Els cartoixans s’apropien del monestir valencià de Portaceli, del segle XIII, que els va cedir Franco el 1946
L’orde dels cartoixans no vol que els tècnics de la Diputació de València entren al monestir de Portaceli per inspeccionar el patrimoni que hi ha en l’interior i la mateixa estructura medieval, perquè el consideren propietat seua i no estan subjectes a la seua jurisdicció, segons una “donació” de Franco del 12 de novembre de 1946. El prior del monestir assegura que “no els afecta” la legislació patrimonial de l’entitat provincial.
En l’orde estan convençuts de la propietat del monestir, que van immatricular després de la cessió, però l’expedient de traspàs contradiu, en part, aquesta afirmació, més encara quan es van fixar dos condicionants que, en cas de no complir-se, haurien de provocar la reversió automàtica del monestir i els seus rics terrenys adjacents a la Diputació de València, com recull l’expedient de la cessió que revela en exclusiva eldiario.es i que mai no havia eixit a la llum. Un document d’un alt valor històric, perquè quantifica el preu pel qual l’Estat va comprar la propietat amb diners públics a uns quants particulars el 1931, 3.675.741,13 pessetes.
I és que el monestir de Portaceli, situat al terme municipal de Serra (a vint quilòmetres de València), va pertànyer a l’orde dels cartoixans des que es va fundar el 1272 –quaranta anys després de la conquesta de València– fins a la desamortització de Mendizábal. La cartoixa, així com els terrenys adjacents, va passar a mans privades en el segle XIX fins que el 1931, la Diputació de València va comprar els terrenys per a la construcció d’un “sanatori antituberculós”.
Passada la Guerra Civil i amb la victòria del bàndol franquista, el 1944 es decideix cedir el monestir i els terrenys adjacents i s’inicia el tràmit que es tanca el 12 de novembre de 1946. Es compleix, per tant, aquest novembre el 75é aniversari de l’operació. Una operació que va impulsar i va culminar Adolfo Rincón de Arellano com a president de la Diputació de València.
Des de l’orde defensen a preguntes d’eldiario.es que l’escriptura “deixa clar” que es tracta d’“una donació” que, a més, es va immatricular a nom dels cartoixans. “Paguem l’IBI a l’Ajuntament de Serra tots els anys, més de 2.000 euros”, expliquen fonts de l’administració del monestir. Per això, entenen que són els únics autoritzats per a fer i disposar el que consideren amb els terrenys i els edificis. És més, com que són un orde de clausura, no és possible visitar les instal·lacions. També consideren que la Diputació de València no pot fer inspeccions sobre el seu patrimoni.
I és ací on l’escriptura que hui reprodueix eldiario.es contradiu aquesta actitud. La cessió està subjecta a dos condicionants que, si no es compleixen, reverteixen la propietat a la Diputació de València. “La fórmula proposada per la Diputació de València per a l’alienació o cessió de la cartoixa dista molt de ser una donació pura i simple i a títol gratuït, sinó que és una cessió condicional i, en certa manera, onerosa”, diu l’expedient. El primer condicionant és que només l’orde dels cartoixans pot gestionar els terrenys –és a dir, no es podria vendre o cedir a un altre orde–. El segon, que el patrimoni havia de ser restaurat en un període de 20 anys –cosa que es va fer– i que ha de mantindre’s i cuidar el seu patrimoni de manera permanent.
Però com pot saber la Diputació de València que les tasques de manteniment del patrimoni –de valor incalculable– es duen a terme si els seus tècnics especialistes no poden accedir-hi a constatar-ho? D’aquesta manera és impossible saber si l’orde dels cartoixans compleixen una condició sine quan non perquè puguen continuar amb la cessió.
El diputat provincial José Ruiz Cervera, del PSPV-PSOE, és qui s’ha interessat per la situació patrimonial de la cartoixa de Portaceli, que es desconeix des del 1946 perquè l’ocupa un orde que fa vots de clausura. La petició la va fer perquè la Diputació de València està duent a terme una actualització del seu inventari de béns, que inclou necessàriament la revisió de l’estat de conservació dels edificis i les instal·lacions de la seua propietat, cedits o arrendats per la corporació.
I és amb la resposta de l’orde que han saltat les alarmes, pel fet de considerar que la inspecció de la Diputació de València no pot constatar en quina situació de conservació està el patrimoni. És impossible saber-ho, perquè ningú hi ha entrat després de la cessió i la rehabilitació posterior duta a terme pels monjos cartoixans.
