa intentàrem acompanyar-la el màxim temps possible perquè no estiguera sola, perquè estava atabalant-la”, conta i explica com van despatxar Virgilio (llavors ja exparella de Soledad) de les dutxes de les instal·lacions. “Fins i tot li va arribar a dir al responsable del càmping que l’havia de matar, per la qual cosa va presentar una segona denúncia per amenaces indirectes en la caserna de la Guàrdia Civil d’Estivella el dia després de la celebració del judici ràpid. El 17 de juny era la data prevista per al judici penal”.

Tenint en compte el desenllaç dels esdeveniments, Cristina reconeix que es penedeix d’haver animat Soledad a denunciar, “l’única cosa que vam aconseguir va ser accelerar els fets”, al mateix temps que critica com ha funcionat el sistema: “Pensàvem que l’ajudarien, que la protegirien, i l’única cosa que van fer va ser dir-li que canviara el pany, concedir-li un mòbil d’ubicació, que no li va arribar, i dictar una ordre d’allunyament de 300 metres, que s’ha demostrat que no és més que un paper que serveix per a poc si no se’n porta un control”. Per això, el que demana és que es revisen els protocols perquè una cosa així no torne a passar: “Se la va considerar de baix risc sense conéixer ni la víctima ni l’agressor, i als pocs dies estava morta. No va tindre protecció, tan sols una telefonada de la Policia el dimarts al matí”, assegura. I es pregunta: “Qui i com avalua el risc?”. Cristina, que assegura sentir-se “molt impactada”, apunta per al cas que es trobe en una situació semblant: “No animaré a denunciar, sinó que es protegisca”. I afig: “Mai vaig pensar que havia de passar això. Si no, l’hauríem cuidada millor, impedint que estiguera sola en cap moment. Em vaig confiar quan Sole estava desprotegida. Ella tenia por, i ningú la va ajudar, tinc la sensació que ningú la va prendre seriosament”.

Avaluació incorrecta

“Sense conéixer totes les dades, el problema sembla que va ser una avaluació incorrecta del risc”, assenyala Beatriz Belando, codirectora del màster en Dret i Violència de Gènere de la Universitat de València, que afig: “Pel que sembla, no hi hagué violència física ni comunicat de lesions, i quan la violència és psicològica, és més complicat avaluar el risc”. “És més fàcil bolcar les dades en el sistema amb un comunicat de lesions, perquè, quan parlem de violència psicològica entren en joc elements molt més subjectius”, afirma Belando, per a qui és evident que cal molta més formació: “Aquesta és la clau, perquè el problema és el sistema quan parlem de qüestions subjectives com la violència psicològica, i cada vegada el maltractador utilitza més la violència psicològica i l’assetjament per a forçar la voluntat de la víctima, de manera que aconsegueix la submissió i el control de la dona, encara que no hi haja violència física”. En la seua opinió, els protocols no estan ben adaptats: “Hem de revisar-los per afinar-los i que puguen abordar la violència psicològica, que cada vegada és més comuna i molt difícil de provar, per la qual cosa hi ha altres elements que es poden i s’han de tindre en compte per valorar millor el risc”. Belando explica que fa temps que es reclama una revisió dels protocols, alhora que alerta que potser també va fallar la coordinació: “El sistema era molt bo, però la realitat muta”. “El que ha passat en aquest cas hem d’entendre-ho com un crit que cal escoltar”, sentencia l’experta.

La psicòloga i experta en violència de gènere Coto Talens lamenta que un cas com aquest dissuadisca moltes dones d’iniciar l’itinerari de la denúncia. “La violència del sistema pica la víctima, que ha de suportar la càrrega de la prova i la por de no ser creguda, amb la qual cosa passa per moments d’extrema feblesa i moltes es dissuadeixen de denunciar i només es llancen quan arriba la gota que fa vessar el got, perquè senten el risc o no poden més”. Segons el parer de Talens, la societat “no està preparada”, motiu pel qual s’ha de treballar més en l’espai previ a la denúncia perquè la víctima “se senta més forta a l’hora de prendre una decisió”, així com també reclama que els recursos estiguen coordinats –personal judicial, professionals sanitaris, treballadors socials, policia...– “perquè funcionen”. “Cal una estratègia de les complicitats entre tots els serveis implicats en la resposta”, insisteix la psicòloga, que fa una crida perquè tots s’asseguen i debaten i dialoguen, “falta reflexió”. Així doncs, lamenta que la víctima, cada vegada que va a un jutjat, un centre de salut, una comissaria o unes dependències municipals, “se sent escrutada, i el que necessita que la creguen”.

Mayte Lafuente, presidenta de l’associació Amigues Supervivents de la violència de gènere a Sagunt, també considera que cal revisar els protocols, veure què ha fallat i resoldre els problemes detectats: “Soledad va fer tot el que la societat li va dir que havia de fer, però va fallar la protecció”. “S’ha demostrat que l’avaluació no és fiable, com hem vist, perquè, quan hi ha una ordre d’allunyament, és perquè hi ha un risc, per la qual cosa s’ha d’acompanyar de mesures reals i efectives, ja que l’ordre d’allunyament no és més que un paper”, afirma Lafuente, per a qui les polseres, “a més que en falten, tampoc són la millor solució, per tal com el maltractador continua exercint el control sobre la dona”. Per això, insisteix que és l’agressor a qui caldria tindre controlat de manera efectiva: “No soc experta en seguretat ni molt menys, però no crec que siga tan difícil si hem sigut capaços d’enviar coets a Mart. El que crec que cal tindre clar és que no és la dona la que ha d’estar sota el focus”.

Lafuente també lamentava que, arran d’aquest cas, han sigut diverses les dones amb exparelles amb ordres d’allunyament que s’han posat en contacte amb elles per transmetre’ls la seua por: “Si ja és difícil trencar el silenci i fer el pas de posar una denúncia, quan veus casos com aquest, sents una indefensió total”. No obstant això, es mostra contundent quan sentencia: “Cal denunciar, perquè hi ha persones que els donarem suport i les ajudarem, per això els dic que reunisquen tot aquest valor que tenen per a viure i dormir cada dia amb un maltractador per trencar el seu silenci i denunciar, perquè sempre val la pena fer aquest pas”. “Encara que al principi es passe por, quan transcorre un temps, tornes a viure de nou”, afirma.

Que no torne a passar

“Solem pensar que la violència de gènere és una cosa llunyana que passa a altres persones, però en pateixen centenars de dones, també les nostres familiars, les nostres amigues i conegudes”. Així s’expressava l’alcalde de Sagunt, Darío Moreno, en xarxes socials en referència a l’assassinat de Soledad, del qual a penes unes hores abans havia informat a través del seu compte de Twitter.

En declaracions a elDiario.es, Moreno apuntava que està investigant-se què va passar: “Parlem de l’avaluació del risc i hi ha qui no entén que això poguera arribar a passar, per això estem analitzant tot el que ha passat per veure què ha pogut fallar i si els tècnics havien d’haver detectat aquesta situació de risc”. “Cal revisar per què ha passat, perquè hi ha un algorisme que dona una primera resposta, però que es pot modificar amb l’aportació dels tècnics, i pot ser que hi haguera aspectes que podien haver fet saltar les alarmes, però que no es tenen en compte”, afirma l’alcalde de Sagunt, que insisteix que si la víctima sí que va seguir tot l’itinerari i ho va posar tot de la seua part per a denunciar que se sentia amenaçada, “caldrà estudiar si va fallar el protocol o no es va saber detectar el perill o cal una segona persona en aquest procés d’avaluació”. “La mort de Soledad és irreparable, però hem de treballar tots perquè això no torne a passar”, conclou Moreno.

Des de l’àrea d’Igualtat de l’Ajuntament de Sagunt adverteixen que el que fallen “no són els protocols, són les persones que els interpreten” i reclamen una formació millor en tots els professionals que formen part del procés: “Tots els que treballem en violència de gènere hem de tindre formació especialitzada”. “Sense la formació adequada, és impossible comprendre els senyals, fer les preguntes adequades”, apunten, alhora que lamenten que el focus “sempre es posa sobre la víctima” i adverteixen que el tractament que rep la víctima no és el mateix depenent d’on residisca: “No és el mateix viure a València, on hi ha molts recursos i molts professionals formats en violència de gènere, que en una zona rural o en un poble menut on, tal vegada, aquesta formació específica no existeix”. El que és clar és que, com reconeixen la resta dels professionals, quan hi ha un comunicat de lesions, “els mecanismes d’alerta es disparen”.