Miguel Ángel Roig-Francolí, el compositor que compara Eivissa amb Sodoma i Gomorra: “Hi ha una al·lèrgia a la regulació i al control”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Amb la Medalla d’Or de la seua ciutat natal penjada al coll, Miguel Ángel Roig-Francolí es va posar davant el faristol i va començar a llegir el discurs que duia escrit: “Hi ha una imatge d’Eivissa per aquí fora que és pràcticament sinònim de Sodoma i Gomorra combinades, una mena d’illa sense llei on tot és possible (i en la qual esper que no acabem com aquelles dos ciutats bíbliques!)”. Era el 5 d’agost, festivitat de la Verge de les Neus, el dia gran de les festes insulars. Desenes de polítics, a la seua esquena –l’alcalde i els regidors del municipi de Vila– i davant seu –el president del Consell Insular, els consellers que governen i els que són a l’oposició, diputats i senadors que representen l’illa a les Corts Generals, i els representants de l’Estat que treballen a l’illa– van escoltar durant uns vuit minuts la radiografia d’Eivissa que va fer aquest músic acabat de jubilar en la seua faceta de professor universitari.
Roig-Francolí va néixer el 1953 i, durant la seua joventut, va marxar d’Eivissa per estudiar composició a Madrid i llicenciar-se com a pianista al Conservatori Superior de Palma. La seua carrera el portaria després a Indiana, als Estats Units, on, després d’obtenir el títol de doctor amb una tesi sobre dos dels autors més importants del Renaixement espanyol (Antonio de Cabezón i Tomás de Santa María), va recórrer diverses universitats del Mig Oest fins a establir-se com a professor de Teoria Musical i Composició a Cincinnati.
Des d’allà, no ha deixat de mirar amb atenció el que passava a ca seua perquè, d’alguna manera, mai no va deixar Eivissa. Les seues visites han estat freqüents i llargues –“un mes o mes i mig cada estiu, excepte, per motius obvis, el 2020”–, complementades amb d’altres més curtes quan visitava Europa “durant la temporada de concerts”. Per això, diu, “l’enyorança” sempre ha estat “suavitzada”. No així, però, la preocupació per la deriva social, política, econòmica o mediambiental, pel futur, d’una illa que aquest músic que acumula premis i ha estrenat obra en sales de concerts tan emblemàtiques com el Carnegie Hall ha d’explicar als seus amics pel seu revers menys turístic, que, per increïble que sembli, també existeix.
Si Europa és el bressol de la música clàssica, com és possible que hi hagi més possibilitats per investigar i compondre als Estats Units?
Perquè els conservatoris, integrats dins les universitats americanes, són bastant únics. Tenen uns mitjans, uns pressupostos i un atractiu internacional que no existeixen en altres països.
És curiós que el Renaixement, que és un període històric, cultural i musical molt europeu, pugui investigar-se amb més recursos en un altre continent.
La recerca, en general, no té res a veure amb la localització. Els Estats Units són molt joves –bàsicament dos-cents cinquanta anys–, però pots trobar de tot a les seves universitats. La biblioteca del meu conservatori posseeix totes les partitures i tractats renaixentistes que et puguis imaginar: em referesc, per exemple, a les fonts originals de la música renaixentista espanyola. A més, existeix un sistema entre biblioteques universitàries que ens permet trobar el que no tenim a la nostra. És més fàcil, però infinitament més fàcil, investigar el Renaixement, no sols a nivell musical, als Estats Units que a Espanya.
És més fàcil, però infinitament més fàcil, investigar el Renaixement, no sols a nivell musical, als Estats Units que a Espanya
Quan va arribar als Estats Units, era més acusada aquesta diferència?
El nivell musical que em vaig trobar, pel que fa a orquestres, i les possibilitats de recerca, no me les podia ni haver imaginat a Espanya. Per això vaig voler fer un màster, primer, i després una tesi doctoral, precisament sobre el Renaixement espanyol, per no tornar-me’n i aprofitar tots aquells mitjans. Però, alerta, no parl només de fonts. Un contracte normal amb la Universitat de Cincinnati és 40% d’ensenyament, 40% de recerca i creació, i un 20% de serveis universitaris; per exemple, participar en comitès. Cada any es revisava què havia fet en cada camp. En conservatoris espanyols aquest sistema és completament inaudit. No es concep que el 40% del teu contracte serveixi per investigar i desenvolupar la teua faceta artística. Cal veure-ho així: un investigador o un compositor fa la seua feina per passió, no perquè estigui obligat a fer-la, però necessita recursos (fa falta viatjar per visitar biblioteques o assistir a congressos), i és la universitat qui posa els recursos per facilitar-ho.
L’ensenyament i la recerca no se separen de la creació. Això és molt renaixentista.
Perquè s’alimenten entre elles. Quan dirigesc una tesi o impartesc un seminari no puc explicar el que vaig aprendre als anys vuitanta. He d’estar al dia. Com puc ensenyar composició si no componc?
Ja m’ho diràs! Ho visc en primera línia. És una qüestió absolutament tràgica que tendrà un impacte global. Als Estats Units s’ha aconseguit aglutinar els millors investigadors de cada camp. Per aquesta raó, Harvard té 161 premis Nobel. Les universitats americanes són l’avantguarda de la recerca. En les Humanitats potser no es noten tant les retallades perquè depenem menys de les ajudes governamentals: per compondre una simfonia no necessit que el govern dels Estats Units em pagui res, ja cobr de la universitat. Però en el món científic és molt diferent perquè necessiten materials i maquinària molt cars que no poden sufragar sense beques i fons governamentals. Ara qualsevol avenç es retardarà.
Per a compondre una simfonia no necessito que el govern dels Estats Units em pagui alguna cosa, ja estic cobrant de la universitat. Però en el món científic és molt diferent perquè necessiten materials i maquinària molt cars que no poden sufragar-se sense beques i fons governamentals. Ara qualsevol avanç es retardarà
Què pensa del president dels Estats Units?
La meua postura sobre Trump és claríssima: és un esperpent i està fent molt de mal, als Estats Units, des de totes les perspectives que et puguis imaginar: social, política, judicial, econòmica, educativa… Però no és només Trump sinó tot el sistema que hi ha al seu voltant. No se sap qui ha posat qui. Hi ha un muntatge al seu voltant que sap molt bé què vol, autocràtic i, francament, feixista. El mal serà molt difícil de revertir i durarà generacions. És una cosa que m’afecta molt.
La meva postura sobre Trump és claríssima: és un esperpent i està fent molt mal, als Estats Units, des de totes les perspectives que et puguis imaginar: social, política, judicial, econòmica, educativa… Hi ha un muntatge al seu voltant que sap molt bé el que vol, autocràtica i, francament, feixista
Escoltant, primer, i després llegint el discurs que va pronunciar aquest estiu quan li van lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat d’Eivissa, la sensació que em queda… va per aquí: els problemes d’aquesta illa, vista per un eivissenc que viu fora, tampoc no tendran solució a curt termini.
Em consider un eivissenc molt compromès i informat del que està succeint a l’illa. He rebut desenes i desenes de comentaris, i el més corrent és: “Has posat nom al que el 90% dels eivissencs pensa”. La visió dels eivissencs que viuen a Eivissa és la mateixa! Però, primer, hauria d’haver-hi una voluntat d’arreglar-ho. Fins ara no ha existit. Al contrari, hi ha hagut voluntat de seguir en la mateixa direcció i continuar la destrucció. El que es pot fer ara és aturar el creixement i posar límits. El que ja està romput no es pot arreglar. L’entrada de serpents dins les soques de les oliveres, que gairebé han extingit les sargantanes, és un bon exemple d’alguna cosa que podria haver-se controlat, però no es va fer a temps. Sí que podem evitar que es rompi més.
Va reclamar una mena de pacte insular “per intentar salvar el poc que queda d’Eivissa”.
Després del discurs vaig estar parlant amb un polític important de l’illa i li deia: “T’has adonat que no he parlat per a res de partits? De fet, el meu discurs era més social que polític. Vaig parlar de les institucions, perquè els problemes abracen dècades i tots els partits hi estan inclosos”. “Jo ho he entès perfectament”, em va dir el polític, “però m’agradaria que els altres ho veiessin perquè, automàticament, s’han atracat per dir-me: ‘Carai, vos a fotut un sac de mànec en el discurs’. I no, el mànec no era per als que governen ara sinó per a tots els que han governat i no han estat capaços de posar-hi fre”.
El meu discurs era més social que polític. Vaig parlar de les institucions, perquè els problemes abasten dècades i tots els partits estan inclosos. [...] El mánec no era per als quals estan governant ara sinó per a tots els que han governat que no han estat capaços de posar-li fre
Quin és el fil de l’esperança? Quines coses poden salvar-se d’Eivissa?
[Silenci] Em manquen coneixements legals i polítics per fer una afirmació… però el primer, repetesc, és aturar el creixement. Podem posar parches amb el nombre de vehicles o limitant l’arribada de creuers, però si no controlem l’entrada de turistes, que és el principal problema, no farem res. Aquests turistes necessitaran moure’s –i no hi ha una bona xarxa de transport públic– i allotjar-se: no podem continuar cimentant l’illa. La massificació és una de les tres crisis gravíssimes que pateix Eivissa. La de l’aigua és una altra: quan ens colpegi de manera realment forta serà una crisi existencial. La tercera és l’habitatge. Com se soluciona? És una qüestió dificilíssima. El primer, com està passant en altres ciutats, seria prohibir els pisos turístics a la ciutat. Quin és el problema? Impliquen regulació i control, i a Eivissa, políticament, hi ha hagut una mena d’al·lèrgia a la regulació i al control.
La massificació és una de les tres crisis greus que sofreix Eivissa. La de l'aigua és una altra: quan ens pegui de forma realment fort serà una crisi existencial. La tercera és l'habitatge. Com se soluciona? És una qüestió dificilíssima. [...] Impliquen regulació i control, i a Eivissa, políticament, hi ha hagut una espècie d'al·lèrgia a la regulació i el control
L’avarícia ha arrelat en la mentalitat i la idiosincràsia dels eivissencs?
Cent per cent. Els agents externs s’estan aprofitant, evidentment, i bona part del gran capital és a Eivissa. Però, des dels anys seixanta i setanta, els eivissencs han permès que passàs tot això. I, de fet, s’han lucrat. Però arriba un moment –i crec que els eivissencs ho estan veient– en què… És un tema molt candent. Hi ha molts articles d’opinió al respecte, fins i tot manifestacions de polítics que són al poder, que demostren que hi ha consciència del que està passant. Falta fer la passa d’entrar en acció. La premsa local va dir del meu discurs que havia utilitzat paraules dures, però no com una crítica…
Els agents externs s'estan aprofitant, evidentment, i bona part del gran capital està a Eivissa. Però, des dels anys seixanta i setanta els eivissencs, estan permetent que ocorri tot això. I, de fet, s'han lucrat
… sinó com a sinònim de sinceritat.
Dures, i valentes, van escriure. I jo no hi estic d’acord! Les meues paraules no van tenir cap duresa. Només vaig dir el que veiem tots, d’una manera honesta. On és la duresa de dir que les sargantanes s’estan extingint? O que a Eivissa no hi ha habitatge assequible? La duresa no són les paraules. És la realitat que vivim. Valentia en les meues paraules? Cap. Per dir el que veig? Valentia seria que tots els partits s’asseguessin per arreglar, amb l’acció, tot el que passa.
Potser van cridar tant l’atenció perquè en una societat que no ha deixat de ser petita no estam avesats a escoltar un discurs com el seu, menys encara en el lliurament d’un premi institucional.
Sí, absolutament. Estic sent retòric. Sé què volen dir quan parlen de “valentia” i “paraules dures”. Sé que és diferent, òbviament, dir-les en un article d’opinió que pronunciar-les en un acte institucional, a la cara dels polítics. Però és el que hi ha, és la realitat. Si em donen la paraula, he de dir el que veig i el que sent, i ells m’han d’escoltar.
Una de les conseqüències dels mals d’Eivissa que va descriure en el seu discurs és que molts jóvens, nascuts i criats a l’illa, quan marxen per estudiar, o fins i tot passen uns anys fora desenvolupant la seua carrera professional, si volen tornar, no poden.
I també hi ha els nois eivissencs que, en acabar l’institut, es queden a Eivissa per treballar i no poden trobar un habitatge assequible de cap manera. Tenc casos així a la meua família. I, encara més greu, és el tema dels treballadors: aquest estiu entrava en una cafeteria i m’explicaven que estaven treballant com a bèsties, sense poder fer torns, perquè estaven amb dos empleats menys perquè no en trobaven. Mestres, bombers, policies… A tot arreu, la mateixa situació, que és crítica.
Més greu encara és el tema dels treballadors: aquest estiu entrava en una cafeteria i em contaven que estaven treballant com a bèsties, sense poder fer torns, perquè estaven amb dos empleats menys perquè no trobaven. Professors, bombers, policies… Pertot arreu, la mateixa situació, que és crítica
Dos arquitectes com Erwin Broner o Josep Lluís Sert ja alertaven als anys seixanta i setanta de la destrucció d’Eivissa per culpa del creixement descontrolat. Són els anys de la seua adolescència i primera joventut. Com recorda aquella època?
El que va passar aquells anys és que, de prompte, va esclatar un desenvolupament econòmic i urbanístic sense limitacions. Després van posar algunes regulacions mínimes, però el mal ja estava fet. Als setanta, quan estudiava a Madrid, record els disgustos que em duia quan tornava a Eivissa a l’estiu i comprovava com, durant el curs, s’havien carregat una de les meues cales preferides. Era força traumàtic veure com desapareixien my happy places, com es diu en anglès. Portinatx, es Canar i Cala Tarida van ser de les primeres a caure. Hotels, urbanitzacions, la platja plena de sombrillas: això és el que van veure Broner i Sert. Aquestes cales es van convertir en ciutats, bàsicament.
Va fer un parell de pinzellades sobre el tema en el seu discurs, però li ho pregunt obertament: què se sap d’Eivissa als Estats Units?
Se la coneix cent per cent per ser la party island d’Europa. Punt i final. No se sap res més. A la música electrònica i als DJs se’ls ha donat molt de ressò. Hi ha hagut diverses sèries de Netflix, angleses sobretot, que pinten els pitjors aspectes de la festa –que no sé si en té gaires de positius–: droga, borratxeres, jóvens que venen a l’illa i perden el control. Els meus amics les veuen i em pregunten: “Escolta, aquest és el lloc on en Miguel té la casa on va cada any? Que estrany, no?” He de fer una feina didàctica amb ells: “Bé, Eivissa és un lloc meravellós, amb un paisatge estupend, natural, unes platges fantàstiques, una gent amable i acollidora, una Història increïble, amb una ciutat medieval i unes murades precioses…” La resposta sol ser: “Sí!? Però si no se’n parla gens d’això!” No es coneix i, en canvi, del luxe sí que arriben notícies. Allà tothom sap que Jeff Bezos i Leonardo DiCaprio hi han estat: la imatge que es dóna és molt problemàtica.
A la música electrònica i els DJs se'ls ha donat molt de bombo. Hi ha hagut diverses sèries de Netflix, angleses sobretot, que pinten els pitjors aspectes de la festa –que no sé si té molts positius–: droga, borratxeres, joves que venen a l'illa i perden el control
Què manté viu el seu orgull eivissenc?
Totes aquestes coses que els explic als meus amics. Jo podria haver venut la meua casa i haver deixat de venir a Eivissa. Estic molt orgullós de la geografia física d’aquesta illa, dels seus paisatges. Tenc la sort de viure en una vall del municipi de Santa Eulària i el camp continua sent una meravella. Em moc per la part nord que, encara que estigui molt massificada, en general, no està tan destrossada com la costa de la meitat sud. El meu llinatge, Francolí, és part de la Història de l’illa des del segle XIV. La meua família va tenir una casa a Dalt Vila —on millor està representat el nostre patrimoni cultural—, Can Comasema, que ara és el Museu Puget.
0