L'odissea de l'Alejandra, entre contractes temporals i subarrendaments a Eivissa: “No demano res per por”

Desembre del 2020. El món vivia una de les pitjors crisis sanitàries a causa de la pandèmia de coronavirus. En aquest context, l’Alejandra (nom fictici), de 31 anys, va canviar l’arxipèlag canari pel balear a la recerca d’oportunitats laborals. Va haver d’abandonar Gran Canària per la manca de feina a conseqüència de la COVID-19. A Eivissa hi viuen els seus cosins i els seus oncles. “Era el meu lloc més segur”, explica. Així va començar la seva odissea per l’habitatge: cinc mudances en cinc anys. Pràcticament cap propietari li va oferir un contracte de lloguer, fet que fa que la seva seguretat residencial sigui inexistent. Aquest és el motiu pel qual decideix parlar, però amb la condició de preservar la seva identitat.

Va arribar a Espanya viatjant des de l’Argentina. Els seus avis són italians, per la qual cosa mai no ha tingut problemes per treballar legalment al país. Comptable de professió, a les Canàries va estar treballant com a cambrera. En arribar a Eivissa, es va quedar a casa dels seus oncles. Més tard, va trobar un pis a Talamanca —zona turística amb platja urbana que separa el municipi de Santa Eulària de la capital—. Millor dit, una habitació per la qual pagava 350 euros.

Era un altre context, condicionat per la pandèmia: és un preu que ara consideraríem molt assequible. Ho mostra una visita ràpida a un dels portals immobiliaris més coneguts: només s’hi lloga un pis per menys de 1.100 euros. Té 80 metres quadrats i dues habitacions. El problema és que només s’ofereix per tres mesos, a partir d’aquest mes de gener.

“Vivíem quatre persones en un pis de tres habitacions: una parella, un noi i jo. Pagava 350 euros per l’habitació, que era la més petita. Era una habitació mitjana tirant a petita”, afirma l’Alejandra. El contracte estava a nom del noi, de manera que ella no hi apareixia. “No m’ho van plantejar, però tampoc no ho vaig demanar”, explica.

És una situació molt habitual: els llogaters, per por de molestar el propietari, solen demanar com menys millor, tot i que un cas com aquest es resol redactant un annex al contracte principal. “Crec que moltes vegades no es fa per por: por de molestar el propietari, que t’apugin el lloguer o et demanin que marxis”. “S’intenta demanar el mínim possible per no generar problemes”, reconeix. En aquest cas, qui “subarrendava” era amic seu, de manera que no ho feia amb una finalitat lucrativa, com passa en altres casos.

Moltes vegades no es demana contracte per por de molestar el propietari, que t’apugin el lloguer o et demanin que marxis

Alejandra — Resident a l’illa

“Em va dir que volia mudar-se amb la seva família”

Va passar un any i mig en aquell pis. El desembre del 2022, el propietari va anunciar que no renovaria el contracte. “Va explicar que volia reformar-lo per mudar-s’hi amb la seva família”, narra l’Alejandra. És una de les excuses clàssiques que utilitzen els qui especulen amb l’habitatge: es liquida el contracte per posar el pis al mercat a un preu més alt. “La reforma es va fer, però ell mai no hi va arribar a viure. Es va tornar a llogar”, testimonia.

Després d’aquella primera mudança, va trobar una habitació a la capital eivissenca, en un pis on la propietària vivia amb la seva filla. L’Alejandra pagava 450 euros per l’habitació. L’espai era ampli i tenia un bany només per a ella. Aquesta va ser l’única vegada que va tenir un contracte al seu nom, però era temporal: la condició era que l’abril del 2023 havia d’abandonar el pis. Només hi va poder estar quatre mesos.

—Per què llogava només quatre mesos?

—Perquè la propietària volia recuperar l’habitació a l’estiu per llogar-la a turistes.

Tanmateix, la legislació autonòmica prohibeix el lloguer turístic en edificis residencials a l’illa d’Eivissa. Només es poden llogar turísticament les cases i els apartaments vacacionals que disposin de la llicència que atorga el Consell Insular. Els propietaris que lloguen —turísticament— els seus habitatges saben que és il·legal, però de vegades es beneficien de la manca d’inspectors. O de la impossibilitat de posar un funcionari darrere de cada il·legalitat que es comet en matèria d’habitatge.

La legislació prohibeix el lloguer turístic en edificis residencials a l’illa d’Eivissa, però els propietaris se’n beneficien per la manca d’inspectors

L’empresa li va llogar una habitació

L’abril del 2023, l’Alejandra es trasllada a Sant Antoni de Portmany, municipi situat al centre-oest de l’illa. L’empresa per a la qual treballava tenia un pis llogat —una altra pràctica cada cop més habitual— i oferia habitacions als seus treballadors, cosa que li va permetre traslladar-se temporalment a una d’elles. “L’octubre l’havia de deixar perquè la propietària vivia al pis durant l’hivern”, explica. Durant aquests mesos, va pagar 600 euros pel seu quart: molt petit en comparació amb la mida del pis. Compartia amb dues persones més. El lloguer total ascendia a uns 2.400 euros. L’empresa n’assumia una part.

Quan finalitza aquest contracte, l’Alejandra inicia una altra mudança. En aquest cas, cap a Cala de Bou, una zona turística propera al nucli de Sant Antoni, però que pertany al municipi veí, Sant Josep de Sa Talaia. “És un pis d’una dona, que també és propietària de la casa, i lloga dues habitacions”, comenta. La casa, detalla, era molt gran: tant els espais comuns com les habitacions i la terrassa. La propietària també vivia a l'habitatge. Tot i això, no hi havia contracte i el pagament es feia en efectiu. És una estratègia habitual per evitar declarar el lloguer a l’Agència Tributària: 600 euros en metàl·lic.

850 euros per subarrendar

Vaig deixar l’habitació perquè vaig trobar un pis a Sant Antoni per viure sola“, comenta. Això va passar el novembre del 2024. Es tracta d’un estudi de 40 metres quadrats. El preu inicial era de 670 euros, despeses a part. Una quantitat per sota del mercat, tenint en compte que l’especulació immobiliària no cessa. En un conegut portal immobiliari digital només s’ofereixen set pisos al municipi, tots de temporada, per 1.000 euros o menys. Tots, excepte un, tenen una habitació. La majoria compten amb clàusules abusives o il·legals.

L’Alejandra tampoc no té contracte de lloguer al pis on viu ara. Una altra persona, que tampoc és titular de l'habitatge, se li'l subarrenda. “Em va avisar fa un mes —el mateix que vencia el contracte— que es renovava el contracte al seu nom i que jo podia continuar”, manifesta. A partir de gener, el preu és de 850 euros, despeses a part. Ni tan sols ha pogut llegir el contracte, de manera que no sap si aquests 850 euros són la xifra exacta que figura en el document. Tampoc no va negociar res amb la propietat.

L’Alejandra tampoc no té contracte de lloguer al pis on viu ara. Una altra persona, que tampoc és titular de l’habitatge, se li subarrenda. A partir de gener, el preu és de 850 euros, despeses a part

A diferència del primer pis on va viure, a Talamanca, on l’habitació li subarrendava un amic, en aquest cas no té tracte amb la subarrendadora més enllà de l’acord verbal de pagar, mes a mes, la quantitat pactada. “Ella sempre m’ha deixat molt clar que si necessita tornar al pis, me n’he d’anar”, lamenta. L’altra gran diferència són els preus: dels 350 euros que pagava al seu primer pis als 850 euros actuals. 500 euros més en pocs anys.

“Personalment, he notat un canvi molt sobtat en aquests cinc anys”, assegura. I, malgrat tot, se sent afortunada per viure sola i pagar un preu que encara es pot permetre. “M’encanta Eivissa”, reconeix, però es pregunta quin és el cost màxim que està disposada a pagar per continuar vivint a l’illa. En els seus primers cinc anys ha passat per cinc pisos, la majoria temporals, o, quan no ho eren, en condicions irregulars o sense garanties de seguretat. “Tinc clar que no pagaria qualsevol preu. Tampoc no estic segura de si estaria disposada a tornar a compartir pis en aquest punt de la meva vida”. “L’habitatge és la raó principal per la qual podria marxar de l’illa”, reconeix.

Preus disparats

Balears és la segona província amb els preus de l’habitatge més cars: 3.518,2 euros per metre quadrat, segons dades de l’últim informe de l’Observatori de l’Habitatge i el Sòl, elaborat pel Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana. Encapçala Madrid, amb 3.630,9 euros per metre quadrat; després de les Balears apareix Gipuzkoa, amb 3.115,7 euros per metre quadrat; Barcelona, amb 2.920,9 euros per metre quadrat; i Bizkaia, amb 2.728,8 euros per metre quadrat. En els últims deu anys, Balears és la regió on els preus s’han incrementat més: un 82,4%, segons les mateixes dades.

Els preus de l’habitatge s’han tornat a disparar en el darrer trimestre del 2025: un 12,8% a tot el territori nacional, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Per comunitats autònomes, els preus han experimentat un augment interanual més gran a Múrcia (15% més), Aragó (14,6%), Castella i Lleó (14,4%), Madrid (14,2%) i La Rioja (14,1%), segons va informar elDiario.es. A Astúries, Galícia i València, les pujades també han estat per sobre de la mitjana, amb un 13,5%, un 13,4% i un 13,1%. Balears va registrar un augment del 12,8% respecte al mateix període de l’any anterior. La resta són Cantàbria (12,6%), Extremadura (12,5%), Andalusia (12,4%), Canàries (12,2%), Castella–La Manxa i Euskadi (11,6%), Catalunya (11,3%) i Navarra (10,9%).