eldiario.es

Menú

Toni Sala: “Busco donar el màxim d’universal a través de la màxima concreció”

Toni Sala inaugura el catàleg de l’acabada de néixer L’Altra editorial amb ‘Els nois’, una novel\·la que beu de la tradició literària catalana per remoure la personalitat de quatre personatges a partir d’un fet tràgic en un poble interior de l’Empordà.

- PUBLICIDAD -
Toni Sala confronta mort i identitat en la seva última novel.la. / Enric Català

Toni Sala confronta mort i identitat en la seva última novel.la. / Enric Català

‘Els nois’ és una història tràgica ambientada a les comarques gironines. Podríem dir que és un drama rural del segle XXI?

Això encara no m’ho havia dit ningú i pensava que en algun moment m’ho preguntarien.

I temies que t’ho preguntessin, que et posessin una etiqueta?

Un drama rural és una cosa molt específica de la Víctor Català i el nom de drama rural va tenir una certa fortuna. Fins i tot als anys vuitanta hi va haver un crític que parlava de literatura urbana i literatura rural, però en realitat són purament uns contes de la Víctor Català que són molt bons, però no són el millor que va fer l’autora, el millor que va fer va ser Solitud, a anys llum de la resta. Ara bé, Solitud també venia d’un drama rural, de fet, havia de ser un drama rural, havia de ser un conte i es va convertir en novel.la. Si és un drama rural? Home, és veritat que és un drama i és veritat que passa a la ruralia, doncs potser sí que és un drama rural d’avui.

El llibre comença amb la mort de dos nois i la consternació que provoca. A partir d’aquí, es construeixen diferents perspectives sobre el tema de la mort.

Es construeixen quatre personatges a partir d’un fet traumàtic que provoca un trasbals en la vida d’unes persones, i aquest trasbals fa que aquestes persones configurin la seva personalitat. La mort em serveix com un impacte per remoure i per veure quina és la personalitat de cada un dels quatre protagonistes que, d’una manera o altra, són tots personatges amb una certa crisi.

La novel·la està ambientada a Vidreres. Per què tries aquest municipi, aquest paisatge?

Jo no sóc d’allà, sóc de la costa, de no gaire lluny, però m’agradava la idea d’agafar un món en el qual jo no pertanyo. A Vidreres per circumstàncies de la vida hi vaig estar tres o quatre caps de setmana i em va agradar la idea de fer-me meu un paisatge a partir del que és universal, o sigui, com que jo no sóc d’allà hi podia posar una cosa tan universal com és la mort, imaginant-me com funcionaria un hereu, una noia jove, un banquer... Tot és inventat.

L'escriptor Toni Sala. / Enric Català

L'escriptor Toni Sala. / Enric Català

No hi ha personatges reals doncs, no t’has inspirat en persones reals?

 Bé, sí, sempre et vas inspirant de coses que vas agafant d’aquí i d’allà, però no, jo no conec cap banquer, ni cap camioner, d’hereu tampoc i d’estudiant de veterinària tampoc. Això només és com l’attrezzo, és el vestit que poses en uns caràcters que sí que podria dir que conec, i potser no els conec de fora, sinó de dintre meu, o sigui, d’alguna manera tu ets tots aquests personatges.

Són personatges amb una duresa d’ànima, el Nil, el Miqui... El banquer fins i tot sembla que no tingui ànima, és el menys dibuixat. És una deformació grotesca de caràcters?

Són una mica extremats, perquè el que t’interessa és anar a descobrir territori. Sempre ha de ser la màxima amplitud i la màxima concreció, les dues coses al mateix temps. Han de ser personatges prou universals perquè tothom els pugui entendre, potser no reconèixer-s’hi, però sí entendre’ls, i al mateix temps han de ser peculiars, diferents, han d’aportar un coneixement que no podrien donar en el cas de la mort si almenys no fos de gent prou dura per no girar la cara davant d’una cosa tan bèstia com la mort de dos joves.

El Miqui i el Nil són molt animals, molt salvatges.

Sí, són dolents, són bèsties. I realment quan jo escrivia sobretot amb el Miqui ho passava fatal. El Miqui és com un salvatge i sembla que és el dolent de la pel.lícula però després veus que n’hi ha un de pitjor i el pitjor és justament un artista. I això m’interessava molt per parlar de la implicació de l’artista amb la seva obra. De fet, em va preocupar perquè aquí l’artista és un personatge moralment nefast i em preocupava perquè al final és el que dóna sentit a tot el llibre, és el que de fet motiva tot el que passa, fins que em vaig adonar que, d’acord, és un artista però és un artista fracassat i pensava menys mal! (riu), només faltaria que fos un artista d’èxit!

L'escriptor Toni Sala ha estrenat L'Altra editorial amb 'Els nois'. / Enric Català

L'escriptor Toni Sala ha estrenat L'Altra editorial amb 'Els nois'. / Enric Català

Diuen que viure a ciutat no és gaire bo per a la salut. És millor viure al camp? Els personatges tampoc no sembla que siguin gaire feliços...

Depèn del caràcter, pots estar tant sol a ciutat com molt acompanyat en un poble. El que sí que m’interessava és que hi ha un paisatge més primigeni, i com que estem parlant de coses molt essencials, de la mort i de la personalitat, escrivint-ho també he anat a parar al que deien els filòsofs grecs sobre els quatre elements: la terra, l’aire, l’aigua i el foc. No diré que cada personatge representa cadascun d’aquests elements perquè seria absurd, però sí que sense haver-ho vist vaig a parar a aquests elements, que són l’element original d’on surt tot, com si també sortíssim d’alguna manera de la mort. O sigui, que estem parlant de coses molt essencials i llavors potser sí que en ambients més buits o menys complicats exteriorment hi pots veure una mica més clar.

La qüestió de les herències, i l’ambició de voler aconseguir tenir més terres, no per un mateix, sinó perquè en gaudeixin els que vindran... Encara es viu amb aquests paràmetres?

La terra és molt essencial per a la gent que és de família pagesa. El primer personatge és un foraster, que treballa a Vidreres, però que ve de fora, jo m’imaginava que venia del Maresme; el segon és el camioner, que és de Sils, el poble del costat; el tercer és la noia, que sí que és de Vidreres, però el quart és l’hereu, que és el que té el contacte directe amb la terra, per qui la terra és important perquè és la seva essència i per això té tots aquests embolics amb si mateix, perquè és algú que ha marxat del que s’esperava que fos. Per la gent que té terres és molt present, sí, i és una cosa molt animal també; té a veure amb conductes tan animals com el sexe o com la por. Hi ha una cosa molt latent i és que som de terra, que som del fang, i és molt present en la gent que és pagesa. Hi ha un moment que n’hi ha un que diu: “Si tiren una bomba, encara hi tens la terra, encara hi ha el forat”. Jo això ho he sentit dir a pagesos. És una cosa que transcendeix la mateixa terra.

Banderes independentistes als balcons, la reivindicació del desdoblament de la N-II, la crisi, la prostitució de carretera... Què ens diuen tots aquests referents tant de la realitat més actual?

És aquesta cosa de donar el màxim d’universal a través de la màxima concreció. I al mateix temps que està situat en un temps molt concret, exactament en la segona setmana o la tercera del gener del 2013. Passa en 4 dies concretíssims, dilluns, dimarts, dimecres i dijous, i igual que ho poso en un espai molt concret també ho vaig voler posar en un moment molt concret. I en aquest moment, el paisatge, igual que distingiries el de fa deu anys perquè estava ple de grues, o el de fa cent anys perquè eren vinyes, el d’ara es distingirà perquè està ple de banderes independentistes.

Podríem dir que ets un escriptor paisatgista?

Crec que no sóc jo, sinó que en la tradició literària catalana hi ha una presència molt forta del paisatge. Víctor Català, Ruyra, Pla, Verdaguer, Moncada mateix, són molt paisatgistes. En la tradició literària catalana la presència del paisatge hi té molt de pes. Estic una mica deformat pel fet que he estudiat filologia i he llegit bastant els clàssics catalans. Suposo que ve d’aquí. 


- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha