El futur són 12 homes i 1 dona?

Abans d’anar a l’hemicicle, m’estic una estona en el pati que s’obre a la banda on tenim els despatxos Catalunya Sí Que Es Pot. M’agrada aquest lloc, que té un aire de claustre monacal que inspira pau; la mateixa que m’inspira, per exemple, la biblioteca de Catalunya. M’agrada també perquè hi ha magnòlies, que són uns arbres que em captiven especialment, pel color i la textura de les fulles, i per l’olor penetrant de les seves flors blanques. És en aquest pati on diputats i diputades surten a fer el cigarret.

Sonen els timbres per avisar que comença el ple. Aquest cop, asseguts als escons del govern ja hi ha els nous consellers i conselleres. Els altres, els del govern en funcions, han passat a millor vida. I no ho dic amb cinisme; el meu comentari es basa en el que van dir ells i elles a l’últim ple. Es notava que ja en tenien prou; per tant, ara deuen estar fent el que els ve més de gust.

El nou President, en Puigdemont, ens presenta el seu govern i el qualifica de modern. No sé gaire bé com interpretar l’adjectiu. En tot cas, aquest govern, capitanejat per ell, diu, ens ha de situar d’aquí a divuit mesos a les portes de la República catalana. Sembla que la República catalana serà la solució de tots els nostres mals, però, a mi, se’m fa difícil de creure que un govern que és en gran part herència de l’anterior, el de les retallades i el de la corrupció, pugui portar-nos a un lloc diferent del que hem tingut fins ara.

Això sí, diu que està disposat a dialogar. Potser perquè no vol dependre exclusivament de la CUP? Sigui pel que sigui, me n’alegro perquè, durant aquests mesos d’estranya legislatura que hem tingut, m’ha semblat massa sovint que hi havia poca voluntat per entendre’s.

Les respostes dels diferents partits estan en la línia prevista:

L’Arrimadas, amb un discurs molt pensat per a la ciutadania més que per a l’hemicicle (no és una critica), diu que el representants del nou govern es caracteritzen més per la seva vocació independentista que per la seva preparació en la matèria que els adjudiquen. La veritat és que un historiador, en Junqueras, posat a fer de conseller d’economia pot resultar una bomba d’efectes més o menys retardats.

L’Iceta, irònic i un pèl bufó de la cort, li diu que no li concedirà els 100 dies de gràcia ja que, segons una regla de tres, per a una legislatura de divuit mesos, només n’hi toquen trenta set.

En Rabell, contundent i cantellut, li recorda -i és l’únic que ho fa- que la gent està passant-ho molt malament i que ens tindrà al costat per al pla d’emergència social. Però que compti que serem una oposició implacable.

En Garcia Albiol, poc hàbil en el discurs, s’escarrassa a parlar dels terroristes urbans que el Govern ha acordat deixar de perseguir en les causes judicials pendents. Aquests “terroristes” no són altra cosa que els activistes pendents de judici per accions tals com els disturbis pel desallotjament de Can Vies. Sembla estrany no tan sols la terminologia usada sinó que no mostri la mateixa indignació pel fet que el govern hagi mostrat un nul interès per personar-se en el judici contra la infanta ja que, defraudant hisenda, va perjudicar els comptes de la Generalitat.

En Garriga, la CUP fase B, es mostra no massa agressiu però fa notar que estaran a la que salta amb el pla de xoc social i es queixa de la poca paritat que té el nou govern. Conselleries: vuit homes i cinc dones. Ai! No arriben als mínims previstos per la llei d’igualtat catalana.

Però quan arribem al segon nivell, la situació esdevé gravíssima. Direccions generals: dotze homes i una dona. Aquest és el nou país que volen? Doncs sembla el vell que ja teníem.

I la Marta Rovira ens confirma que aquest és un govern de concentració amb l’objectiu de tirar endavant el mandat democràtic del 27S. S’entén, el mandat del 48% de la ciutadania.

Quan al vespre surto del Parlament preguntant-me on ens portarà tot plegat, la nit no fa olor de magnòlies sinó dels excrements dels animals del zoo, que els tenim a tocar!