Agnès Llobet, actriu i poeta: “Mallorca és màgia i precarietat, és una illa que t'obliga a ser resilient”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Actriu, poeta i creadora polifacètica, Agnès Llobet (Marratxí, 1984) viu entre Mallorca i Madrid, entre la calma de l'illa i l'exigència del plató. Amb una trajectòria sòlida en teatre, televisió i literatura, ha treballat en produccions com ara La sonata del silenci o Somnis de llibertat, i ha impulsat projectes propis on paraula i escena es fonen amb veu pròpia. El seu llibre Turista Zero —un viatge poètic de devastació i renaixement— evidencia una escriptura arrelada i transformadora. Llobet defensa una creació conscient, col·lectiva i amb ànima.
Entre l'escriptura i la maternitat, Llobet transita en constant revisió: “Preguntant-me què vull explicar i qui vull ser”. Una veu que es rebel·la contra les etiquetes, que reivindica l'actriu-creadora i que ara, amb la serenitat de la maduresa i la intensitat del seu ofici, cerca relats capaços d'anar més enllà de la individualitat per abraçar una consciència col·lectiva: “Necessitem històries que ens recordin la unitat, la igualtat i la llibertat reals”.
Agnès, com ha estat per tu l’experiència de viure entre Mallorca i Madrid, entre dos mons?
Una gran oportunitat de creixement. Sempre he defensat que a les Balears es fa una feina artística de qualitat, però a fora —a Madrid, a Barcelona— hi ha una infraestructura i una continuïtat que permeten projectes més grans i constants. Quan faig feina a casa, potser sent que m'arrisc encara més; i, a fora, el canvi de context m'alimenta, m'enriqueix… És un moviment d’anada i tornada que em transforma constantment i n’estic molt agraïda.
I aquesta dualitat, quins reptes i oportunitats t’ha donat?
Et permet estar gairebé tot l’any en actiu, però implica un gran desgast. Durant anys vaig viatjar cada cap de setmana entre Madrid i Mallorca per no abandonar els projectes teatrals. Aquesta constància, aquest esforç per sostenir espais de creació, és un regal… però també esgota.
Com ha estat combinar rodatges, maternitat i escriptura els darrers anys?
Una bogeria. Fa gairebé dos anys que vaig començar el rodatge de 'Sueños de libertad', quan la meva filla només en tenia un i mig. Dur endavant una serie diària, fent lactància encara i, al mateix temps, acabar l’escriptura d’una novel·la amb data d’entrega ha estat un triple salt mortal. L’esgotament ha estat extrem, però quan estàs tan cansada, he de dir que cauen els filtres, apareix una creativitat potser crua. La maternitat és fascinant i brutal alhora, com la mare natura. Però sentia que era el moment d'abraçar aquest nou jo, també com a actriu, com a creadora.
Fa gairebé dos anys que vaig començar el rodatge de 'Sueños de libertad', quan la meva filla tenia només un any i mig. Tirar endavant una sèrie diària, donant el pit encara i, al mateix temps, acabar l'escriptura d'una novel·la amb data de lliurament, ha estat un triple salt mortal
Com aconsegueixes habitar totes les teves facetes —actriu, autora, mare— sense perdre’t?
Revisitant-me constantment. Preguntant-me què vull contar i qui vull ser. Quan sent que necessit fer teatre, no esper: propòs, escric, deman. El 70 % dels meus projectes han sorgit així. El teatre exigeix impuls personal i acció per a construir allò col·lectiu.; és un món que s’atura si només esperes que et truquin. M’inspira la idea de fugir de l’etiqueta “intèrpret de” per anar construint la figura de l’actriu creadora.
El teatre exigeix impuls personal i acció per a construir el col·lectiu; és un món que es deté si només esperes al fet que et cridin. M'inspira la idea de fugir de l'etiqueta 'intèrpret de' per a anar construint la figura de l'actriu creadora
Ets una actriu que escriu o una escriptora que actua?
(Riu) Som actriu d’origen, però la paraula sempre m’ha cridat. Faig un poc com Butes, aquell argonauta que es llança voluntàriament a la mar, cercant arribar al cant de les sirenes. Aquest és l’impuls que sent, almenys. Segur que va ajudar el fet que a casa sempre vàrem estar envoltats de llibres (encara ara); llibres i poesia. Em tancava al lavabo de nina i recitava davant el mirall, practicant carusses. La meva connexió amb la paraula ha crescut: des de la poesia fins al guió, passant per la dramatúrgia i la creació de personatges. La paraula s’ha convertit en una forma d’expansió, però sempre amb l’actriu al centre, en diàleg amb l’escriptura.
Quin tipus d’històries sents urgència de contar ara?
Cada vegada sent més la necessitat de crear narratives que vagin cap a la consciència col·lectiva, entesa com una consciència d’espècie planetària. Vivim problemes globals —socials, econòmics, climàtics— i cal contestar amb relats a la seva alçada. Vull explorar aquesta idea des de l’“overview effect”, aquell canvi cognitiu que experimenten els astronautes quan veuen la Terra des de fora: petita, fràgil, sense fronteres.
Cada vegada sento més la necessitat de crear narratives que vagin cap a la consciència col·lectiva, entesa com una consciència d'espècie planetària. Vivim problemes globals —socials, econòmics, climàtics— i és necessari respondre amb relats a la seva altura
Pot sonar utòpic, però no ho dic des d’un lloc ingenu, sinó des d’una urgència molt real de connexió. Ens calen relats que traspassin la queixa individual, que no ens separin d’una lluita col·lectiva i arribar a grans moviments de transformació. Relats que entenguin la interseccionalitat: feminisme, classe, migració i dignitat humana com a parts d’un tot. No només tolerància, sinó unitat, igualtat i llibertat real. Necessitam col·lectivitat, i històries que ens la recordin des de dins.
Hi ha hagut un moment clau a la teva carrera com a actriu?
Sí, absolutament. La sonata del silencio va ser el meu gran bot. El primer projecte nacional important, amb un càsting exigent i llarg que em va fer créixer molt. Era un personatge secundari complex, ple de foscor, però amb molt d’espai per explorar. Vaig sentir-me acompanyada i valorada per tot l’equip. Iñaki Peñafiel va ser el millor director que podia haver tengut en un moment tan màgic com era arfrontar el meu primer prime time nacional. Ell em va donar una llibertat creativa enorme, que vaig viure com una gran mostra de confiança. Em sentia escoltada i sostinguda. A més, em va ensenyar una manera de rodar apassionant, elegant i compromesa, i em va donar ales per aportar la meva pròpia mirada a la construcció del personatge. Aquella experiència em va permetre fer un salt tècnico-artístic i entrar en un altre nivell de narrativa audiovisual, més cinematogràfic, més profund. Va marcar un abans i un després.
Quins papers t’han deixat més empremta?
A part de La sonata, no em separaré mai d’Amor de Cans. Venia de participar en quatre o cinc projectes nacionals i vaig fer càsting per aquesta producció per a la cadena autonòmica de les Illes Balears, que havia estat la meva escola televisiva. El personatge era una caramel, una mena de consciència poètica dins la història, feta personatge. El vaig portar cap a un perfil amb matisos neurodivergents, subtils, per trencar codis i generar tensió emocional dins una proposta de llenguatge que tocava la farsa, l'humor negre i el costumbrisme.
En ambdós casos vaig cercar una humanitat poètica, una llum dins la foscor. I això és el que més em mou: personatges amb ànima, amb risc, sempre amb contradiccions profundes. Aquells que et permeten explorar allò que no és visible, però que transforma.
Això és el que més em mou: personatges amb ànima, amb risc, sempre amb contradiccions profundes. Aquells que et permeten explorar el que no és visible, però que transforma
La teva faceta d’escriptora i poetessa és menys coneguda però t’aporta una gran versatilitat. Com ha estat aquest camí?
Sempre havia escrit, però no m’hi havia llençat del tot fins que el meu company va llegir un primer pseudollibre i em va animar a presentar-lo. Va guanyar el Premi Jaume I de Calvià de Poesia i això em va donar l’empenta per continuar. Escric com visc: un treball constant, un qüestionament constant i alimentar el coratge. Per mi, l’actriu nodreix l’escriptora i l’escriptora nodreix l’actriu.
Després d’aquell primer poemari, Podríem, vaig sentir la necessitat de crear dramatúrgia des d’un lloc expandit i pluridisciplinari. Així va néixer L’incendi de les papallones, un projecte a tres bandes entre poesia, direcció escènica i llenguatge visual. Més endavant vengueren La dona de Poe, El desig d’Alcmena i Turista Zero, un viatge poètic i iniciàtic de destrucció i renaixement que em va reconnectar amb l’essència. Escric per transitar de la ferida fins a la llum.
Les teves arrels mallorquines travessen tota la teva obra. Com es manifesta l’illa en la teva feina?
Mallorca es manifesta com a contradicció creativa: calma i tensió, màgia i precarietat. La supervivència aquí et fa ser versàtil i resilient, però també afavoreix una honestedat artística molt profunda. L’illa no només és escenari: també és ànima, ritme i mirada.
[En el meu treball] Mallorca es manifesta com una contradicció creativa: calma i tensió, màgia i precarietat. La supervivència aquí et fa versàtil i resilient, però també afavoreix una honestedat artística molt profunda. L'illa no sols és escenari: també és ànima, ritme i mirada
La teva família hi ha jugat un paper important?
Els meus pares, mestres amb mentalitat oberta, em varen donar suport des del principi. Quan l’orientador de l’escola suggeria altres camins, ells em varen acompanyar cap a l’Institut del Teatre de Barcelona. Això ha estat clau, perquè en aquest ofici les crisis són recurrents i tenir una xarxa (família, amics, parella) que et sosté mentalment i emocional és clau. Per a mi ho ha estat.
També hi va influir molt l’ambient de casa. Ma mare era una lectora compulsiva i a casa hi havia una biblioteca enorme, sobretot de poesia en català. Tenir poesia als passadissos et canvia la vida.
Com era la teva infantesa? Hi ha algun record que t’hagi marcat especialment?
Sempre conten a casa que, amb sis o set anys, vaig dir: “Si no pujo a un cadafal a la Plaça Espanya, em moriré”. Tenia aquesta necessitat d’expressar-me, de ser a l’escenari, tot i que a ca nostra no hi havia cap tradició teatral. Organitzava obres amb els meus cosins, disfressava el meu germà petit…
Sempre conten a casa que, amb sis o set anys, vaig dir: 'Si no pujo a un escenari en la Plaça Espanya, em moriré'. Tenia aquesta necessitat d'expressar-me, d'estar en l'escenari, encara que en la meva família no hi havia cap tradició teatral. Organitzava obres amb els meus cosins, disfressava al meu germà petit…
Fins que els meus pares em varen aconseguir apuntar-me al Centre Dramàtic Di Marco, que acabava d’obrir just a un minut de casa. Tenia vuit anys, i aquella escola ho va canviar tot. Allà vaig fer els primers exercicis de tècnica vocal, de respiració, d’atenció escènica. Va ser l’inici real del meu camí com a actriu.
Parlem d’indústria: Galícia i Canàries han viscut un auge audiovisual. Què li falta a Balears per viure-ho també?
Li falta creure del cert en la ficció pròpia. I això vol dir invertir-hi de debò.
Atreure rodatges de fora està molt bé, però aquestes produccions venen amb tot fet. Aquí només es fa el servei, i la contractació local és mínima i en categories dels llocs de feina, artístics i tècnics, amb un sostre de vidre molt baix. Sempre surten titulars sobre el gran talent que hi ha a les Illes Balears, però es converteix en un missatge paternalista i buid si no va acompanyat de finançament i mesures que també posin en el centre de la qüestió, la creació i els creadors de les Illes.
Atreure rodatges de fora està molt bé, però aquestes produccions venen amb tot fet. Aquí només es presta el servei, i la contractació local és mínima i en categories dels llocs de treball, artístics i tècnics, amb un sostre de cristall molt baix
Si volem que creadors com Miguel Eek, Carles Bover, Miki Durán, Marga Melià, Rafa Cortés, Eugenia Sampedro o Toni Bestard facin el cinema que tots necessitam, es requereix estructura i suport públic real. Tot es resumeix en això.
Quin consell donaries a les joves creadores que somien des d’una illa?
Que s’arrisquin i perseverin. Que hi ha molts oficis dins aquest ofici i cal ser honestos amb un mateix per saber què vols construir i no tenir por de cercar una veu pròpia. Que et formis tant com puguis, llegeixis, vagis al cinema, al teatre, als museus… Que les caigudes i les pors t’alimenten. Que quan et perdis, pot anar bé revisitar les arrels per reemprendre el vol.
[A les joves creadores els diria] que s'arrisquin i perseverin. Que hi ha molts oficis dins d'aquest ofici i cal ser honestos amb un mateix per a saber què vols construir i no tenir por de buscar una veu pròpia
Cal formar-se, cercar mestres, viatjar, no conformar-se. És una carrera de fons. Tant si va bé com si no, el compromís ha de ser profund si vols que aquesta sigui la teva vida.
En quin moment creatiu et trobes ara?
Tenc dos projectes d’escriptura en marxa. Un ja molt avançat: una novel·la acabada, ara en fase de reunions editorials. L’altre, un projecte teatral, encara en estat inicial. Però el motor no s’atura. Ni a l’illa, ni dins meu.
.
0