Rozalén: “Tant de bo tota la gent que té familiars desapareguts poguera portar-los flors a la tomba”

Ve d’Albacete plena d’energia. És un terratrémol d’emocions. Rozalén posa música a una part de la història que –tot i que a alguns els pese– tots portem dins: els avis en cunetes, la quinta del biberó, els judicis ràpids gens justos, el refranyer popular, l’Espanya profunda i la que aprofundeix.

És psicòloga especialista en gènere, de família humil i catòlica, fruit d’un pare capellà que va fugir per amor. I totes aquestes vivències les reflecteix en la seua música, en què aconsegueix donar una xutada d’alegria fins al pitjor drama. Dimecres encapçala en els Concerts de Vivers la iniciativa solidària Corazonadas–Recuperem persones, dignitat i justícia social, amb Christina Rosenvinge i Thaïs Morell.

Pregunta: Crec que la primera cosa que crida l’atenció del seu treball és que porta una intèrpret de llengua de signes, com sorgeix aquesta unió?

Resposta: Doncs, va ser una casualitat, com les coses importants de la vida. Ens vam conéixer a Bolívia fent cooperació. Jo estudiava psicologia. A tall de broma, amb els amics, jo començava a cantar amb la guitarra i ella, amb un nas de pallasso, interpretava en llengua de signes. A poc a poc, vam anar anant juntes als concerts i vaig veure que el que feia era sumar. Fa sis anys que anem juntes, des del primer disc amb una discogràfica.

En poc de temps ha fet un salt molt gran, de sales menudes a grans concerts, a anar amb Joaquín Sabina... Com viu aqueix canvi?

Bé, en realitat fa molt temps que toque, mitja vida, des dels 16 anys. Els últims cinc han sigut com uns petits grans passos tota l’estona. Jo sempre pense que estic tocant sostre, que no passarà res de més gran, i després ve. Tinc com una por que tot pare, que la gent s’oblide de mi. Però som molt treballadors i continue pensant que no em coneix molta gent, encara que isc al carrer i em sorprenc. Intente gaudir de tot això, és un regal viure del que et fa feliç.

En alguna entrevista l’he sentida dir que ha servit per a sacsejar-se prejudicis... Com és en el terreny personal?

Intente treballar-ho tot, sobretot el tema de l’exposició, que em coneguen, les fotos, que miren el que faig... Però tot això ve perquè la teua música arriba, llavors... és un preu que cal pagar que no canvie per res.

Fa uns mesos va anar a Operación Triunfo, un programa de la mateixa televisió en què tenen espais persones com Javier Cárdenas, un mitjà que ha sigut injuriat per bona part de la societat... i va cantar ‘La puerta violeta’. Què implica cantar una cançó feminista en la tele pública?

Bé, doncs ací entra el que em deies dels prejudicis. Jo no tinc tele i mai no vaig pensar que podrien cridar-me d’un programa així, que jo hi tindria cabuda... Però no puc tindre prejudicis si presumisc que hem de ser tolerants. No m’agraden les etiquetes. Em van tractar de meravella; dins del que és un xou d’impacte intenten fer-ho d’una altra manera, els xavals són d’allò més talentosos... I em deixen cantar una cançó com ‘La puerta violeta’, un tema feminista, en hora punta, en llengua de signes... És com... bé, no sé, m’hi he colat. Estic fent el que faig sempre i quan et donen un altaveu cal aprofitar-lo.

Ficar-se en el sistema i fer-lo explotar des de dins...

(Riu) Com diu Calle 13...

*El grup de rap fusió diu en la seua cançó ‘Calma pueblo’ “Me infiltro en el sistema y exploto desde adentro”, frase que Rozalén cita sovint.

Parlant de ‘La puerta violeta’... Hi ha moltes interpretacions sobre el significat de la cançó. Però, en què pensava vosté?

Jo la vaig escriure en un moment en què no em trobava bé. Havia de dibuixar aqueixa porta i dir-me moltes coses... Amb les cançons projectes coses i amb el temps t’adones del que dius. Jo la vaig escriure com un alliberament després de la reflexió, la qual cosa ens ha passat a les dones en la història. Després em sorprenia que molta gent em deia “això parla de violència masclista” i jo abans no parlava d’això, però ara sí. Sobretot del maltractament psicològic, que és molt difícil de veure...

El feminisme és un alliberament per a les dones?

Per descomptat. És la cerca de la igualtat real, encara que hi haja gent que pense que és una altra cosa. Només has de llegir una miqueta d’història del feminisme per a comprendre-ho... No pots buscar superioritat si mai no has sigut igual. És lògic.

Tots els seus temes són històries molt personals... fa la sensació de que busca traure un costat sensible de la gent, amb cançons molt alegres i d’altres de molt tristes. Què és el més dur que ha compost? Escriu millor quan està alegre o en els moments baixos?

Va tot molt unit. La tristor i l’alegria viatgen en un mateix tren. Crec que la cançó més dura que he escrit és la de ‘Justo’, que parla de quan es van emportar al germà de la meua àvia a la guerra i no va tornar... Però alhora és alegre ara, perquè hem trobat la fossa en què està. Ara la cante amb una mica d’alegria. Tant de bo tota la gent que té familiars desapareguts poguera tindre la pau que té ara la meua àvia per poder portar-los flors a la tomba.

Crec que encara que cante molt a la tristor sóc una tia positiva. Sempre que et passa alguna cosa roïna ve alguna cosa bona després. La vida és un equilibri constant, un puja i baixa.

Ha tingut algun retret per aqueixa cançó?

Bé, crec que qui la critica és que l’ha escoltada. Parla de trobar un desaparegut, i d’això ningú no es pot alegrar. I si no poden, s’ho haurien de fer mirar. És humà.

Parlant de memòria històrica... Com veu el debat de traure Franco del Valle de los Caídos i rescatar els cossos de les fosses comunes?

Ja era hora que almenys se’n poguera parlar. I tant de bo es puguen sanar les ferides; no és obrir-les, és curar-les, perquè obertes ja estan.

Tracta temes molt complexos, delicats, durs… D’on trau energia?

(Riu) No ho sé. Jo, que sóc d’Albacete... Tenim un humor negre d’aquella manera. És boníssim. Quan et passa alguna cosa fotuda n’has de parlar i riure’n. En la vida, si et passa alguna cosa, tens dues opcions: o ballar, o no ballar. Jo m’estime més ballar.

Va començar a cantar en el cor de l’església i és un entorn que ha tingut a prop... Creu que ha evolucionat com a institució o li queda caspa per espolsar-se?

Jo no puc parlar malament de l’església que conec, que és una de barri. Els valors que m’hi van inculcar són boníssims i progressistes. Puc parlar d’això, no del Vaticà o els intolerants. A mi em van educar en bons valors, no renegue d’on vinc.

De tot això, de la fama, que les seues cançons siguen símbols el 8 de març o en dates assenyalades... Amb què es queda?

Jo faig les cançons com a teràpia. Som un canal i necessitem expressar-nos... Tan bon punt la gent agafe aqueixa cançó i la faça seua, que tinguen vida pròpia i servisquen... és el més bonic que em pot passar. Jo volia fer cançons que serviren per a viure.