Milers d’ossos rentadors envaeixen la serra de Mallorca: “Quan són petits són una monada, però després deixen de voler-los”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Milers d’ossos rentadors (Procyon lotor), víctimes de la irresponsabilitat humana que els va introduir a Mallorca, s’estenen avui per la Serra de Tramuntana. El Servei de Protecció d’Espècies intenta reduir-ne la població, el Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB) col·loca trampes i captura centenars d’exemplars cada any, i l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA-CSIC/UIB) intenta esbrinar quants en continuen allà defora. L’estimació més recent situa la població de 2023 en uns 3.000 ossos rentadors, tot i que l’interval possible va dels 1.500 als 5.000.
Durant anys, la presència de l’os rentador a Mallorca es va mesurar a partir dels exemplars que queien a les trampes, però ningú no sabia realment quants en vivien en llibertat. La primera estimació prové d’un estudi encarregat per la Conselleria al Grup d’Ecologia i Demografia Animal (GEDA) de l’IMEDEA. L’equip de Giacomo Tavecchia ha analitzat les captures efectuades pel COFIB entre 2019 i 2023 mitjançant un mètode estadístic denominat removal analysis. No es tracta simplement de comptar els animals atrapats, sinó d’emprar les captures mensuals per calcular també els que continuen en llibertat. L’estimació definitiva encara no s’ha publicat i l’equip treballa ara per actualitzar-la amb les dades de captures més recents.
La xifra té un marge d’incertesa considerable. Hi ha propietats privades i zones de difícil accés on resulta complicat instal·lar trampes i, per afinar el càlcul, caldria conèixer la probabilitat que un os rentador hi entràs. Tavecchia ho explica amb una imatge ben mallorquina: “És com intentar esbrinar com és de grossa una ensaïmada mirant-ne només un bocinet”. Els models no són perfectes, admet, però permeten obtenir per primera vegada l’ordre de magnitud d’una població que romania oculta darrere les estadístiques de captures.
"És com intentar esbrinar com és de grossa una ensaïmada mirant-ne només un bocinet", explica Giacomo Tavecchia sobre la dificultat de calcular quants ossos rentadors viuen en llibertat
Del jardí particular a tota la Serra
El Servei de Protecció d’Espècies situa la primera constància d’un os rentador a Mallorca el març de 2005: un exemplar abandonat per una persona. Els primers animals documentats en llibertat apareixen el 2006 i les primeres captures mitjançant trampeig, el setembre de 2010. La presència de l’espècie s’atribueix principalment a fugues o alliberaments d’animals mantinguts en captivitat, tant en instal·lacions zoològiques com per particulars. Tavecchia considera “molt probable” que es produïssin diverses introduccions al llarg dels anys i no una de sola, en una època en què les mesures per impedir l’expansió d’espècies exòtiques no existien o varen arribar massa tard.
La presència de l’espècie s’atribueix principalment a fugues o alliberaments d’animals mantinguts en captivitat, tant en instal·lacions zoològiques com per particulars.
Elizabeth Fernández Torvales, veterinària experta en animals exòtics d’Exotely, Clínica Veterinària de Palma, ja no rep ossos rentadors a la consulta perquè fa anys que n’està prohibida la tinença. Els exemplars que ja estaven en mans de particulars abans de l’entrada en vigor de la normativa es podien regularitzar i quedar amb els seus propietaris, però ja no se’n podien adquirir de nous.
Encara recorda els ossos rentadors que arribaven a la consulta fa vint o vint-i-cinc anys. Un dels propietaris volia que li llimassin els ullals perquè li feia mal quan jugaven. Com a animals de companyia, el seu comportament té poc a veure amb allò que suggereix la seva aparença. “Quan són petits són una monada”, explica. “Quan creixen, però, es converteixen en animals forts, capaços d’esgarrapar i mossegar, i alguns propietaris se n’acaben desfent”, assenyala.
Quan són petits són una monada. Quan creixen, però, es converteixen en animals forts, capaços d’esgarrapar i mossegar, i alguns propietaris se n’acaben desfent.
El resultat s’observa avui al llarg de tota la Serra. El Servei de Protecció d’Espècies situa el nombre més elevat de captures a Bunyola, seguit de Puigpunyent i Valldemossa, però ja s’han registrat albiraments i alguna captura a Pollença, Mancor i Alcúdia. El seu diagnòstic és que l’os rentador ocupa tota la Serra de Tramuntana. Fora de la Serra no s’ha confirmat, per ara, l’existència de poblacions reproductores establertes, tot i que sí que s’hi han produït deteccions puntuals.
Carol Cerezo ha estat testimoni, gairebé per casualitat, d’aquesta expansió. Fa feina per la zona de Valldemossa i Deià, on en dues ocasions s’ha trobat amb ossos rentadors mentre conduïa. La primera vegada, a l’estreta carretera que baixa de Valldemossa al Port des Canonge, va veure dos adults i tres cries travessant l’asfalt. “Em va sorprendre moltíssim. No sabia que hi hagués ossos rentadors a Mallorca”. Mesos després, prop de Bens d’Avall, entre Deià i Sóller, un altre exemplar va caminar davant el seu cotxo sense fer-se a un costat. “Em pensava que era un moix gras i, quan es va girar i em va mirar, li vaig veure l’antifaç dibuixat a la cara”, recorda.
Una espècie preparada per prosperar
L’èxit de l’os rentador no depèn d’unes condicions especialment favorables, sinó de la seva capacitat per aprofitar gairebé qualsevol entorn. És un omnívor generalista i oportunista, d’hàbits principalment nocturns i crepusculars, que es pot alimentar de fruits, insectes, ous, petits vertebrats, carronya o fins i tot fems. S’enfila, neda i s’instal·la en ambients forestals, rurals i urbans. Aquesta plasticitat ajuda a entendre com un animal originari d’Amèrica del Nord ha aconseguit adaptar-se a territoris tan diferents.
El clima tampoc no sembla que sigui la clau. Tavecchia recorda que hi ha grans poblacions al Canadà i que l’espècie s’ha estès pel nord d’Europa. “Té una gran capacitat d’adaptar-se a climes diferents”. A Mallorca s’hi afegeix una circumstància delicada: és una illa. Les comunitats animals insulars són més reduïdes i moltes espècies han evolucionat durant milers d’anys sense determinats depredadors i competidors. Tampoc no hi ha grans carnívors com l’os, el linx o el llop, que podrien competir amb l’os rentador en altres indrets de la seva àrea de distribució.
L’os rentador és un animal omnívor i oportunista, capaç d’adaptar-se a l’entorn: s’enfila, neda i s’instal·la en ambients forestals, rurals i urbans. En un entorn com Mallorca, una illa, les espècies estan menys adaptades a aquests depredadors forans.
En llibertat, l’os rentador sol tenir una ventrada a l’any. El més habitual és que tengui entre dues i cinc cries, i les femelles arriben a la maduresa sexual durant el primer any. A Hokkaido, on el Japó va viure un procés d’invasió comparable al que viu Mallorca, un estudi va detectar gestació en el 66% de les femelles d’un any i en el 96% de les adultes, amb ventrades mitjanes de 3,6 i 3,9 cries, respectivament. Les dades de Mallorca apunten a una capacitat reproductiva igualment elevada: el 86% de les femelles madures analitzades havia alletat o estava alletant, davant el 40% de l’estudi anterior. Aquesta xifra confirma que la població es reprodueix àmpliament, tot i que les dades no permeten saber quantes cries sobreviuen.
En qualsevol cas, la població mallorquina d’ossos rentadors ja ha deixat enrere la fase més incerta de qualsevol invasió. Els estudis anteriors al treball de l’IMEDEA varen concloure que està naturalitzada, és a dir, que es reprodueix i es manté tota sola. Que estigui naturalitzada, però, no significa que hagi deixat de ser invasora: una espècie pot dur dècades en un territori i continuar alterant les relacions de l’ecosistema.
Més trampes, més captures
Mentre la població es consolidava, el dispositiu de control també va anar creixent. Fins ara s’han capturat amb trampes 3.684 ossos rentadors a Mallorca. A aquests s’hi afegeixen altres registres per troballes, col·lisions amb vehicles, abandonaments, albiraments i altres causes. El 2025 el dispositiu va arribar als 1.017 punts de trampeig. Aquell any varen ser eutanasiats 767 ossos rentadors i, fins a finals de juliol de 2026, 438 més. “Més trampes, més captures”, resumeix Tavecchia.
Malgrat això, els càlculs de Tavecchia indiquen un creixement d’aproximadament un 20% anual. Segons aquest model, les captures i eutanàsies del COFIB varen reduir aproximadament a la meitat aquest augment de la població d’ossos rentadors, però encara no aconsegueixen invertir-ne la tendència. “La població creix més aviat del que es pot capturar”, explica Tavecchia. La seva conclusió resumeix bona part de la història d’aquesta invasió: “Hem arribat tard”.
L’impacte que encara no es pot mesurar
L’avanç de l’os rentador obre una pregunta més difícil que la de quants n’hi ha: quins danys pot causar. El Servei de Protecció d’Espècies reconeix que no hi ha estudis específics que permetin quantificar-ne l’impacte sobre espècies autòctones concretes ni determinar de manera concloent quines en resulten afectades.
Entre les espècies que preocupen, Tavecchia assenyala el ferreret (Alytes muletensis), un amfibi endèmic de la Serra de Tramuntana. No s’ha demostrat que els ossos rentadors n’estiguin provocant el declivi, però encara se sap poc sobre les interaccions d’una població invasora en expansió. Falten dades sobre els seus moviments, la reproducció, la proporció de joves i adults, la colonització de nous territoris i els possibles paràsits transmissibles als animals domèstics i al bestiar. “Necessitam més informació”, insisteix l’investigador.
Guillem Ferrer, veïnat de Mancor de la Vall, va capturar tres ossos rentadors a la seva finca en unes tres setmanes. Va començar amb dues gàbies seves i el COFIB n’hi va instal·lar dues més. Ferrer no hi ha observat danys importants: no li han tocat les tomàtigues ni altres hortalisses de l’hort, tot i que atribueix als ossos rentadors la desaparició del raïm.
“Els ossos rentadors només intenten sobreviure”
La captura planteja també el dilema de què s’ha de fer amb els animals una vegada atrapats. Quique Gimeno, portaveu de Satya Animal, considera que els ossos rentadors són, en darrera instància, “víctimes” d’una situació provocada per l’ésser humà: “Els ossos rentadors han estat introduïts aquí; l’únic que fan és intentar sobreviure”. L’organització defensa que, abans de recórrer a mètodes letals, s’haurien d’estudiar i esgotar altres possibilitats de control de la població i reclama que les decisions es fonamentin en l’evidència científica i en l’experiència acumulada en altres indrets.
Gimeno admet la dificultat del problema en una illa i que hi pot haver poques alternatives a l’eliminació directa, però sosté que la mort dels exemplars hauria de ser “absolutament la darrera” opció. Al mateix temps, reclama actuar a l’altre extrem del problema: evitar noves introduccions. Tot i que la legislació ha endurit les condicions per a la tinença d’animals exòtics, Satya adverteix que encara hi ha tràfic i compravenda, especialment de manera il·legal, i reclama més recursos per controlar-los. “Els ossos rentadors no tenen la culpa de res”, insisteix Gimeno.
Capturar molts d’animals, a més, no significa necessàriament que la població disminueixi. Els càlculs de Tavecchia situen entorn del 30% l’eutanàsia anual necessària perquè comenci a decréixer. Fins ara s’arriba aproximadament al 14%. “És un esforç molt gros”, recalca, però encara insuficient per canviar el signe de la corba.
Capturar molts d’animals no significa necessàriament que la població disminueixi. Els càlculs de l’expert Giacomo Tavecchia situen entorn del 30% l’eutanàsia anual necessària perquè comenci a decréixer. Fins ara s’ha arribat aproximadament al 14%.
Aquí apareix el dilema dels pròxims anys. El Servei manté l’erradicació com a objectiu operatiu i el dispositiu de seguiment i captura continua orientat cap a aquesta finalitat. Tavecchia és més escèptic: “És difícil que es pugui erradicar l’os rentador”. No diu que sigui impossible, però planteja que una població estesa per la Serra pot obligar a canviar d’horitzó. “Si no podem erradicar el problema, val més començar a gestionar-lo. I per això necessitam més informació”.
La “síndrome del peluixisme”
L’os rentador té, a més, un avantatge que té poc a veure amb la seva biologia: ens cau bé. L’antifaç, les orelles arrodonides, les mans gairebé humanes i una llarga tradició de dibuixos animats han construït una imatge difícil d’associar amb una espècie invasora. Tavecchia i els seus companys anomenen informalment aquest fenomen “la síndrome del peluixisme”. “Els animals que tenen pèl, orelles visibles i ulls frontals generen més simpatia. Si es pot fer un peluix d’aquest animal, serà més simpàtic”, explica.
Aquesta simpatia no és irrellevant. Les invasions biològiques comencen moltes vegades abans que ningú col·loqui la primera trampa. Durant anys es varen comprar animals exòtics sense valorar què passaria quan deixassin de ser petits. Fernández Torvales ho ha vist amb ossos rentadors, però també amb coatís, tortugues i porcs vietnamites. “Quan són petits fan molta gràcia, però després el porc creix, el coatí creix o l’os rentador creix i deixen de voler-los. I alguns acaben amollant-los dins la natura”.
Per a Tavecchia, l’experiència de l’os rentador conté una lliçó que va més enllà d’aquesta espècie. Davant una nova invasió, actuar aviat resulta molt més eficaç que intentar recuperar el terreny quan la població ja s’hi ha establert. Cal prioritzar les introduccions recents, valorar quines causen més danys i quines encara es poden erradicar i, quan això deixa de ser possible, gestionar-ne les poblacions per reduir-ne l’impacte. El futur, adverteix, probablement durà noves espècies i no sempre hi haurà prou informació ni recursos per actuar contra totes.
0