eldiario.es

Menú

Les portes giratòries de la Mediterrània

El discurs de la por a la barbàrie pretén legitimar l’erecció d’un mur simbòlic i físic entre els pobles del sud i de l'est i els privilegiats nord-occidentals. Però els seus arquitectes no obliden escarbar-hi unes daurades portes giratòries que deixin entrar i sortir tots aquells que volen fer negoci.

- PUBLICIDAD -

La Mediterrània és pont entre pobles, és un mar amb una història comuna. O almenys això ens han ensenyat historiadors com Fernand Braudel. La Mediterrània, a hores d'ara, però, és tan sols pont i lloc d'encontre per als privilegiats i les multinacionals. Per a la resta, és un mar tenebrós que ja s'ha empassat 3000 éssers humans que aquest 2014 han provat d’arribar a Europa.

El discurs de la por a la barbàrie pretén legitimar l’erecció d’un mur simbòlic i físic entre els pobles del sud i de l'est i els privilegiats nord-occidentals. Però els seus arquitectes no obliden escarbar-hi unes daurades portes giratòries que deixin entrar i sortir tots aquells que volen fer negoci.

L'últim escàndol és el de José Maria Aznar, que segons explicava la darrera setmana eldiario.es, exercia de consultor per a Befesa, filial de l'empresa de tecnologia Abengoa, i utilitzava la seva amistat amb el líder de la Jumuhuriya Muammar Gaddafi per a promoure els negocis d’empreses espanyoles. La seva tasca era recolzada, a més, per dos funcionaris públics a disposició de l’ex-president del govern espanyol per  Decret Reial 405/1992, de 24 de abril (art.3). El projecte de l’empresa Abengoa a Líbia si el país no hagués entrat en guerra el 2011, preveia la construcció i gestió de 4 dessaladores. Segons sembla, Aznar també havia ofert els seus serveis de "facilitador" a empreses d'armament com EINSA que volien obrir canals comercials amb Algèria o Líbia, ambdós països en situació de dictadura i de manca de llibertats polítiques.

José Maria Aznar no és l'únic polític que exerceix d'assessor o consultor, cobrant per a proporcionar uns contactes adquirits durant el seu mandat públic. Des del Centre Delàs d’Estudis per la Pau s’han estudiat extensament les relacions del complex industrial-militar amb l’esfera política. Les portes giratòries que conecten empresaris i polítics són fins i tot vitals per a la  supervivència del sector de la indústria armamentística. Però no és només aquest sector el que es beneficia de les portes giratòries. Els contractes de gestió de recursos o de grans inversions i construccions que les grans empreses espanyoles tenen als països del Nord d’Àfrica i del Pròxim Orient acaben influint en les polítiques de defensa i de guerra de l’estat espanyol. O fins i tot, són les polítiques de defensa les que influeixen en l’obtenció de contractes milionaris per a les empreses espanyoles. Cap estudiós realista de les relacions internacionals no se’n sorpendria. Al cap i a la fi, les polítiques de l’Estat han de defensar els interessos del país, dirien. Però, ¿són els interessos de les ciutadanes i ciutadans els mateixos que els de les grans multinacionals i empreses, conglomerats de nom espanyol amb capitals i accions internacionals que asseuen als seus consells assessors polítics i ex-polítics per assegurar-se contactes i relacions directes amb dirigents de règims autocràtics i que violen sistemàticament els drets humans?

El sobtat pacifisme d’Aznar contra la guerra a Líbia el 2011, doncs, no sembla respondre al penediment de Gadaffi i al pagament de compensacions a les víctimes de la massacre de Lockerbie. El líder del SPD, Gerhard Schröeder, que fou canceller alemany entre 1998 i el 2005 va trobar una nova vocació en el consell executiu de Gazprom i recentment ha expressat el seu suport a la política russa a Ukraina.

Ara toca el torn de l’Estat Islàmic. ¿És l’amenaça de l’Estat Islàmic el que du el govern espanyol a participar en la intervenció a Irak per segona vegada en poc més d’una dècada? ¿O hi ha un entramat de factors i d’interessos empresarials al darrera? ¿Quins polítics trobaran un futur en un nou mapa regional a mida de les grans inversions?

Els estrets lligams político-empresarials, doncs, fan sospitar que darrera de polítiques internacionals que afecten la vida de milions de persones s’hi trobi no l’anàlisi pausat de l’estadista, sinó sovint el caprici lucratiu de polítics i elits empresarials que dobleguen el discurs en funció dels seus interessos.

Fins que les daurades portes giratòries no siguin tapiades i el mur de la por enderrocat, les guerres en les que alguns ens embarquen no deixaran de ser més que moneda de canvi en el lucratiu mercat de les grans inversions i les comissions.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha