Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Les cartes que reflecteixen el terror de la Guerra Civil a Mallorca: “És horrorós i sempre tremolem”

Domicili dels Andreu Alcover del carrer del Pes de la Palla després de ser aconseguit per una bomba d’aviació republicana el 31 de maig del 1937

Ángela Torres Riera

0

El 30 d’agost del 1936, Maruja Barceló apuntava al seu dietari: “A les cinc i mitja [de la tarda] tornen dos avions i cauen dues bombes molt a prop de casa. Els vidres del mirador del capellà de davant de casa se li trenquen [...] És horrorós i sempre tremolem”, relata la mallorquina, filla del general d’intendència retirat Gonzalo Barceló. És un dels testimonis que es recullen a ‘Una Isla Brutalizada’, el llibre de l’historiador mallorquí Joan Maria Thomàs, que relata la història de la seva família en els temps previs i durant el desenvolupament de la Guerra Civil espanyola. Maruja era, a més de descendent d’aquest general, la jove esposa de Jorge Andreu, el germà gran d’Ángela, la mare de Thomàs, però de l’altra branca de la família: els Andreu, més acomodats que els primers.

La mirada és personal, però també investigadora, a través de cartes —491 en total—, diaris i testimonis d’aquells que van viure el terror bèl·lic en primera persona. Però sobretot a partir de la correspondència que es van intercanviar el seu pare i la seva mare des de diferents indrets de l’illa de Mallorca. Ell, des de Manacor, on combatia al front, i ella, des de Palma, es feien arribar les missives amb un soldat que feia d’intermediari.

També amb el diari personal d’una ciutadana de Manacor que va trobar inesperadament mentre revisava l’arxiu d’una universitat d’Indiana, als Estats Units. El llibre, publicat per Edicions Documenta Balear, reconstrueix els primers cinc mesos del conflicte a l’illa: un període marcat pels bombardejos, la por, la repressió i la mobilització total de la societat, que acabaria “transformant per sempre la vida quotidiana”.

Thomàs, que ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica a Catalunya, explica a elDiario.es que mai no havia abordat el tema de la Guerra Civil a Mallorca per una certa “reticència”, causada pel dubte de no poder ser objectiu en tractar-se d’un tema familiar. Una cosa que, al final, ha donat el toc “personal” necessari per “humanitzar” un conflicte des del si de dues famílies mallorquines de classe mitjana i mitjana-alta.

Restes d’una casa bombardejada a Artà

Una bomba a la Casa del Poble

El pànic provocat pel primer atac aeri que patiria Mallorca en el marc del conflicte bèl·lic havia arribat dies abans, la matinada posterior al funeral celebrat a tot Espanya arran de l’assassinat de Calvo-Sotelo a mans de guàrdies d’assalt acompanyats de joves socialistes —els responsables no van trobar al seu domicili la víctima que buscaven inicialment, el líder de la CEDA, Gil-Robles—, en resposta a l’assassinat del tinent Castillo a mans d’antidretans. A Mallorca, la vetlla es va celebrar a l’església de Sant Francesc, organitzada per Renovación.

Aleshores ja s’havia produït una polarització entre els dos bàndols —motivada per la propaganda i fins i tot per documentació falsa que buscava desestabilitzar el país— que va desembocar en la col·locació d’una bomba a la Casa del Poble de Palma per part de Falange Española de la Junta de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS).

La bomba a la Casa del Poble va generar, segons publicacions del diari Última Hora —recollides per l’escriptor—, un “rebombori enorme” a l’illa. “Els més propers al lloc s’havien abocat a finestres i balcons, observant, en primer lloc, i sentint, després, que per una de les finestres sortia un fum espès i que des de l’interior de l’edifici se sentien lamentacions i crits d’angoixa”, recollia el mitjà local. L’artefacte explosiu —que va causar cinc ferits— havia estat preparat a Manacor amb l’ajuda d’un dels dirigents falangistes de les JONS de Mallorca, el mestre armer de l’Exèrcit Canuto Boloqui, destinat a Inca.

Les JONS van col·locar una bomba a la Casa del Poble de Palma. 'Els més propers al lloc s’havien abocat a finestres i balcons, observant, en primer lloc, i sentint, després, que per una de les finestres sortia un fum espès i que des de l’interior de l’edifici se sentien lamentacions i crits d’angoixa', recollia un diari local

La reacció dels esquerrans va ser, primer, acordar una aturada general de 24 hores el dia 5 d’agost i celebrar un míting al Teatre Balear, al qual va seguir una manifestació davant el Govern Civil. Quan semblava que no hi hauria represàlies republicanes, diversos grups es van dirigir primer a l’església de Santa Magdalena —a prop de la Prefectura de Policia—, on van encendre al centre una foguera amb les taules dels altars, objectes artístics, crucifixos i altres imatges religioses, i després cap a l’església de Santa Fe, on van fer exactament el mateix.

Els republicans van contestar cremant taules dels altars de dues esglésies, objectes artístics, crucifixos i altres imatges religioses

La població mallorquina, conservadora i d’ordre, inclosos els sectors més moderats de l’esquerra, seguidors d’Esquerra Republicana Balear, ofesos pels actes comesos contra l’Església, es van sentir aleshores molt afectats.

Interior de la Casa del Poble

El cop militar: fracassat a Menorca

Ja esclatat el conflicte, els membres de la família de l’historiador tremolaven quan patien en primera persona, un dia sí i l’altre també, els bombardejos al seu barri, que s’estenien a altres zones de Palma i dels seus voltants. També als pobles de l’illa, que es va despertar de sobte immersa en una contesa violenta i destructiva.

Els atacants eren avions procedents tant de Barcelona com de Menorca, totes dues encara en mans del bàndol republicà. A l’illa de Menorca, el general Bosch va rebre l’encàrrec de fer triomfar el cop, però va fracassar després de ser arrestat per sotsoficials i soldats lleials a la República. Després, va ser reclòs, juntament amb altres colpistes, al castell de la Mola (Maó).

La família de l’historiador va patir en primera persona, un dia sí i l’altre també, els bombardejos republicans

“Torna l’avió, no el veiem, diu que ha anat cap a Inca”, anotava Maruja gairebé a finals de juny, just després que la població mallorquina rebés proclames republicanes que incitaven els soldats a matar els seus comandaments i excitaven la població perquè lliurés Palma, que amenaçaven d’arrasar des de l’aire juntament amb Pollença i Inca. Gerardo, el pare de Thomàs, jutge en l’època de preguerra, escrivia per la seva banda: “Pollença i Inca, amb un soldat mort”. La realitat —contrasta l’historiador— és que aquell dia els morts havien estat tres. L’endemà, als mateixos punts i també a Formentor, es van llançar 25 bombes més.

D’altra banda, hi va haver un èxode de la ciutat cap al camp per part de les classes més acomodades, que temien l’amenaça d’un atac aeri sobre els seus domicilis. Una cosa que van intentar evitar tant el comandant militar Díaz de Freijó com qui aleshores era el governador civil, García Ruiz: “Al poble noble de Palma, i particularment a les seves classes més elevades, que per educació i cultura han de donar exemple de civisme [...] Ningú no corre un perill seriós si roman a casa seva i fa vida habitual [...] És d’una covardia inexcusable abandonar la ciutat sense un motiu justificat”, comunicaven en un escrit públic adreçat a aquesta part de la ciutadania.

Hi va haver un èxode de la ciutat al camp per part de les classes més acomodades, que temien l'amenaça d'un atac aeri sobre els seus domicilis

La manca de refugis antiaeris

Durant aquells dies queien contínuament bombes en barris obrers com Santa Catalina i, més endavant, la Soledat, així com en zones de les afores. “Diuen que l’avió ha caigut per l’Arenal, però no s’ha confirmat”, recollia Maruja al seu dietari. Les sospites familiars sobre el que succeïa en aquell moment no eren cent per cent fidels als fets reals, sinó que de vegades el que els arribava eren rumors que només s’hi acostaven.

Aquella jornada no havia caigut cap aparell aeri, però sí que havia estat atacada la franja compresa entre la ciutat i aquesta zona ara turística, a prop d’El Molinar i el Coll d’en Rabassa. Dies després, la mallorquina anotava que l’avió anava pels pobles: “Va cap a Santanyí [...] i cap a Campos, i aquí tot està tranquil”.

Una altra crida dels responsables apel·lava a la necessitat de no romandre als carrers i les places durant els atacs i de refugiar-se en soterranis o pisos baixos mentre no es disposés d’un nombre suficient de refugis aeris. La Guerra Civil va agafar tothom desprevingut, per la qual cosa, quan van començar els primers bombardejos i el conflicte bèl·lic va començar a causar les primeres víctimes, es va ordenar crear comitès de Defensa Passiva a totes les poblacions.

Per als refugis antiaeris es va començar a valorar quins espais preexistents hi havia: cellers, soterranis, alguna cova, túnels… que es poguessin reutilitzar com a refugis, explicava Tomeu Fiol, autor de Els refugis antiaeris de Palma i la defensa passiva de Mallorca durant la Guerra Civil. 1936-1939 (2019, Lleonard Muntaner) i Atles dels refugis antiaeris de Palma (Ajuntament de Palma), a elDiario.es en un altre reportatge sobre aquesta qüestió.

Tot i que la inseguretat d’aquestes zones va fer que se’n construïssin molts des de zero, finançats a través de taxes a la ciutadania. Encara així, no va ser fins al bombardeig republicà del 31 de maig de 1937 sobre el barri de sa Gerreria de Palma, que va causar 14 morts i 21 ferits, quan es van començar a destinar-hi recursos realment importants. La ciutat va acaparar la majoria d’aquests refugis i va arribar a tenir-ne al voltant d’un centenar de públics i fins a sis-cents de privats.

Palma va arribar a tenir un centenar de refugis públics i fins a sis-cents de privats

Les Pitiüses: sense resistència davant la República

El diumenge 19 de juliol de 1936 s’havia declarat l’estat de guerra i, tot just tres setmanes després, el 7 i el 8 d’agost, les Pitiüses van caure en mans republicanes, sense “gairebé cap resistència”, segons el testimoni familiar recollit per Thomàs. Primer ho va fer Formentera i després Eivissa.

Mentrestant, a Mallorca, a principis d’agost ja s’havia substituït la bandera tricolor de la Segona República per la bicolor monàrquica. Tot just dos dies després d’aquest canvi de simbologia, es van començar a sentir tambors d’un primer desembarcament naval a les illes, que semblava formar part d’una sèrie de proclames que es llançaven en una guerra que transcorria en paral·lel: psicològica i de desgast. Però no va ser així.

Tres dies després havien començat les maniobres republicanes a les petites illes veïnes. A Formentera no havien trobat cap mena de resistència, així que aquell mateix dia van intentar posar un peu a Eivissa, sense èxit inicial, perquè els invasors —capitanejats per Alberto Bayo, cap de l’Aeronàutica Militar— van ser tirotejats pels sublevats.

L’intent es va repetir l’endemà, quan, després de desembarcar a la cala de Sant Vicent i Santa Eulària, els republicans van prendre la més gran de les Pitiüses. “Llançaven els fusells i corrien com covards”, va comunicar per telèfon el cap de les tropes defensores a la Comandància Militar de Palma. També es van produir, enmig de l’horror, alguns suïcidis.

Els republicans també van afusellar presoners i van alliberar presos empresonats pels sublevats a les presons eivissenques i formentereres. L’ocupació —aleshores encara no se sabia— havia provocat un enfrontament entre els dos caps dels contingents, ja que el capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri, al capdavant de les milícies voluntàries, considerava que Bayo pretenia annexionar Eivissa i Formentera directament a Catalunya. Per això, havia decidit tornar amb les seves tropes a la Península —a València—, mentre un subordinat seu s’enduia centenars de milers de pessetes requisades als bancs eivissencs.

Aquesta sospita d’annexionar les illes al territori català existia i, de fet, la Generalitat concediria un crèdit de 100.000 pessetes a l’Ajuntament d’Eivissa per comprar queviures i combustibles durant la contesa, tal com recull l’historiador mallorquí a ‘Una Isla Brutalizada’.

Etiquetas
stats