El primer (i ruïnós) concert a Espanya de Bob Marley, l’artista ‘apolític’: “Ets socialista?” “No, sóc rastafari”
LLEGIR EN CASTELLÀ
“On dimonis és Bob Marley?” Pel front de Carlos Garrido Torres hi corrien rius de suor en llegir la pregunta que es dibuixava als rostres –cada vegada més empipats– dels col·legues de professió que havien acudit a la roda de premsa que ell mateix s’havia encarregat de convocar. Va arribar l’hora i, a la discoteca on s’havia citat els periodistes, de les rastes del jamaicà i la seua comitiva, ni rastre.
La nit d’aquell dimecres de principis d’estiu prometia ser apoteòsica a Eivissa: el rei del reggae actuaria en una illa que, tot i que ja l’associaven al turisme de masses, mantenia la innocència dels llocs on gairebé tot és encara per fer. Quasi mig segle més tard, el concert eivissenc de Bob Marley forma part de l’imaginari de no pocs illencs i, també, de molts seguidors de la seua música. La majoria eren tot just uns boixos –o ni tan sols havien nascut– quan van succeir uns fets que, a força de ser contats, es van convertir en relat popular. Vist amb els ulls del present, allò que va passar el 28 de juny de 1978 –començant per la roda de premsa sense protagonista a qui llançar preguntes– pareix extret d’un conte impregnat de realisme màgic, com passa amb molts altres passatges de la vida de Marley. El Carib en estat pur. Per a Eivissa va ser una data simbòlica. Potser, la nit en què els nassos més fins de la –llavors naixent– indústria de l’oci eivissenc van constatar que difícilment podrien rendibilitzar millor un recital de cançons en directe que un espectacle amb música enllaunada.
“Molts dels redactors i fotògrafs que havien vingut eren estrangers”, recorda Garrido –barceloní de naixement, balear d’adopció; músic i també escriptor; quan li van oferir ser el cap de premsa d’aquell concert, exercia de corresponsal del Diario de Mallorca a les Pitiüses– gairebé mig segle després, “perquè, en aquell moment, Marley no es podia considerar una gran estrella al nostre país”. “La seva música només havia entrat en cercles reduïts: hi havia interès per la seva figura, però no existia una fascinació generalitzada entre el públic espanyol. Però al Regne Unit, és clar, era un personatge que transcendia la música, entre els joves i la comunitat jamaicana que havia emigrat a la metròpoli, i Eivissa era una illa on ja hi havia una comunitat britànica molt gran vivint o passant-hi vacances. Els promotors d’aquell esdeveniment –que formava part d’un cicle, Ibiza ’78– eren, de fet, anglesos. Encara que comencés amb una situació tan surrealista, no havia de ser un concert qualsevol… i no ho va ser. Això sí, vam haver d’al·legar problemes tècnics per disculpar-nos per l’escapada”. “Una tomadura de pelo”, titulava Diario de Ibiza l’endemà.
La seva música només havia entrat en cercles reduïts: hi havia interès per la seua figura, però no existia una fascinació generalitzada entre el públic espanyol. Però al Regne Unit, és clar, la seva figura transcendia la música, entre els joves i la comunitat jamaicana que havia emigrat a la metròpoli
Una exclusiva aigualida per la marihuana
L’exclusiva se la van quedar Carlos Tena i Àngel Casas. A l’hora en què s’havia de celebrar la roda de premsa, ells entrevistaven an Bob Marley. El madrileny i el català conduïen juntament amb el burgalès Diego Alfredo Manrique el Popgrama que La2 de Televisió Espanyola havia començat a emetre feia uns mesos. Un espai setmanal on es podia descobrir música que, durant el règim anterior, s’hauria considerat subversiva, una brúixola que, com si fos el nord, marcava el rumb cap a la modernitat.
Els Rolling Stones havien rebentat La Monumental de Barcelona el 1976, una dècada després que hi passassin els Beatles per una plaça que durant el tardofranquisme havia estat vetada a les estrelles internacionals. El mateix Marley també va fonyar aquell albero (on va jugar una patxanga de futbol amb els seus músics després de la prova de so) el 1980, però, abans, el seu debut espanyol seria en una plaça molt més petita com la d’Eivissa. En plena Transició –el dictador feia tot just dos anys llargs que era mort i encara faltava mig any per celebrar el referèndum constitucional– hi havia ànsia de novetats, i aquell jamaicà prim i magnètic ho era. Per això, Tena i Casas van viatjar a l’illa amb l’esperança d’aconseguir el que van assolir: xerrar durant una estona davant d’un objectiu que apuntava a l’entrada d’una casa pagesa de parets emblanquinades amb una estrella mediàtica a qui no assistien mànagers ni majordoms. Micròfon enganxat a un cable metal·litzat i absència de línies vermelles sobre el que es pot o no es pot preguntar. Una altra època.
Are you socialist? No, I’m rastafari. [“Ets socialista?” “No, sóc rastafari”]. L’entrevista volia treure suc d’un personatge que, unes hores abans, havia aterrat –en un aeroport minúscul en comparació amb l’actual– amb els dinou acompanyants amb qui s’havia allotjat en aquella finca del nord eivissenc on ràpidament va començar a fer olor de marihuana. Tena i Casas –tots dos van morir, amb poc temps de diferència, entre la tardor del 2022 i la primavera del 2023– van punxar en os: les respostes no connectaven el missatge del reggae amb fets concrets.
“Darrere de Bob Marley no hi havia un poeta, però sí un home sincer. Les seves lletres no són les de Dylan. Són molt senzilles i, sobretot, estan carregades d’honestedat. L’exemple més clar és Redemption Song, un dels cants a la llibertat més bells que s’hagin escrit. Jo, que sóc un demòcrata convençut, m’estimo aquesta cançó amb totes les meves forces”, va rememorar Àngel Casas –quatre dècades després del concert– en un reportatge publicat a Las Dalias Magazine. “El problema és que, quan el vam entrevistar, estava fumadíssim i se n’anava per les branques. Era molt coneguda la seva faceta política i li vam preguntar diverses vegades per l’atemptat que havia patit poc abans. Uns sicaris havien assaltat casa seva de Kingston i li havien clavat un tret a tocar del pit del qual va sobreviure miraculosament. El paio no volia parlar gaire de l’assumpte i deia que l’atemptat es devia a un malentès i no pas a raons polítiques, però quan va acabar l’entrevista i vam deixar de gravar, es va aixecar la samarreta i ens va ensenyar una cicatriu que tenia al tors”.
'El problema és que, quan l’entrevistàvem, estava fumadíssim i es desviava del tema. Era molt coneguda la seva faceta política i vam preguntar-li diverses vegades per l’atemptat que havia patit poc abans. Uns sicaris havien assaltat casa seva a Kingston i li havien disparat al pit; va sobreviure miraculosament', va dir el periodista Ángel Casas, ja mort, a la revista 'Las Dalias Magazine'
Atemptat, supervivència i redempció
Jamaica era un polvorí a mitjan anys setanta, i no només per qüestions racials. Després d’independitzar-se de l’Imperi Britànic el 1962, l’illa es debatia entre dos universos. El capitalista –per la influència de l’antiga metròpoli i la proximitat amb els Estats Units– i el comunista: les costes de Cuba són a menys de tres-cents quilòmetres de distància. Un primer ministre del segon bàndol –el socialista Robert Manley, proper al castrisme– es disputava el poder amb un opositor del primer bàndol –el laborista Edward Seaga, proper a la CIA–, amb el narcotràfic com a perillós teló de fons.
Enmig d’aquell cacau, l’artista, probablement el jamaicà més conegut a la resta del món, no es decidia ni per l’un ni per l’altre. Un pecat que, segons les veus més radicals, havia d’expiar un tipus que s’havia fet famosíssim en rebaixar el tempo de l’ska per crear el rocksteady i el reggae, i hipnotitzar milions de fans amb la formació original de la seua banda, The Wailers. En aquell context, el 3 de desembre de 1976 van disparar contra el divo (al pit), contra Rita Anderson (al cap), la seua dona, contra Don Taylor (a l’abdomen), el seu representant, i contra els seus músics. Tots van sobreviure a la pluja de projectils i Robert Nesta Marley declararia que l’esperit d’Haile Selassie, últim emperador d’Etiòpia, un sàtrapa per al seu poble, però una mena de semidéu per als rastafaris, els havia salvat. Amb aquella ferida –la que va ensenyar a Casas i Tena– creuant-li el tors es va presentar, un parell de dies després de l’atemptat, en un concert gegantí que va aturar Jamaica a l’inici, precisament, d’una campanya electoral.
Jamaica era un polvorí a mitjans dels setanta, i no només per qüestions racials. Després d’independitzar-se de l’Imperi Britànic el 1962, l’illa es gronxava entre dos universos: el capitalista i el comunista. Bob Marley no es va decidir ni per un ni per l’altre
A l’abril del 78 –és a dir, a les portes de la seva primera visita a Espanya–, Marley ho acabà d’adobar: el seu One Love Peace Concert va posar a cantar sobre l’escenari del National Stadium de Kingston representants de les dues faccions polítiques que es disputaven el poder. Un agermanament públic que va acabar consagrant un illenc que havia decidit, per por a un altre atac, fugir de la seua illa. Llavors, l’artista ja feia temps que vivia a l’estranger. L’exili va donar a llum Exodus. Probablement, el seu àlbum més celebrat (Waiting in Vain, One Love/People Get Ready, Three Little Birds…). Aquestes cançons, ben fresques, van ser les que sonaren a Eivissa.
Francesc Fàbregas i Quique Navarro no es coneixen, però formen part del ramell de persones que van poder veure Bob Marley les dos úniques vegades que va tocar en directe a Espanya (el 1980 es va programar un tercer concert al barri madrileny de Moscardó que mai no es va arribar a celebrar perquè, poc abans, al mateix lloc, havien apedregat Lou Reed; un dels episodis més bizarros i quinquis de la restauració democràtica, la llei de la perifèria obrera) i coincideixen en “la fascinació” que els continua projectant el personatge que van començar a admirar quan eren jóvens. Tots dos parlen de Marley en present, com si encara fos viu.
“És un dels artistes que més m’ha impressionat en fotografiar-lo. Es movia d’una manera molt especial. T’atreia amb la mateixa força que t’atrau un ballarí de ballet sobre un escenari. La majoria no enteníem res del que deien les seves cançons. La música ja ho deia tot, estava per damunt de la paraula. Pensa, a més, que el 1978 anar a un concert com aquell era molt més que anar a veure un artista. Era un acte de rebel·lia. Tinc molt de carinyo a les fotos que li vaig fer a l’illa”, explica Fàbregas, pioner i veterà del periodisme musical, a qui les visites de Marley a Eivissa i Barcelona el van agafar amb vint-i-pocs anys.
És un dels artistes que més m’ha impressionat en fotografiar-lo. Es movia d’una manera molt especial. La majoria no enteníem res del que deien les seves cançons. La música ja ho deia tot, estava per damunt de la paraula. El 1978 anar a un concert com aquell era molt més que anar a veure un artista. Era un acte de rebel·lia
Uns anys menys tenia Navarro: “Jo era menor d’edat, només un adolescent de València que va tenir la sort d’escapar-se a Eivissa amb els estalvis del seu primer curro i, una volta allà, assabentar-me que venia a tocar ni més ni menys que Bob Marley. Vaig treballar molts anys en el món de la moda, vaig començar com a dependent i, et pots imaginar com m’atreien aquells jamaicans vestits d’una manera tan trencadora [Marley va aterrar a l’illa tocat amb un dogón, un barret tribal de Mali] i les seues cançons: no feia falta saber gaire anglès per intuir què volien explicar-te. Per als que començàvem a descobrir què era ser adults, allò era un cant a la llibertat. I, a la plaça de toros d’Eivissa, mentre sonaven temassos com Jammin’, gairebé el podíem tocar, una cosa impossible al concert de Barcelona, és clar: allà em vaig menjar sis hores de cua per entrar a La Monumental. Va valer la pena, és clar, però no va ser tan especial”.
Dos milions de pessetes de pèrdues
“Més de 18.000 persones”, diuen les cròniques, van veure Bob Marley a Barcelona. El seu concert –telonejat per les rumbes mestisses del Gato Pérez– va obrir la porta als noms més brillants de l’aparador: un any més tard, a les vigílies del Sant Jordi de 1981, Fàbregas retrataria Bruce Springsteen en el mateix escenari. Una altra data èpica per a la música en directe a Espanya. Tanmateix, com recorda Carlos Garrido, el bolo de Marley a l’illa va fer fallida econòmica. “Tot i que els promotors eren gent amb diners i contactes (per exemple, es movien en Range Rover; jo, fins aleshores, no havia vist mai aquest model de cotxe), van tenir pèrdues i aquell cicle, que també va portar a l’illa Suzie Quatro i Thin Lizzy, no va tenir continuïtat”. Amb Eric Clapton ja havia passat el mateix el 1977, un any abans, i Pink Floyd i els Bee Gees, com s’havia anunciat, no desembarcarien l’estiu següent. Una qüestió econòmica.
“Dos milions de pessetes” de l’època és la quantitat que reflecteix com a dèficit del concert de Bob Marley un exemplar del Diario de Ibiza d’aquell estiu de 1978. El diari local explicava que, tot i que la plaça va registrar “un ple absolut”, els comptes no quadraven. Ni Fàbregas ni Garrido ni Navarro recorden “massa ple” el recinte i, a més, al fotògraf li consta que més d’un “es va colar” en aquella festa. L’adolescent valencià assegura que, per veure el concert, ell sí que va pagar “les mil peles, que no era poc diners”: un sou normal del moment oscil·lava “entre 20 i 25.000 pessetes” i, per beure’s un còctel als bars del port d’Eivissa, calia desembutxacar –o això deien els anuncis de Diario de Ibiza– entre 150 i 200.
Tot i que els promotors eren gent amb diners i contactes, van patir pèrdues i aquell cicle, que també va portar a l’illa Suzie Quatro i Thin Lizzy, no va tenir continuïtat
Des de llavor ençàs, els concerts de gran format han anat apareixent i desapareixent en una illa que, en canvi, començaria just en aquell moment a organitzar festes cada vegada més grans: Pacha va obrir el 1973; Amnesia, el 1976; KU, el 1979. En dates més recents, hi ha hagut sonores patacades si s’apuntava massa alt. Des d’Alejandro Sanz, congregant únicament 5.000 persones fa una dècada a l’estadi de futbol de Can Misses fins a l’Ibiza 123 Festival del juliol del 2012: adeu després d’una única edició, malgrat comptar amb un cartell encapçalat per Sir Elton John, Sting i Lenny Kravitz.
També, molt artista internacional actuant (amb més o menys playback) a discoteques. Per a mostra, un botó recent: només aquest estiu Bad Gyal –una clàssica d’aquest format– s’ha presentat un parell de vegades en diferents escenaris. Una tendència potent als vuitanta que va decaure als noranta amb l’avenç de l’electrònica i els deejays i que, amb el reggaeton, primer, i ara amb el trap, el dancehall i altres estils urbans ha tornat amb força. Sobretot, des que, a partir del 2010, la fórmula ideada pels Matutes i el seu soci Yann Pissenem va tornar a treure-li el sostre als grans recintes de les festes més famoses del món.
“No sé si serà pel poder i la influència de les discoteques o, potser, fins a quin punt influeix el caràcter minifundista dels eivissencs en què els concerts de gran format no acabin de funcionar a Eivissa. Hi ha hagut sempre molta oferta i tothom ha anat a la seva. A mi, personalment, quan he tornat des de Mallorca de visita sempre m’han agradat llocs més recollits, com Can Jordi, que deu ser el petit club més gran del món –explica Carlos Garrido–, però el que és cert és que Bob Marley va quedar associat a l’illa per sempre”. Seguint aquesta estela, The Wailers (el 87), la seva vídua (el 93) i diversos dels catorze fills –dotze biològics, dos, adoptats– que va tenir amb vuit dones diferents el cantant i que mantenen viu el llegat musical del compositor –juntament amb Pete Tosh– de Get Up, Stand Up van actuar a Eivissa: l’últim en venir ha set Ky-Mani, l’agost passat, a Las Dalias, molt a prop de la casa on s’havia allotjat el seu pare. Com si volguessin reviure un mite que moriria l’11 de maig de 1981, a Miami, a causa d’un melanoma mal tractat que ja patia quan va visitar una illa mediterrània on, en arribar, “en comptes d’un revòlver, com deien que demanava Chuck Berry entre les coses que volia trobar-se al camerino”, va sol·licitar “un pot de mel de Jamaica”, com recorda qui va ser el cap de premsa d’aquell show: “I, encara que sembli increïble, el vam trobar. L’herba que ens van demanar, també, és clar”.
0