El malson dels malalts de càncer a Eivissa: “Em van descobrir el tumor perquè vaig anar a Urgències”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Carlos Lorente Colomar veu dues cares conegudes en sortir de l’hospital d’Eivissa. Un matrimoni –d’edat mitjana– que sap què hi ha dins la carpeta que aquest home –alt, corpulent, moreno, amb ulleres de pasta– du sota el braç esquerre.
–Tenies cita avui, Carlos? –diu ell.
–No, no! He quedat amb aquests periodistes, que volen preguntar-me per la meua història. I valtros, què feis per aquí?
–Res, res. Venim perquè jo –diu ella– havia de veure el dermatòleg. Però tu… com vas amb lo teu?
“Lo teu” és un tumor que va fer que el ronyó dret de Carlos –quaranta-set anys quan li van diagnosticar la malaltia, fa ja dos estius– arribàs a pesar “un quilo”. “Quan el normal és que com a molt pesi dos-cents grams. Després d’una operació, a Son Espases [l’hospital balear de referència, a Mallorca] i disset cicles d’immunoteràpia, torn a trobar-me bé. He tengut molta sort. Saps per què? El càncer me’l van descobrir en una visita a Urgències; si hagués hagut d’esperar que em donassin una cita amb un especialista que després em derivàs a un oncòleg… Per desgràcia, les llistes d’espera són molt lentes en aquesta illa”.
La d’Oncologia, una mica més de dos setmanes. “La tercera més baixa” de les Illes Balears, com presumeixen des de l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera. Però l’estadística ofereix, segons els col·lectius de pacients de càncer amb seu a les Pitiüses, una imatge incompleta d’allò que passa al sud de l’arxipèlag. No només perquè el servei oncològic de Can Misses fa anys que no treballa a ple rendiment –ara hi ha tres places i mitja cobertes de les set que hauria de tenir el departament–, sinó perquè el col·lapse és estructural. Els divuit dies que triga, de mitjana, i derivat per un altre especialista –el neuròleg, l’hematòloga, la pneumòloga, el traumatòleg…–, un pacient a trobar-se per primera vegada amb l’oncòleg que l’acompanyarà i guiarà en el seu procés de curació es multipliquen per una xifra difícil de definir quan s’intenta calcular el temps que passa entre una visita al metge de capçalera i l’operació per extirpar un tumor o l’inici d’un tractament.
“Per al càncer el temps és molt important. Si es tarda a donar les cites, no hi ha temps per valorar adequadament el pacient i hi ha llistes d’espera molt llargues per a les proves diagnòstiques”, explica Paloma Medina Rebollo, una palentina que exerceix com a psicooncòloga per a l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) des de les Pitiüses. “Potser, quan es detecta el càncer –continua la terapeuta–, ja és massa tard o el tractament serà molt més complicat i les possibilitats de recuperació seran menors. Per poder millorar, cal fixar-se en tot el procés. I el procés comença amb una bona prevenció, fer bé els programes de cribratge, un sistema sanitari ben estructurat. El problema no és només a Oncologia; també falla l’Atenció Primària, les proves diagnòstiques i les Urgències”.
Per al càncer el temps és molt important. Si es triga a donar les cites, no hi ha temps per valorar adequadament el pacient i hi ha llistes d’espera molt llargues per a les proves diagnòstiques.
La mateixa sensació que descriu la psicòloga Medina la comparteixen alguns metges del sistema de salut públic pitiús amb qui ha parlat elDiario.es. Aquests professionals expliquen que si a l’informe d’un pacient que entra a consulta amb símptomes sospitosos no se li posa l’etiqueta de “preferent”, es corr el risc que el seu cas quedi vagant com una ànima en pena pels passadissos de Can Misses. L'asterisc, però, no sempre funciona. N’Amanda (nom fictici) n’és un exemple. El seu cas el va explicar el digital Noudiari a mitjan desembre. El maig de 2023, el seu metge va sol·licitar, per via urgent, una cita amb Digestiu. Per “un error”, segons va al·legar l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera, la petició es va degradar “de preferent a normal”. Va fer falta repetir una prova de femta –amb resultats anormals–, una falsa derivació a la Policlínica Nuestra Señora del Rosario –gràcies als convenis milionaris que manté l’Ib-Salut des de fa dècades amb la família Vilás, propietària de l’únic hospital privat d’Eivissa i Formentera– i una queixa al servei d’atenció al pacient perquè una colonoscòpia confirmàs allò que Amanda i el seu metge ja temien: metàstasi a l’aparell digestiu després de dos anys sense veure un oncòleg.
Una pacient va passar dos anys sense veure l’oncòleg perquè la seva petició va passar de 'preferent' a 'normal' per un 'error'
La història de n’Amanda recorda molt la de na Lucía, que encara no ha estat explorada per un especialista de la sanitat pública tot i que els primers símptomes de la demència que l’acompanya es varen manifestar, com en el cas de la pacient oncològica, fa dues primaveres. Totes dos superen els setanta anys, una edat en què els problemes de salut s’agreugen.
Desbandada d’especialistes
Els problemes a Oncologia són crònics. El 2022, com reconeixen des de Can Misses, hi va haver “una desbandada” d’especialistes. De cinc –el nombre de places autoritzades que hi havia llavors– es va passar a un. Va ser necessari oferir peonades a oncòlegs mallorquins perquè creuassin el pont aeri entre les illes i alleugerissin un servei desbordat. Tot i que d’ençà 2024 s’han ampliat les places –per firmar contractes més llargs–, els preus desbocats de l’illa –lloguers o hipoteques, gasolina, cistella de la compra, col·lapse d’altres serveis públics: Trànsit, ITV, jutjats, Seguretat Social…– són un obstacle difícil de superar. Encara que els nous fitxatges –l’últim, fa una setmana– cobrin 1.650 euros mensuals com a complement d’habitatge pel fet de tractar-se de llocs de feina “de molt difícil cobertura” i que una oficina de l’Ib-Salut posi en contacte propietaris i sanitaris interessats en lloguers per sota del que demana un mercat salvatge.
Tot i que des del 2024 s’han ampliat les places, els preus desbocats de l’illa són un hàndicap difícil de superar. Els nous fitxatges –l’últim, fa una setmana– cobren 1.650 euros al mes com a complement d’habitatge
El volum de feina tampoc ajuda a fidelitzar professionals: inicis de tractament, agafar el barco una vegada per setmana per atendre els pacients de Formentera, consultes de revisió, comitès de tumors i un extra, fora d’Oncologia: guàrdies a planta. Al desembre, després d’un motí dels pesos pesants de l’Àrea de Salut que va propiciar un canvi de gerent, es va reorganitzar el temps dels oncòlegs, que ara també passen consulta a la tarda. Una optimització de recursos que evidencia una realitat: no hi ha arrelament i, davant una bona oferta que arribi de la península –per exemple, per fer recerca–, un oncòleg amb molta carrera per davant opta per partir. Una dada: només el responsable del departament fa més de cinc anys que treballa a Eivissa. No ho fa a jornada completa, igual que dos dels seus companys.
No hi ha arrelament i, davant una bona oferta que arribi de la península, un oncòleg amb molta carrera per davant opta per marxar. Només el responsable del departament fa més de cinc anys que treballa a Eivissa. No ho fa a jornada completa, igual que dos dels seus companys
Els dubtes del Ministeri de Sanitat que dirigeix l’anestesiòloga Mónica García (Sumar) per impulsar canvis legals que impedeixin –almenys als caps de servei– fer feina alhora a la privada i a la pública permeten a aquest metge eivissenc treballar de manera simultània en ambdós models sanitaris. Quelcom molt diferent del que passa a Menorca. El Mateu Orfila –mateixa categoria que Can Misses: hospital insular– compta amb quatre oncòlegs. Totes les places estan cobertes. Totes, a jornada completa. Amb una zona sanitària molt menys poblada –96.000 davant 161.000 habitants–, els especialistes menorquins varen atendre el 2025 més visites –13.392 davant 7.723– que els seus col·legues eivissencs. Quasi el doble.
A Carlos Lorente Colomar no li resulta estranya aquesta informació. Abans que li trobassin el tumor, ja seguia per la premsa el ball d’oncòlegs a Can Misses. Tampoc el sorprenen casos com els de n’Amanda o na Lucía. Potser no tan crus, però sí que n’ha conegut alguns de molt semblants assegut cada setmana en un mig cercle –Paloma Medina Rebollo, la seva psicòloga, al mig– amb altres malalts de càncer. “La teràpia i els tallers que ofereixen aquestes associacions són necessaris per entendre i relativitzar el que et passa… escoltant els altres. Surt de tot i, el pitjor, és la impotència que sent qui, per la lentitud del sistema, no ha pogut ser operat o rebre un tractament a temps. Si no tens símptomes i t’ho descobreixen tard… què hi farem. Però quan tu saps que no estàs bé i no hi ha manera que et vegi un especialista que després et derivi a l’oncòleg… això és molt difícil de digerir. Jo vaig tenir, en el fons, molta sort. A mi no m’han vist diversos oncòlegs –com li ha passat a molta gent– perquè, com que estan saturats i, sobretot, es paga moltíssim per tenir un habitatge a Eivissa –i ja no et dic a Formentera– s’estimen anar-se’n a altres hospitals”.
Surt de tot i, el pitjor, és la impotència que sent qui, per la lentitud del sistema, no ha pogut ser operat o rebre un tractament a temps. Si no tens símptomes i t’ho descobreixen tard… què hi farem. Però quan tu saps que no estàs bé i no hi ha manera que et vegi un especialista que després et derivi a l’oncòleg… això és molt difícil de digerir
Anar a Urgències li va salvar la vida
Una tarda de juliol de 2024. Carlos Lorente Colomar deixa de llegir el llibre que té entre les mans. És assegut al sofà de ca seua i el cor se li dispara. Sense avisar. Té un pulsòmetre a mà. Cent cinquanta en repòs. Una bogeria. No és la calor humida. Tampoc una crisi d’ansietat. Ni una sensació nova tampoc. Si de cas, més bèstia que altres vegades. Fa setmanes que sua els llençols a la nit, perd pes de manera alarmant, falta a la feina de forma intermitent. Alguna cosa el crema per dins. Ho ha contat al seu metge de capçalera que, segons el pacient, no sospita res. El cor continua desbocat, però no s’ho pensa. Agafa la cartera, el carregador del mòbil, una bosseta amb un raspall de dents i una pinta, un llibre. També prepara un pastiller. Amb molta cura: ordena dosis per a diversos dies. Els medicaments els deixa devora la persona que deixa a casa, la majora a qui cuida des de fa anys. És la seua güela. La mateixa dona que el va criar quan ell era garrit. Ara –nonagenària i depenent– les tornes han canviat.
Amb els deures fets, a Carlos Lorente Colomar li basten uns minuts per plantar-se a la porta de l’hospital. Nervis a flor de pell, pulsacions que continuen altíssimes. A Urgències s’espanten amb el seu estat. Li injecten una dosi de morfina, el visita un psiquiatre, es descarta que el pacient hagi pres res per llevar-se del mig. I, llavors, arriba la internista que li canvia la vida. Diu el pacient oncològic:
–Vaig tenir la gran sort que la doctora Macarena Pan Pérez-Villalobos fos qui em va tractar a Medicina Interna i, sabent que som cuidador, em va donar l’opció d’estar ingressat fent proves o, si ho preferia, anar per consultes externes. Vaig optar per seguir la seua recomanació i al tercer dia d’estar ingressat, mentre menjava, em donen la notícia: càncer renal de cèl·lules rares. “Veus, Carlos? És com si al teu ronyó, que a més té forma de ferradura i està fusionat amb l’esquerre, no haguessin deixat d’abocar-li aigua perquè l’absorbeixi. Per això està tan inflat”, em van dir. Després de cinc dies ingressat em va veure l’uròleg i em va dir que era operable, però a Son Espases. Tres mesos després, el 16 d’octubre de 2024, em varen extirpar el ronyó dret amb un robot Da Vinci. Va ser genial. Al mes de la intervenció vaig tenir un control, també a Mallorca, i després seguiment a Eivissa. Estava a la llista del comitè de tumors i, el gener de 2025, ja em va veure el doctor Diego Iglesias Riera, un dels oncòlegs de Can Misses. Va ser molt empàtic, em va donar molta documentació i em va ajudar a decidir-me pel tractament d’immunoteràpia. El 2 de gener he acabat l’últim cicle. Ja només em falten el TAC i una analítica de control.
El relat de Carlos Lorente Colomar recorda altres històries que, sense revelar dades personals, expliquen els metges d’Atenció Primària consultats per a aquest reportatge i les associacions de pacients de càncer. Tots varen córrer cap a Can Misses i els varen hospitalitzar. El box accelerà els tràmits. Va ser un forat per agilitzar un procés on el tracte humà dels sanitaris marca la diferència.
“Si aqueixa internista que em va veure d’urgència no m’hagués demanat si era fumador”, reflexiona el pacient oncològic, “i com que mai no he fumat, no hagués continuat rascant fins saber que durant molts anys vaig fer feina en una empresa de handling a l’aeroport, i que el que em passava podia estar relacionat amb els fums i les radiacions a què estàvem exposats –dúiem cascs per a les orelles, armilles reflectants, guants… però ni una mascareta–, potser torn a casa amb una recepta i a esperar cita amb l’uròleg o el nefròleg. El meu càncer es va poder operar perquè totes les cèl·lules que s’havien tornat boges estaven al mateix punt. Però què hauria passat si les hagués tengudes repartides pel cos?”.
El meu càncer es va poder operar perquè totes les cèl·lules que s'havien tornat boges estaven en el mateix punt. ¿Però què hagués passat si les hagués tingut repartides pel cos?”
Carlos Lorente Colomar està de baixa des d’aquell ingrés estiuenc a Can Misses. En la seva feina remunerada –continuava a l’aeroport, però com a dependent en un quiosc– perquè a la seua àvia –“fa més d’un any que esperam que ens assignin una cuidadora a les llistes de dependència del Govern”— no ha deixat d’atendre-la. “La meua mare és a Burgos i tenc una tia i una cosina aquí que, quan ho he necessitat, m’han ajudat. Però no és fàcil. Cadascú té la seua vida. A mi m’ompl passar temps amb la meua güela, és tornar-li el que em va donar”, explica mentre va guardant els seus documents –diagnòstic, resultats, consentiments, altes; notícies amargues i dolces– dins la carpeta. Investigant per aquí i per allà, també ha esbrinat el cost de totes les atencions que varen generar el paperam que ara duu sota el braç. No les té apuntades perquè se les sap de memòria. Abans d’acomiadar-se, les recita:
–A la Fundació Puigvert [una institució barcelonina especialitzada en urologia i nefrologia] em varen dir que l’operació m’hauria costat uns 45.000 euros. Cada cicle de Pembrolizumab, 13.000 euros. I n’he rebut disset: la immunoteràpia m’hauria costat 221.000 euros. A això s’hi han d’afegir els costos de les consultes, analítiques i TAC… que no sé quantificar. Però han estat analítiques cada sis setmanes i també consultes amb l’oncòleg. Per això mateix, mai no he estat tan orgullós de pagar impostos. Fins que no ens passa, no som conscients de la sanitat pública que tenim.
0