eldiario.es

Menú

Repeteix, reitera, recalca, remarca

Pensar que l’individu és totpoderós i que, a partir de la seva actuació individual, pot ajudar al planeta, al tercer món o auto-ajudar-se a si mateix, és tan modern com enganyós

- PUBLICIDAD -

Reacciona! Aquest és el prec amb el què culmina l’eslògan de la darrera campanya pel reciclatge de la Generalitat: "Redueix, reutilitza, recicla, reacciona". La protagonitzen un nen i una nena que mostren una gran preocupació pel seu futur. A qui es dirigeix aquesta petició? Sembla que, per enèsima vegada, al consumidor. Aquest ja no és simplement el "lliurecomprador", aquell qui ha fet de casa seva una república independent, sinó que, cada cop més, és considerat l’únic agent a qui interpel·len molts dels que busquen un canvi social (campanyes públiques, ONGs, programes de televisió...)

Quan es parla de telescombraria, qui té el poder per acabar amb ella és l’espectador (el consumidor de televisió) amb el comandament. Quan es tracta del cafè o la xocolata, és el consumidor qui ha de triar les de comerç just. Quan la qüestió és l’explotació, a països asiàtics, de productores de roba o joguines, és, de nou, el consumidor qui ha de buscar productes fabricats al propi país, el mateix consumidor que ha de mirar que el coltan del seu mòbil s’hagi obtingut, presumptament, de forma lícita... És aquest consumidor qui ha de conèixer els seus drets per a poder reclamar tot allò que calgui quan s’endarrereix una avió, un hotel no compleix les expectatives o la companyia telefònica ha cobrat una tarifa inadequada.

Aquestes accions tenen la seva importància, i segur que podem afirmar que, en general, és millor consumir productes ecològics, de proximitat, sostenibles,..., però, tot plegat, només té sentit si tenim en compte que tothom ha de consumir, i no tant sols per sobreviure, sinó per gaudir de la vida i desenvolupar-se plenament, de manera que no podem carregar les tintes sobre qui consumeix. El problema del consum no és el consumidor, sinó el consumisme. És per això que cal obrir el focus de l’anàlisi, i ho farem a partir de dues consideracions bàsiques.

En primer lloc, és que potser l’economia es redueix al consum? Tots aquest articles que el nostre inesgotable consumidor adquireix, apareixen màgicament del no-res? O bé, han estat produïts, transportats, emmagatzemats, venuts i revenuts prèviament? La Generalitat no té res a dir, doncs, a les empreses que es dediquen a aquests processos, indispensables per a que el consumidor pugui dur a terme la seva part? És que aquestes empreses no contaminen?

És que no són elles les que utilitzen embolcalls i adornaments superflus per distingir els seus productes de la competència i fer-los semblar més atractius? No són aquestes mateixes empreses les que condemnen a vides de misèria a les treballadores dels països perifèrics? I les que compren el famós coltan a proveïdors de dubtosa legalitat, sabent que, segurament, l’extracció d’aquell mineral ha comportat el patiment de moltes persones, especialment dones? Si és així, caldrà que emprenguem accions que van molt més enllà del nostre paper com a consumidors, entre d’altres, exigir que els parlaments promulguin lleis contra aquestes pràctiques i apliquin sancions a aquestes empreses i als seus propietaris. Unes exigències que enllacen amb la següent reflexió.

En segon lloc, el receptor de tots els missatges que esmentàvem a l’inici, a banda de ser consumidor, no és també ciutadà? I, com a tal, no hauria de conèixer els seus drets? No els hauria de defensar? Segurament, no li caldria trucar enfurismat a qui ocupa l’esglaó més baix de la cadena comercial, exigint els seus drets com a consumidor, si tingués garantits els drets de ciutadania. Possiblement, tothom té clar què vol dir ser consumidor. Però ser ciutadà, tenim clar el que significa? Segurament no, per això deixem que ens tractin com a consumidors.

Si a tot plegat hi afegim les dades de l’atur i la renda, constatarem que, en un país com el nostre, molts dels consumidors no poden triar què consumeixen. Una àmplia franja de la societat, la que ocupa les capes econòmicament més febles, amb prou feines si arriba a consumir els mínims per poder viure amb dignitat. Més encara, el consum d’aquest mínims, lluny d’estar garantit per a tothom, comporta un procés de despossessió, a partir del pagament del lloguer o la hipoteca, la factura del gas, de la llum, etc., que deixa a les famílies sense recursos. Com podran, doncs, aquests consumidors escollir si gasten o no un percentatge més alt dels seus ingressos en determinats productes, de forma socialment i econòmica més responsable?

Precisament, si centrem la responsabilitat en el consumidor, estem culpabilitzant a aquest col·lectiu de persones que no pot prendre més decisions, com a consumidores, que comprar els productes més assequibles, sense tenir en compte com han estat produïts, la seva qualitat o els seus efectes sobre el planeta o sobre la seva pròpia salut. I cometem, encara, una doble injustícia si oblidem que aquesta situació és fruit dels sous de misèria i les condicions de treball precàries que ofereixen moltes empreses del nostre país.

Finalment, pensar que l’individu és totpoderós i que, a partir de la seva actuació individual, pot ajudar al planeta, al tercer món o auto-ajudar-se a si mateix, és tan modern com enganyós. Qualsevol persona necessita les altres. L’ésser humà és un ésser social. Sospitem, per tant, de les campanyes que ens parlen en singular i ens impulsen a actuar individualment, ja que no fan més que reforçar la falsa idea que les solucions als problemes socials són individuals. A més, ens carreguen d’una inútil culpabilitat, allunyant-nos així, cada cop més, de l’acció conjunta que ens podria treure de l’atzucac. El nen i la nena de l’anunci tenen motius de preocupació pel que fa al seu futur, però, en comptes de “reacciona”, haurien de dir “uniu-vos”, com ho fa un antic eslògan, en un implacable plural.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha