Els enemics dels valencians
Corria el mes de setembre del 2008 i el secretari general del PP valencià rebia així el nou líder autonòmic dels socialistes, acabat d’elegir en un congrés: “Jorge Alarte és un aliat de Zapatero i enemic dels valencians”. Ricardo Costa utilitzava la metralla llavors habitual per a desqualificar el seu adversari: haver votat que no al transvasament de l’Ebre, coincidir amb el president del Govern, posar-se al servei del president de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall contra els interessos del poble valencià, etc.
Poc sospitava el polit dirigent popular que uns mesos després els seus tripijocs amb un cert Álvaro Pérez el convertirien en carn de banc dels acusats, en una causa que el portaria el 2011 a ser jutjat juntament amb el seu cap, el president autonòmic del seu partit i de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, per haver rebut entre ambdós regals de la trama Gürtel per valor de més de 23.000 euros en forma de vestits i altres peces de roba.
Costa va superar aquell tràngol davant del TSJ valencià amb una sonora absolució, gràcies a una votació per cinc a quatre d’un jurat popular que no va veure delicte en uns fets pels quals acusava la Fiscalia i pels quals havien assumit condemnes un exvicepresident autonòmic, Víctor Campos, i l’excap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret. Però és altament improbable que ho torne a aconseguir en el judici que ara el fa asseure entre els acusats, aquesta vegada en l’Audiència Nacional i sense la companyia de Camps.
Precisament la decisió d’Alarte (que executarien els membres de la direcció del grup parlamentari Ángel Luna, Carmen Ninet, Carmen Martínez i Ximo Puig) de portar als tribunals els informes de la policia del cas Gürtel que apuntaven al finançament il·legal del PP valencià en les campanyes electorals del 2007 i el 2008 va implicar la imputació de Costa i la d’altres membres del partit que presidia Camps com David Serra, Vicente Rambla, Yolanda García i Cristina Ibáñez. També la dels capitostos de la trama, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez, i d’una desena d’empresaris que han acabat confessant els seus delictes.
“Estan tenint contra nosaltres una actitud insidiosa i calumniant, quan el PP l’única cosa que fa és estar més arrelat en la defensa dels interessos dels valencians”, va sentenciar contra la iniciativa dels socialistes el llavors portaveu parlamentari del PP en les Corts Valencianes, Rafael Blasco, avui en la presó per haver desviat fons de cooperació a la compra d’un immoble i pendent de més judicis per un frau important en les ajudes públiques a projectes internacionals per al desenvolupament.
L’actitud era d’una simplicitat obscena. En la línia de la direcció del partit a Espanya, que va marcar Mariano Rajoy en atribuir inicialment el cas Gürtel a una conspiració contra el seu partit i dedicar-se des d'aleshores a fer-se el desentés entre l’un i l’altre episodi del llarg rosari d’escàndols que encadena, els populars valencians van convertir en un atac al poble valencià la revelació i la denúncia de les seues abundants misèries de corrupció. Només uns traïdors, o uns mals valencians, podien fer una cosa així.
Un matí del març del 2012, en una sessió de les Corts Valencianes, l’alcaldessa de València, Rita Barberá, rugia des del seu poc freqüentat escó de diputada perquè Mónica Oltra, de Compromís, l’acabava d’incloure entre els “responsables polítics” de la corrupció. Barberá va amenaçar de denunciar-la immediatament i en el mateix hemicicle va escenificar una crida al seu advocat de la qual mai més no es va saber res. “Potser ens passem d’ambició, però no hi ha hagut balafiament”, va apuntar la veterana política als periodistes a tall d’explicació.
Va haver-hi balafiament, i molt. Però el més greu és que va haver-hi moltíssima corrupció. Abans que morira a Madrid al novembre del 2016, Barberá, que havia aconseguit amb el mateix Camps esquivar el judici del cas Nóos (una vegada més gràcies a una decisió discutible del TSJ valencià), s’havia convertit en trànsfuga en deixar el seu grup en el Senat quan estava a punt de ser imputada pel Tribunal Suprem en el cas Taula, que ha triturat el grup municipal d’oposició que ella mateixa va deixar en perdre l’alcaldia davant de Joan Ribó i està posant en compromisos seriosos a qui va ser el seu segon, l’exvicealcalde Alfonso Grau.
Aquella bandera del victimisme sectari contra pretesos “enemics d'allò valencià” s’ha destenyit bastant. O pitjor, s’ha embrutat de prevaricacions, suborns, malversacions i tràfics d’influències fins a convertir-se en un parrac. El mateix Camps sembla actualment una caricatura de si mateix quan acusa la Fiscalia de fer “conjectures malicioses” per a polititzar la seua imputació en el frau per l’organització de la Fórmula 1 a València i de “preconstruir” proves per a acusar-lo.
Camps ha tingut la sort que li ha faltat a Costa. Va haver de dimitir de president, és cert, però va eixir il·lés del fet que li regalaren els corruptes 12 vestits, quatre americanes, cinc parells de sabates i quatre corbates (segons la comptabilitat que va fer l’acusació pública al seu moment), i ha estat el seu contuberni amb Bernie Ecclestone el que l’ha portat a la imputació, cap de les nombroses peces judicials de Gürtel.
Ha decidit Francisco Correa descobrir una mica el pastís durant el judici pel finançament il·legal del PP valencià i un estremiment ha induït la resta del a afluixar la llengua, veurem fins on. A pesar que està envoltat d’acusats, Ricardo Costa transmet, sense que Camps estiga assegut al seu costat, una sensació de soledat aclaparadora. El seu partit continua insistint a acusar els seus rivals d’esquerres de ser enemics dels valencians. El que ocorre és que aqueixos “enemics” governen on abans va imperar el PP de manera absoluta i els valencians estan per primera vegada en molt de temps raonablement tranquils perquè no se saquegen les arques públiques.
