L'alcalde republicà de Sóller que es va enfrontar als militars franquistes i va acabar en un camp de concentració

Enclavat entre la mar i la Serra de Tramuntana, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO, però sempre connectat a l'exterior a través del seu port, Sóller va ser durant la Guerra Civil un dels principals focus de resistència enfront de l'avanç del feixisme a Mallorca. En un context dominat per la ràpida caiguda de les institucions republicanes sota el control dels militars revoltats després del cop militar del 18 de juliol de 1936, el municipi es va mantenir com un reducte hostil al nou poder franquista, protagonitzant episodis de ferma oposició que han quedat marcats en la memòria històrica local fins a tal punt que, en l'actualitat, continua sent objecte d'estudi per part d'historiadors i investigadors de la memòria democràtica.

La història política de Sóller en els anys 30 va estar marcada per l'auge del moviment obrer i l'arrelament de les idees republicanes. L'Agrupació Socialista de Sóller va ser fundada en 1931 i aviat es va consolidar com una de les més actives de l'interior mallorquí. Al costat d'ella, funcionaven societats d'oficis com la Societat de Fusters o la de Jornalers, afiliades a UGT, que jugaven un paper clau en l'organització dels treballadors de la vall. Nombroses entitats es van agrupar en un espai comú, la Casa del Poble, on es duia a terme un fervent intercanvi d'idees. No obstant això, el cop d'estat de 1936 i la guerra civil ho van canviar tot, tal com relata els historiadors Julià Joy i Antoni Quetglas en la seva Guia de la República i la Guerra Civil. Sóller i Port de Sóller (2025, Illa Edicions).

Com en altres nombrosos llocs, la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931 havia estat rebuda amb entusiasme a Sóller, especialment per les classes treballadores i sectors progressistes. Com en moltes zones de Mallorca, el republicanisme i el socialisme van créixer amb força en l'àmbit municipal, donant inici a un període de reformes locals centrades en l'educació, la millora d'infraestructures i la laïcització de la vida pública, uns avanços que, no obstant això, van fer malbé la revolta militar dirigida contra el govern constitucional de la Segona República.

“El poble va viure actes de resistència”

En el seu llibre, Joy i Quetglas donen compte de l'etapa daurada que va viure la localitat a principis dels anys 30, així com dels actes de resistència que van oferir contra els franquistes i els llocs del municipi que els recorden. “Sóller va ser un dels pocs pobles de l'illa en els quals es van viure actes de resistència contra la revolta”, subratllen, destacant, entre altres, el fet que l'alcalde, Josep Serra Pastor, un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear, es negués a lliurar el poder als revoltats després que el 19 de juliol de 1936 el recentment proclamat comandant militar de Balears Manuel Goded declarés l'estat de guerra a les illes i assumís el control absolut de Mallorca i Eivissa.

Tot i el clima de tensió que va començar a estendre's a l'illa, Serra es va negar a abandonar l'Ajuntament. Va optar per esperar esdeveniments a la casa consistorial fins que, la tarda del dia 20, van arribar a la localitat dos cotxes els ocupants dels quals eren militars pertanyents al Regiment de Cavalleria d'Alcalá -més coneguts com a Jinetes de Alcalá-. Tal com relaten Joy i Quetglas, primer es van dirigir fins a l'estació telegràfica amb l'objectiu d'inutilitzar-la, tallar les comunicacions amb Barcelona i impedir que arribessin notícies sobre el fracàs de Goded a la ciutat comtal. No obstant això, el que no esperaven era topar-se amb un grup de carabiners, dirigits per José Muñoz Enrile, que van refusar lliurar-los l'estació. Un foc creuat va acabar amb un tinent ferit de mort.

El dimarts 21, una columna militar es va dirigir fins a l'interior de la localitat i, una vegada enfront de l'Ajuntament, van disposar diversos canons i van obligar a Serra a deixar el càrrec, es va llegir un manifest que emplaçava als ciutadans a adherir-se a la causa “nacional”, es van organitzar milícies ciutadanes i els carabiners van ser immediatament detinguts i conduïts fins a Palma. Serra va ser substituït per Jaume Casasnovas. Sobre aquests fets, l'historiador Josep Massot Muntaner, un dels principals estudiosos que durant la Transició i que es va bolcar a esclarir com es va desenvolupar el conflicte bèl·lic a l'illa, assenyala que, aquell mateix dia, un capatàs, un carabiner i un oficial van intentar infructuosament fugir amb barca. Hores després, van ser detinguts i empresonats.

Empresonat a la presó franquista de Can Mir

El ja exbatle, per part seva, va ser arrestat al setembre d'aquest any i enviat a la presó de Can Mir i, al maig de 1937, inclòs dins d'una causa al costat de deu sollerics més, tal com expliquen Joy i Quetglas. Posteriorment, va ser enviat al camp de concentració de s'Àguila, a Llucmajor, un dels més de vint camps de concentració construïts a l'illa durant la Guerra Civil. Mallorca va ser, de fet, un dels primers llocs del país en els quals van ser erigides aquestes instal·lacions després del cop feixista de 1936. A l'illa, els primers campaments van veure la llum entre desembre de 1936 i gener de 1937. Les presons van començar a omplir-se amb tanta rapidesa que molt aviat va ser necessari improvisar llocs on recloure als presos.

Al cap d'uns mesos, tal com expliquen des de la plataforma Arrels Democràtiques -projecte de les Fundacions Darder-Mascaró i Ateneu de Comissions Obreres (ACO)-, un emfisema pulmonar contret en el camp de concentració va obligar a l'exbatle a ingressar a l'hospital. Al maig de 1938 es va celebrar la vista de la causa en la qual era culpable i el consell de guerra el va sentenciar a mort per adhesió a la rebel·lió. No obstant això, després d'iniciar les diligències per a aconseguir la commutació de la pena, la pressió del consolat britànic, les gestions del bisbe de Vic i les de Miquel Serra, el seu germà, davant el govern de Burgos, van aconseguir al novembre de 1938 la commutació de la pena de mort per la de cadena perpètua.

Després d'això, Serra va ser empresonat en una presó improvisada fins a març de 1943. Uns mesos després de ser indultat, va saber des de la presó de la mort de la seva filla major i, malgrat no ser autoritzat a assistir a les honres fúnebres, va poder vetllar el cos en el cementiri de Sóller una nit en què, gràcies a la connivència amb els guàrdies, va poder sortir de la presó. Després de la seva posada en llibertat, Serra va tornar a obrir la farmàcia que regentava abans de la guerra i les existències de la qual havien estat confiscades durant el conflicte bèl·lic. La mort de la seva dona i l'empitjorament de la malaltia que patia el van forçar a l'ostracisme i els últims anys de la seva vida els va passar reclòs en una granja que va instal·lar als afores de Sóller. Va morir a causa de l'emfisema pulmonar el 10 de setembre de 1962, amb 64 anys.

Repressió de sindicats i associacions

A partir de la presa del poder dels colpistes, com recorden Joy i Quetglas, les noves autoritats van declarar el toc de queda, van imposar un ferri control social, van censurar les publicacions locals i van sotmetre a la persecució i la vigilància a totes aquelles persones afins a la República. “Els sindicats, associacions i partits d'esquerra van sofrir una repressió increïblement dura contra els seus elements més significatius, els seus béns i les seves seus, com les cases del poble”, relaten tots dos historiadors, integrants del Grup de recerca i estudis sollerics i autors de nombroses recerques sobre la resistència a Sóller.

A més de la persecució a què les noves autoritats van sotmetre els líders i integrants de l'associacionisme social de la localitat, els colpistes van requisar locals i espais com la Casa del Poble, reutilitzada com a seu de les milícies ciutadanes, capitanejades per Francisco Pérez Rojo, per fer pràctiques de tir. També van començar a implantar el model sindical proposat per Falange Espanyola, enquadrant obrers i patrons en diferents branques dins de l'anomenada Organització Sindical Espanyola, sota el paraigua dels quals els treballadors tenien prohibit qualsevol tipus d'associació com tampoc podien organitzar-se de forma independent. Sóller va ser, a més, un dels primers municipis que van organitzar els obrers al voltant de la Central Obrer Nacional-Sindicalista (CONS), que, a principis de 1937, ja comptava amb uns 1.800 afiliats.

Quant al paper de les dones, la Secció Femenina de Falange, dirigida a formar-les des d'un punt de vista religiós, polític i de preparació per a les labors que havien de dur a terme en la llar, també va arribar fins a Sóller. En els inicis del règim franquista, la delegació local comptava amb unes 120 afiliades i unes 70 sòcies protectores. Entre altres esdeveniments, el municipi va rebre el 18 de febrer de 1940 la visita de Pilar Primo de Rivera, filla del dictador Miguel Primo de Rivera i germana del fundador de la Falange Espanyola, José Antonio Primo de Rivera i qui, com a màxima responsable del braç femení de Falange, va reivindicar el paper d'una dona submisa a l'home, consagrada a l'espòs i als fills.

Presons a cases i locals confiscats

Durant els primers mesos de la Guerra Civil, a més, la gran quantitat de detencions que van dur a terme l'exèrcit, la Policia i les milícies de la Falange van provocar que les presons ordinàries quedessin plenes, per la qual cosa van començar a buscar nous edificis on poder recloure als presos, per a això es van utilitzar cases confiscades, naus, vaixells, edificis religiosos i altres immobles públics com les escoles. A Sóller, la presó de l'Ajuntament de seguida va quedar col·lapsada. Un dels edificis que es va utilitzar, com expliquen els autors del llibre recentment publicat, va ser un garatge confiscat a l'empresari Bernat Marqués Rullan, president d'Unió Republicana.

Acusat de tenir una emissora de ràdio en una de les seves finques, des d'on -segons l'acusaven falsament els colpistes- havia fet senyals als avions republicans amb uns llençols blancs pel qual li imputaven un delicte d'auxili a la rebel·lió, va ser jutjat al costat de tota la seva família mitjançant un consell de guerra. El polític republicà va ser sentenciat a mort mentre que als seus familiars se'ls van imposar penes de presó i quantioses multes econòmiques. Bernat Marqués va ser afusellat en el fortí de Illetes el 5 de gener de 1937.

Després de la victòria franquista en 1939, Sóller va viure, com tants pobles mallorquins, anys de por, silenci i misèria. La repressió no sols va ser física: l'Església va recuperar la seva influència total en la vida social, es van censurar les publicacions i es va vigilar estretament als veïns. Molts sollerics van callar durant dècades. Només en els últims anys, a través d'iniciatives de memòria històrica com les impulsades per Memòria de Mallorca o el Ajuntament de Sóller, les seves històries van tornar a veure la llum.